dimecres, 9 de maig de 2018

Ens hem passat de voltes: l’escalfament de l’economia

Fa uns dies, la subhasta de les concessions de platges d’un municipi de Menorca es va adjudicar amb un cànon doble que l’any passat. Setmanes abans, la licitació d’unes obres quedà deserta; es repetí augmentant el preu un 20% i únicament va concórrer un empresari, que no va fer cap rebaixa. Fa dos o tres anys descomptes del 30% eren la norma.

Foto D. Menorca. Gemma Andreu
Són dos exemples de l’escalfament de l’economia de Menorca, significatius perquè afecten dos sectors importants: el turisme i la construcció. Aquesta darrera, després d’haver patit amb força la crisi, avui dia no troba suficients obrers. Un altre mercat rellevant, l’immobiliari, també s’està enlairant a velocitat de creuer. Una casa del cós de Gràcia de Maó s’ha venut per més de dos milions d’euros. Els lloguers dels pisos augmenten de forma vertiginosa.

L’economia funciona com el temps, que passa ben ràpid de períodes de sequera a anys d’inundacions. Menorca no és un cas excepcional: la meitat d’Espanya experimenta el mateix procés. El capital exterior flueix amb facilitat i el nacional cerca alternatives al baix rendiment que ofereixen els bancs i la borsa. Les grans propietats canvien de mans a preus astronòmics.

Totes les bombolles econòmiques tenen en comú que la majoria dels economistes neguen la seva existència, fins que exploten de manera dolorosa. Els acadèmics creuen massa en el mecanisme de mercat com per acceptar que pot cometre aquestes errades. El Govern està content perquè els ingressos creixen i equilibren el pressupost sense que hagi de fer res.


I tanmateix, en aquesta ocasió el diagnòstic és senzill. La bombolla s’infla perquè el Banc Central Europeu continua actuant com si l’economia estigués deprimida i injecta quantitats immenses de diners que inunden l’economia. Aquesta política ha permès de sortir de l’ensurt, però amb una activitat normalitzada ja no és necessària i alimenta una espiral inflacionista.

El Banc Central Europeu s’equivoca per segona vegada. Al començament de la crisi va tardar a baixar els tipus d’interès; ara s’està demorant a pujar-los. A l’altre costat de l’Atlàntic, la Reserva Federal americana ha encertat els dos cops. Aquest és un dels motius perquè la taxa d’atur dels Estats Units és tan reduïda.

Els governs també van en la mala direcció. L’augment de les despesa exacerbarà les pressions sobre l’activitat econòmica i els preus. A Espanya, després d’anys de limitacions a les inversions dels ajuntaments, s’han relaxat les regles per gastar els estalvis, la qual cosa allibera diners per fer obres, quan el sector no està preparat per absorbir tota la demanda, ja que altres empreses, com les lligades al turisme, també inverteixen bastant.


Els jubilats reclamen un augment de les pensions i els sindicats dels salaris; tots per recuperar poder adquisitiu. Els perdedors de la crisi volen rescabalar-se, mentre els guanyadors de sempre pretenen seguir marcant diferències. El resultat és una tensió creixent dels preus. Els propers mesos veurem com es van acumulant distorsions que preparen el camí per a una nova crisi.

Els cicles amb què evoluciona l’economia fan que a vegades les coses venguin de cara i altres tot es torci. Les autoritats tenen la responsabilitat d’aprofitar els bons moments i, quan ve el temporal, mantenir la nau ferma. El Govern hauria d’estar preocupat pels símptomes que es veuen i reduir l’eufòria, anunciant que el temps gira, perquè els agents econòmics puguin plegar veles.


Augmentar els impostos als que els poden pagar és una recepta sàvia, perquè els baixa els ànims i impedeix que actuïn de forma esbojarrada. A més, la recaptació permetria reduir la pobresa; Espanya és un dels països amb més desigualtats socials d’Europa. Un bon exemple és l’ecotaxa. Les crítiques dels hotelers són lògiques, però insolidàries i sense visió de futur. Les dels polítics es fonamenten en tesis sobre el lliure mercat que la realitat ha demostrat falses.

El creixement dels darrers anys s’hauria d’haver utilitzat per corregir els desajustos de l’economia. La taxa d’atur s’ha enquistat i no hi ha cap pla per promoure un model més productiu que trenqui amb la dependència del turisme i la construcció. L’economia del coneixement no despunta per manca d’inversions en investigació i desenvolupament. El sistema educatiu té llacunes que impedeixen una formació adequada dels joves. El sector públic no és capaç de proporcionar els serveis i les normes que precisa un país modern.

Moltes coses poden anar malament: si pugen els tipus d’interès, l’Estat, que té un deute enorme, haurà de destinar els recursos a pagar interessos i tindrà problemes per controlar el dèficit. Si augmenta l’atur, les dificultats de la Seguretat Social per pagar les pensions es faran tan imperioses que el tan temut ajust es farà de forma accelerada i caòtica, com va passar a Grècia. Ningú s’ha volgut enfrontar al còctel explosiu que suposen l’increment constant de l’esperança de vida i un mercat de treball anèmic.


Durant els darrers anys, la política econòmica ha estat bufar i fer ampolles. Ha arribat el moment en què es demostra quins són els bons governants, que saben dir la veritat i actuar en conseqüència. L’economia és una ciència antiga i les receptes estan clares. Només falta bon ull clínic i la valentia d’administrar la medecina, suavitzant la seva amargor amb l’oportuna dosi de sucre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada