dimarts, 13 de novembre de 2018

Karl Marx a Menorca: l’expansió del socialisme (1885-1899)

Els anys immediatament posteriors a la mort de Marx, el 1883, la premsa es va fent eco de l’expansió de les seves idees i de les activitats dels qui les propugnaven. Tot i que no hi manquen notes crítiques, el to general és informatiu, sense entrar en el debat ideològic.


El 1885 el conservador El Bien Público informava sobre la divisió dels socialistes anglesos entre marxistes i fabians i la seva penetració a les universitats de Cambridge i Oxford, on destacava la tasca de Hyndman. L’any següent ampliava la referència amb la descripció de les activitats d’aquest, així com les de Champions, Burns i Williams, no tan coneguts. De Hyndman s’apunta que havia publicat “un sens nombre de fullets ultraradicals sobre la condició de les classes obreres” i un llibre per popularitzar El Capital de Carles Marx, tan conegut a Alemanya. Es devia de tractar d’un personatge popular, perquè el republicà El Liberal publicà l’entrevista d’un reporter italià, que el presentava com “el Marx anglès”. Hyndman comentava que l’anarquisme no tenia força al seu país i, tot reconeixent que a Alemanya el partit col·lectivista estava més implantat, pronosticava que la pròxima revolució es faria a Anglaterra, i que si aconseguien estendre prou les seves idees, aquesta seria pacífica.

El mes següent es publicava un altre article sobre els socialistes estrangers a Londres, on es remarcava el paper del Club Internacional de Treballadors, fundat per Marx, Engels i “altres famosos apòstols del comunisme, sobre la base del Manifest Comunista”. Entre els seus membres més actius s’esmenten Neve, pres diverses vegades en el Continent, i Dave, expulsat de quasi tots els països d’Europa per la seva incessant activitat per propagar les doctrines socialistes i promoure l’adveniment de la revolució social. L’òrgan oficial de la societat era el diari “Freibreit” que llavors es publicava a Nova York, després de ser clausurat a Anglaterra i el seu director condemnat per “un article sanguinari contra el tsar”. La seva tirada eren 15.000 exemplars, dels quals més de 10.000 cada setmana entraven de contraban a Alemanya, Suïssa i Àustria. Altres societats eren els “Treballadors comunistes”, amb un diari que distribuïa 13.000 exemplars a Alemanya, així com les associacions dels socialistes austríacs i txecs; dels anarquistes jueus russos, polonesos i alemanys; dels revolucionaris polonesos, i dels anarquistes russos dirigits per Teykoffsky.

Vaga promoguda pels cavallers del treball,  EUA. 1886

L’abril es donava compte de l’extensió de les vagues d’obrers dels sectors del metall i el carbó i els ferrocarrils als Estats Units. Estaven organitzades per l’associació “Els cavallers del treball”, que contava amb mig milió d’afiliats en tot el país. La seva divisa era que la injustícia comesa contra un dels seus afiliats causava dany a tots ells i demanava al govern la nacionalització dels telègrafs, els telèfons i els ferrocarrils, motiu pel qual la premsa els acusava de professar les idees socialistes de Karl Marx. També reclamava la igualtat dels salaris d’homes i dones, la reducció de la jornada de treball a vuit hores, la prohibició del treball infantil i un sistema general d’arbitratge per solucionar els conflictes entre patrons i treballadors.

En els anys successius els mitjans va prestar una especial atenció a les activitats dels partits socialistes francès i alemany i en alguna ocasió a altres, com l’anglès, tots els quals invocaven Marx, el tenien present en els discursos i exhibien la seva fotografia a congressos, mítings i manifestacions. D’aquesta manera es donaren a conèixer els principals líders socialistes d’Europa, com Lasalle a França o Bebel a Alemanya. Aquests anys també es poden trobar articles sobre l’anarquisme i els seus fundadors, en els quals era habitual referir-se a la traumàtica ruptura de la Internacional el 1872 entre Marx i Bakunin.


Especial atenció va rebre la primera vaga i manifestació de l’1 de maig, celebrada el 1890 a diverses ciutats europees i que havia estat convocada l’any anterior per iniciativa de Jules Guesde, seguidor francès de Marx. Els anys següents alguns diaris es van fer ressò de les manifestacions i mítings que tenien lloc en aquesta data. D’altra banda, arran de la caiguda de Bismark, el partit socialdemòcrata alemany va viure uns anys d’eufòria, durant els quals els seus dirigents exalçaven la figura de Marx. Així mateix, El Bien Público va publicar la necrològica d’Engels, el 1895, on se’l presentava com un actiu col·laborador de Marx i, després de resseguir la seva biografia, es destacava el seu paper en publicar, després de la mort d’aquell, les parts d’El Capital que havia deixat sense finalitzar.


El 1891 els diaris van donar a conèixer l’encíclica del Papa Lleó XIII sobre la qüestió social, que li va fer mereixedor del qualificatiu de “Papa socialista”. En ella, tot remarcant la idea que la justícia distributiva era fonamental, condemnava enèrgicament els excessos del capital i l’acumulació exagerada de riqueses, igual que les injustes reclamacions del socialisme revolucionari. Per resoldre la qüestió propugnava la intervenció de l’Estat per fixar la jornada laboral, la reglamentació dels salaris, el treball de les dones i els nens i les condicions higièniques de les fàbriques. Potser enfortida per aquest suport doctrinal, els darrers anys de la centúria, la premsa catòlica publicà nombrosos atacs a les doctrines de Marx i els seus seguidors.

Pel que fa a Espanya, el republicà El Liberal va reproduir el discurs que el 1890 va pronunciar Castelar sobre la qüestió social, en el qual el polític feia un repàs dels principals pensadors socialistes, com ara Lasalle i Marx. En particular, confessava haver llegit El Capital, que li va resultar una lectura fatigosa. Encara que pensa que “mai s’ha escrit una tan aclaparadora acusació contra els capitalistes i els capitals”, considerava que aquesta anava errada. El mateix any es recollia l’article del també republicà Azcárate, qui defensava l’existència d’un veritable problema social de caràcter universal, malgrat que existís una gran varietat de tendències, entre les quals esmenta la de Karl Marx. El 1895 era el conservador Cànovas del Castillo qui pronunciava un discurs sobre el tema, que fou censurat per seguir “les ombres i revoltes proposades per Marx i Lasalle.


Dins d’aquest panorama, es troben algunes notícies sobre l’activitat del partit socialista espanyol. El 1892 la premsa conservadora publicava una ressenya del cara a cara entre Pablo Iglesias i Antonio Coll, qui va rebatre les doctrines socialistes de Marx i defensà que la classe obrera s’enganyava si creia conquerir el poder allunyant-se dels republicans. Iglesias va fer un discurs eloqüent, “però sofístic” i anotava que els que combatien el socialisme no el coneixien, exposà el seu programa i declarà que el poder polític seria en breu per als treballadors. Els anys següents, fou freqüent que el mes de març els diaris donessin raó de la commemoració a Madrid pels socialistes de la Comuna de París, en la qual Pablo Iglesias solia llegir un manifest amb les idees de Marx, al qui elogiava per la seva iniciativa de combatre els antagonismes socials i totes les tiranies del món.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada