dimarts, 19 de febrer de 2019

La cultura del vi a Menorca durant el segle XIX

La memòria històrica o popular és, com tots els records, propensa a la confusió. Fa deu anys la gent es pensava que el vi sempre havia tingut molt poc pes a Menorca. Era el clàssic error de creure que la situació que hem viscut (l’eclipsi del vi de l’illa va durar uns setanta anys) és el que hi ha hagut tota la vida.

Vinyes de Crispín Mariano, pioner de la recuperació de la vinya menorquina

De mica en mica, el gran públic va reconeixent que la vinya fou un conreu prou important durant el segle XVIII i bona part del XIX. Tanmateix, encara no sap que a Menorca la cultura del vi, és a dir la tradició de cultivar la vinya, elaborar vi i beure’l en totes les ocasions, va estar ben viva fins a la Guerra Civil.

El vi era la beguda típica de les festes; en guarda memòria el popular “Volem vi” que cantam després dels jaleos. També era habitual anar cada dia a les tavernes a prendre’n un got, malgrat que el seu preu fos més alt que el procedent de Catalunya, Alacant o Mallorca. I és que, com diu Antoni Bonet, la gent s’estimava “aquell vi de la nostra terra tan saborós i que, si un en bevia un poc, era bo de fer encalçar papallones”.

La vinya era un conreu estès, abans i després de l’arribada de la fil·loxera, ja que alguns propietaris es van encarregar de repoblar els seus vinyets amb peus americans, de manera que encara es va poder gaudir d’excel·lents collites que van nodrir cellers d’anomenada, com els de Rafalet, Santa Eularieta, Talis o Son Gall, que no deixarien de vendre el seu vi fins la dècada del 1950.


Un dels motius pels quals la fil·loxera no va causar grans estralls en la vinya insular és que aquesta ja havia estat flagel·lada per dues malalties anteriors: l’oïdi i el míldiu. A un certificat emès per l’Ajuntament de Maó el 5 de febrer del 1858 es fa constar que l’oïdi va comparèixer el 1852 i els anys següents la seva incidència va ser tan forta que va anul·lar la collita quasi del tot.

El 1875, el mallorquí Estelrich indica que “Fuera de desear que nuestros hermanos los agricultores de Menorca e Ibiza pensaran seriamente en renovar sus viñedos, que bajo el azote del Oidium desaparecieron casi por completo.

L’oïdi és conegut pels pagesos com cendrada, perquè el fong que el causa fa que les fulles apareguin cobertes d’una espècie de cendra. Abans de la seva arribada, l’extensió de vinya de Menorca era molt similar al màxim històric de la dècada del 1760: 1.290 ha, però el 1862 ja havia minvat a 650 ha, de les quals només en quedaven 360 ha el 1883. Si haguéssim de culpabilitzar a qualque malaltia el daltabaix de la vinya, aquesta hauria de ser, sens dubte, l’oïdi.


A partir del 1858 els viticultors van començar a combatre aquesta plaga amb l’aplicació de sofre. Aquest any es publiquen a la premsa descripcions del mètode d’ensoframent de les vinyes i el següent el Diario de Menorca destacava l’èxit del tractament indicant que “los favorables resultados han convencido hasta los más incrédulos”.

Amb la teràpia, la planta es recuperava i, feta amb la suficient antelació, la vinya podia donar una collita normal. Així es va poder estabilitzar el mal i, al cap d’uns anys, apuntalar una tímida recuperació del vinyet. Tanmateix el cost dels tractaments desanimà la majoria de pagesos: si abans de l’atac de l’oïdi la collita normal de vi era de 2.100.000 litres, aquesta va caure fins els 260.000 l (1862-71); el 1875 havia remuntat i arribava als 380.000 l.

L’Arxiduc Lluís Salvador, que escriu el 1890, indica que “El conreu de la vinya, que antigament estava bastant estès, s’ha reduït després d’haver-se escampat l’oídium i només recentment ha tornat a créixer una mica”. També comenta que “El conreu de l’ametler va creixent a Menorca des de la plaga de les vinyes”.
 
Anunci aparegut al diari El Liberal, 1884.
Però llavors va fer acte de presència una altra malaltia, de la qual l’Arxiduc ens diu: “les vinyes de Menorca des del 1885 són atacades pel mildiu. Aquesta darrera plaga, a causa de l’extensió que guanya any rere any, gairebé fa oblidar les dues anteriors, sobretot l’oïdi, que mercès al sulfat aplicat estava minvant.”

El diari El Bien Público informava el juny del 1891 que el míldiu havia aparegut a algunes vinyes d’Alaior i que les setmanes posteriors a la florescència la vinya va estar seriosament amenaçada per la malaltia, però es va poder vèncer gràcies als tractament i atencions dels vinyòvols i s’obtindria una collita més que regular. La plaga no era exclusiva de Menorca: el juliol la collita de raïm de Felanitx presentava bones perspectives, ja que el míldiu no s’havia manifestat amb la força dels anys anteriors.

El setembre del 1895 el diari explicava que la verema estava en el seu apogeu, però la collita de vi seria escassa, molt menor de la mitjana, per les pluges i el míldiu. Així i tot la qualitat era bona per les favorables condicions de maduració del raïm. A finals de març del 1897 rememorava la gran invasió de míldiu que havien patit les vinyes l’any anterior, fins anul·lar quasi completament la collita i recordava la necessitat d’aplicar els tractaments preventius escaients.

La malaltia va ser aturada gràcies a les aplicacions de sulfat de coure (conegut a l’illa com pedra blava). Com que la seva arribada coincidí amb una etapa de prosperitat vitícola, els vinyets van ser recuperats i no es va produir cap retrocés vitícola com el que havia causat la cendrada.

En aquesta època augmenta l’aplicació de productes anticriptogàmics per combatre les patologies de la vinya. El 1882 s’anuncien a la premsa per primera vegada i de forma modesta i a partir del 1884 ho seran amb més reiteració. Amb l’ensurt de la declaració de la fil·loxera a Mallorca el 1891, els anuncis van repuntar, però no tingueren continuïtat fins el 1896 (any de forta incidència del míldiu) i seguiren amb una tendència creixent fins el 1901.

Els darrers anys del segle XIX  la vinya encara era un conreu notable. L’Arxiduc ens esmenta els principals vinyets de Menorca: “Sis són les vinyes més importants, sinó pel nombre de ceps, per la seva qualitat: Ses Coves Velles (42.000), Son Bell-lloc (40.000), Santa Eulalieta (48.000), La Victòria (54.000), Alcalfar Vell (30.000) i Son Gall (15.000)”

Més endavant afirma: “Però les millors vinyes, tot i que en nombroses parcel·les, són les de Sant Lluís, Sant Climent i Llucmaçanes. Devora Torre Saura i Son Vell, prop de Ciutadella, hi ha també trossos de vinya ben formosos. El municipi d’Alaior és el que posseeix major nombre de vinyes i produeix més vi negre; però el de Maó té cinc vegades més viticultors.


I segueix: “El vi negre és elaborat a tots els pobles, caserius i a molts llocs; el blanc dolç i sec es fa només als pobles, i concretament a Sant Lluís i Llucmaçanes. D’igual manera es fa vi de determinades varietats de raïm, per exemple, de barrabès tot sol, d’esturell, d’aquests dues classes juntes, d’esturell negre i llora, de llora i giró, de planta blanca i Carinyena, etc.; però tot açò només ho fan uns pocs propietaris pel seu consum.

El vi també s’emprava per fer arrop, carabassat i una beguda d’hivern anomenada sengrí, que es preparava mesclant dos terços de bon vi negre amb un terç d’aigua, afegint-hi sucre, un tros de pell de taronja i una miqueta de nou moscada. Es posava tot al foc fins que arrencava el bull, quan ja es podia beure. A la cuina s’hi posava vi a la carn torrada o guisada i, barrejat amb sucre, s’amaraven les maduixes i les mores.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada