dimarts, 17 d’abril de 2018

A la recerca del paradís. Història del turisme de Menorca


En el nombre que la revista Serra d’Or dedicava a Menorca el novembre del 1964 s’hi troba un extens article sobre el turisme. Segons l’autor, els menorquins estaven frustrats perquè només arribaven a l’illa engrunes de l’onada turística que rebia Mallorca. La seva esperança era que l’eixamplament de l’aeroport “posés la maquinària en marxa”.


D’acord amb l’opinió general, el turisme beneficiaria a tots; la menor disconformitat amb aquest diagnòstic se sentia com una veritable traïció. Grups d’empresaris locals projectaven urbanitzacions, que no es podien desenvolupar perquè els escassos compradors no volien pagar uns preus que, en comparació amb el tradicional valor de les marines de la costa, es consideraven fruït de l’especulació.

Mig segle més tard, tothom creu que Menorca sempre han donat l’esquena al turisme, que només s’ha enlairat gràcies a l’impuls del capital estranger. Durant aquest lapse de temps l’estat d’ànim dels menorquins ha canviat de manera radical i, a més s’ha projectat retrospectivament sobre el passat, i difereix de forma notable de la realitat.

El llibre “A la recerca del paradís. Història del turisme de Menorca” s’intenta redescobrir l’evolució real del turisme a Menorca, tant pel que fa als fets com a les actituds dels menorquins sobre la qüestió. Per fer-ho possible, i davant la pobresa d’altres fonts d’informació, ha estat necessari acudir a la premsa, fins a reunir 3.500 entrades entre el 1941 i el 2016. Com a complement, s’han recopilat les estadístiques oficials, que proporcionen el nombre de visitants des de l’any 1950.

Conscient que, en l’estat incipient de la investigació sobre el turisme, tota concepció prèvia podia ser errònia, no he partir de cap hipòtesi prèvia ni tenia la intenció de demostrar cap teoria. Les conclusions s’han obtingut per precipitació, per la destil·lació dels testimonis acumulats.

Amb la convicció que el passat és un condicionant rellevant per al present, he resseguit els precedents del turisme, estudiant els viatgers que des del segle XVIII passen per Menorca i deixen suggestives descripcions del país, la seva gent i els motius per venir a l’illa. Així mateix, el llibre presta una especial atenció a l’arribada dels primers turistes, que venen just s’enceta el segle XX.

És significatiu que, com explica Serra d’Or el 1964, des del començament els menorquins giren els seus ulls envers Mallorca, a qui envegen la font de riquesa que li proporciona el turisme. Per aquesta raó, els més inquiets, agrupats en el si de l’Ateneu de Maó, van fer tot el possible per atraure visitants, la qual cosa no és d’estranyar, ja que a partir del 1911 l’economia de Menorca enfila un declivi que s’accelera la segona meitat de la dècada del 1920.

La concepció turística al principi era un tant elitista i seguia el model del Gran Hotel de Palma de Mallorca, que amb el pas dels anys s’anava quedant obsolet en favor del turisme de masses, que arribarà després de la I Guerra Mundial i tocarà Eivissa els anys trenta, amb gran consternació dels menorquins, que veien que una altra illa superava Menorca en el pla turístic.


D’aquesta manera, és precís reorientar el debat sobre l’endarreriment del turisme de Menorca, que tradicionalment s’havia pensat que arrancava les dècades de 1950 i 1960, i situar-lo en l’inici del segle XX, abans de la Guerra Civil, que és quan el turisme arrela a Mallorca i Eivissa i Menorca es queda enrere.

Cal remarcar que aquest fet es produeix malgrat el gran interès dels menorquins pel tema. La qüestió crucial és perquè no vingueren els turistes. L’autor de l’article del 1964 ens dona la resposta més probable: el paisatge menorquí no respon a la demanda, que cerca el seu paradís en espais més domesticats. Anotem que per al Foment del Turisme el factor crucial era l’absència de carreteres que comuniquessin les platges. Hem d’afegir que abans de la guerra el turisme era bàsicament hivernal i l’estació freda és més crua a Menorca que a les altres illes. 
Fullet publicitari 1932. Foment del Turisme
L’absència de turistes va determinar que no es construïssin allotjaments turístics, una mancança que es trobaria a faltar a partir del 1946, quan les altres illes només tenen que reobrir els que s’havien fundat abans de la contesa per assolir una massa crítica que Menorca tardarà vint anys en aconseguir.

El cert és que la insuficiència de l’aeroport de Menorca no es va deixar sentir fins els anys seixanta. De fet, amb l’obertura de l’aeròdrom de Sant Lluís, el 1949, Menorca s’avança una dècada al d’Eivissa. La limitada capacitat del nostre es deu al reduït nombre de viatgers transportats, a diferència de les Pitiüses, on l’allau que van rebre el 1959 va forçar les autoritats a millorar les seves infraestructures, de forma que en pocs anys va superar el de Menorca.

La inclinació dels menorquins pel turisme no es va perdre durant les dues guerres que omplen el període 1936-1945. Bé que circumscrites a cercles minoritaris, les expectatives turístiques de la pau van ser captades ràpidament i el 1946 es refundava el Foment del Turisme de Menorca. Els anys següents veurien la lenta construcció dels primers establiments autènticament turístics amb el  pioner hostal Xuroy, el 1948, que arribaria a un punt de no retorn quan s’inaugurés l’Hotel Port Mahón, el 1956.


En aquest sentit, les estadístiques demostren que, si bé el creixement del turisme a Menorca fou inferior a les Balears fins el 1965, a partir d’aquesta data assumeix un lideratge que no perdrà fins a la fi del segle. Per aquest motiu es pot defensar que el declivi posterior és més una crisi d’esgotament que no el fruit de les actuacions urbanístiques del Consell Insular. No es pot oblidar que fins i tot Eivissa ha experimentat etapes d’acceleració i retrocés turístic.

Els anys cinquanta Menorca crea un model turístic propi, sota el lideratge del capital local, que pren la qualitat com a bandera. Aquest enfocament serà valorat per propis i estranys –incloent-hi l’administració franquista–, com un avenç respecte al desgavell balear. En el llibre, el procés s’observa de forma minuciosa amb la descripció del desenvolupament de les urbanitzacions i els principals hotels de l’illa.

Aquesta esquema entrarà en crisi amb la irrupció del capital foraster dels setanta i rebrà el cop de gràcia la dècada del 1980 amb la construcció massiva d’apartaments per empresaris autòctons, fenomen que serà batejat com la “balearització”.


Tanmateix, com a la resta d’Espanya, la depressió dels setanta esfondrarà el dogma del creixement permanent. Menorca rep el cop d’una forma directa amb la fallida Clarksons, el principal tour operador, que simultàniament era el major hoteler de l’illa, l’agost del 1974. Aquest any fou també el de l’escàndol de la urbanització il·legal de Shangril·la, la paralització de la qual per l’Administració trencava amb la política de fets consumats que fins llavors era moneda comuna i obriria la porta al fracàs de diversos projectes urbanístics.

Amb la crisi, també emergeixen els efectes secundaris del progrés: urbanitzacions que no disposaven d’infraestructures, una administració aliena al seu manteniment i neteja, i la contestació ciutadana a la urbanització de la costa, que sumiran el sector en dues dècades de laboriosa reorganització.

L’article sobre el turisme de Serra d’Or es complementava amb un altre sobre urbanisme d’Oriol Bohigas, que reivindicava la planificació per evitar els errors comesos al litoral espanyol. Els menorquins comparteixen aquest diagnòstic i des de mitjans anys seixanta, coincidint amb la consolidació del turisme, reclamen l’ordenació turística i ben prest, la del territori, sense la qual aquella no té sentit, perquè gran part dels turistes trien allotjaments no oficials (apartaments i xalets), ara d’actualitat amb el debat del lloguer vacacional.

El Foment del Turisme, primer i ASHOME, més tard, defensaran la creació d’un pla urbanístic global de l’illa, exigiran la creació de les ANEI, que impedia la urbanització de les platges verges, i qualificaran de forma positiva la declaració de Menorca com reserva de biosfera, el 1993, entesa com un dic de contenció a la massificació turística. La planificació que l’Estat i la Comunitat Autònoma havien negat al llarg de trenta anys arriba el primer moment que es dona als menorquins l’oportunitat d’elegir quina Menorca volen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada