dimarts, 25 de desembre de 2018

El règim bolxevic atia els conservadors contra Marx (1900-1936)


El Bien Público va ser la gran capçalera dels conservadors menorquins, on trobam moltes referències a Marx, la majoria reproducció d’articles de diaris nacionals. Un dels fets més remarcables és l’escassíssima presència de l’alemany les dues primeres dècades del segle XX. Al principi hi ha alguna nota sobre els multitudinaris mítings que el partit socialista celebrava cada any amb motiu de l’aniversari de la Comuna de París, en què també es rendia tribut a la memòria de Carles Marx.


Les crítiques eren de guant blanc: els socialistes negaven el capital i enaltien les belles i utòpiques espècies de Carles Marx; se censura que haguessin creat una biblioteca circulant per estendre les idees de Kropotkin, Marx i Fauré entre les famílies i els infants. Just abans de la I Guerra Mundial es blasma que els racionalistes o lliurepensadors menorquins es delectin en les elucubracions pseudofilosòfiques de Marx i en les màximes socialistes de Bebel, però no en les glòries de la història pàtria.

Durant la Gran Guerra, augmenta una mica l’atenció a la temàtica marxista, amb un to similar. Lerroux feia befa de Marx i Kropotkin. Un altre escriptor pensa que la part substancial del programa socialista, molt abans de Marx l’havia predicat Jesucrist. En una altra banda es ressaltava la contradicció dels socialistes alemanys, partidaris de l’annexió d’Alsàcia i Lorena, amb la postura de Marx el 1871, quan va condemnar-la. El 1920 s’acusava els socialistes de ser uns vividors que donaven a la doctrina de Marx una interpretació de conveniència per a la seva comoditat.


Aquest estat de coses no canviarà amb la Revolució Russa, sinó amb la guerra civil que la va prosseguir i l’afermament del règim bolxevic la dècada del 1920. Al començament el to seguirà essent irònic: el 1921 es comenta que Lenin es va trobar amb un sistema ferroviari destrossat que no és podia arranjar amb els discursos de Marx. Prest les glosses esdevenen sarcàstiques: “Lenin y las excelencias rusas se sientan muellemente y con gran apetito a la mesa y se hartan sin que les importe un comino Carlos Marx”. Els conservadors s’escandalitzen del fet que els retrats del tsar i la tsarina siguin substituïts als edificis oficials pels de Lenin, Trostky i Marx i que per tot hi hagi eslògans de “Marx, Lenin i altres apòstols de la destrucció, que són begudes enfollidores que semblen els textos d’algunes escriptures diabòliques”.

Els anys trenta es tendeix a assenyalar el contrast entre les teories marxistes i la pràctica de les autoritats soviètiques: un article del 1930 feia notar que la dictadura del proletariat, principi bàsic del comunisme de Marx, Engels i Lenin, havia quedat reduït a la dictadura tirànica dels governants de Moscou i les armes servien per oprimir els treballadors. El 1932 s’apuntava que, en contra de les proclames de Marx en favor d’un mateix salari per a tots els treballadors, a Rússia existissin vuit categories salarials amb una diferència d’1 a 2,8. Més endavant es destacava que l’obrer rus havia perdut tots els seus drets: la jornada de treball superava les vuit hores, per obtenir el que Marx anomenava plusvàlua, de manera que el formidable capitalisme d’estat havia organitzat una veritable explotació del treballador. El 1936 s’informava que el govern soviètic havia relegat els principis preconitzats per Marx en reintroduir la propietat privada al camp, perquè en cas contrari, els jornalers incorporats a la força a les granges col·lectives sortien del pas amb el menor esforç possible.


Alguns periodistes censuraven la deriva sangonosa del comunisme. Ramiro de Maeztu indicava que malgrat les baralles entre Marx i Bakunin, la Revolució Russa es va fer amb les doctrines de Marx i amb els mètodes de Bakunin. Eduard Aunós pontificava que els dirigents socialistes, sota la divinitat tutelar de Carles Marx –libèrrimament interpretat– despullaven la burgesia, estalonant-se en la soferta multitud, “que sempre retorna d’aquests combats amb unes víctimes més i una mica menys de pa”. En altres articles es remarcava la continuïtat entre Marx i “el seu pontífex” Lenin i es feia el socialisme, “germà bessó” del comunisme.

Una altra de les constants serà l’incompliment de les prediccions de Marx. El 1908 Melquiades Àlvarez subratllava que el capital, lluny de concentrar-se, s’havia diversificat fins a l’infinit per mitjà de les societats anònimes. Quasi vint anys més tard, un altre escriptor assenyalava que el petit estalvi havia anat en ascens i que la política de la classe capitalista havia de fomentar-lo per fer fracassar les profecies de Marx. El 1930 s’insistia en què Marx havia pronosticat que el capitalisme cauria mercè a la concentració de capital, que convertiria les crisi i la pobresa en una lepra social universal i, “a pesar de lo bonito que resulta el andamiaje intelectual marxista” les estadístiques anunciaven un augment del nivell mitjà de vida.
 
Míting de Pablo Iglesias a Madrid, 1905
Una altra família de crítiques són les que defensaven que la situació social que Marx exposava era cosa del passat. Calvo Sotelo indicava que tot el que li mancava als obrers quan l’alemany va fer la seva crida al proletariat mundial el tenien ara: sindicats, dret de vot, assegurances, contractes col·lectius, jurisdicció laboral, premsa pròpia i una força numèrica incontestable. Un altre articulista assenyalava que a França el proletariat només constituïa un terç de la població i la classe mitjana era el 45%, el que contradeia la profecia de Marx de què la concurrència arrossegaria la petita burgesia al proletariat.

Altres col·laboracions anunciaven la decadència o ruïna del socialisme. El 1925, Baldwin, el primer ministre conservador del Regne Unit, insistia que la Bíblia del partit socialista, El Capital, estava patint crítiques intenses. El 1933 Ramiro de Maeztu proclamava que el socialisme internacional s’havia esfondrat a Alemanya, Itàlia, França i tot el món, excepte a Rússia. L’any següent el president del Sindicat Agrari Catòlic d’Alaior censurava que el socialisme es volgués infiltrar entre els obrers del camp, ja que les doctrines de Marx eren “l’error capital del segle”.


També és possible trobar columnes que discuteixen els principis del marxisme. L’orientació econòmica de Marx portava al fracàs perquè eliminava tot estímul per l’obrer. Ni Rousseau ni Marx tenien un pensament pràctic sobre l’organització de les nacions, sinó que es trobaven en l’“estat metafísic” del pensament. Marx posseïa una grotesca ignorància respecte a les condicions de la producció i els fins de l’ànima humana. El 1932 de Maeztu subratllava que mentre Marx creia haver descobert que la veritable interpretació de la història era l’economia, Max Weber havia descobert que la millor interpretació de l’economia era la religió, fent al·lusió a una obra del sociòleg.

Els conservadors no deixaven de posar en relleu les dissensions produïdes entre els seguidors de Marx, com la contraposició entre els partidaris de l’evolució, “recórrer el camí còmodament de la mà de l’estat” i la revolució “arribar d’un salt al comunisme”. El 1932 s’informava de la publicació del llibre d’Oliveira Lenin contra Marx, tot marcant les diferències entre els jornalers espanyols i els russos. Dos anys més tard es feia notar el sarcasme que els alemanys haguessin anomenat socialdemòcrata el seu partit, quan Marx havia censurat la democràcia social francesa pel seu esperit petit burgès. El 1935 un article feia un llarg catàleg dels deixebles de Marx que havien revisat i soscavat els ciments de la seva obra, per reprovar que els socialistes espanyols s’aferressin al passat.


Marx i Engels eren ben coneguts en alguns cercles conservadors: el 1931 la llibreria de Manuel Sintes de Maó anunciava la venda de la seva obra Los fundamentos del marxismo. Alguns escrits no deixaven de mostrar la seva inquietud pel repte que suposava el marxisme i la dificultat de trobar-hi respostes adequades: Bosch i Anglada apuntava que Marx, a pesar d’avançar-se tant a les idees del seu temps, segurament mai havia somiat amb una evolució social tan profunda com la de Rússia, per concloure que la veritat es trobava en el dret, però el dret que no se sabia defensar amb una conducta caritativa sempre acabava per ser conculcat. Baldomero Argente comentava que el capítol 24 d’El Capital anotava de forma encertada que la base de l’organització econòmica era la lluita entre els treballadors per vendre el seu treball el més car possible i els patrons per comprar-lo el més barat possible, però el progrés precisava de l’acord de les dues parts.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada