dissabte, 15 de juny de 2019

El salze cec i la dona adormida. La bellesa trista de Haruki Murakami


Murakami és un autor que enganxa. Basta llegir el començament d’un dels seus contes per saber perquè: “En el periódico que compré en el puerto había un artículo sobre una anciana devorada por sus tres gatos”. L’inici arravatador de Los gatos antropófagos ens mostra el nervi narratiu del japonès que, si una cosa té, és el do d’explicar una història, introduir al lector i no deixar-lo fins que arriba al final. En un dels seus contes, precisament parla d’un personatge que no sap narrar.

Haruki Marukami, que enguany ha complert setanta anys, és conegut sobretot per la seva vessant com a novel·lista. Tanmateix, tal i com explica ell mateix en el pròleg de l’obra que comentam, combina aquesta faceta amb la dels relats. De fet, en aquest llibre demostra la mestria d’un autor de primera fila: alguns dels contes són veritablement genials. En realitat es tracta d’una col·lecció d’històries publicades al Japó al llarg de vint-i-cinc anys, des de 1979-1983 fins al 2005. D’aquesta darrera data són cinc textos editats al seu país sota el nom de Contes estranys de Tokio. La diversitat del contingut fa que el resultat sigui a estones desigual. Açò no obstant, després d’algun relat anodí sempre acabam recuperant històries enlluernadores que assoleixen un elevadíssim grau d’excel·lència.

Però, ¿què té Murakami que fa que per als lectors sigui com una obsessió, que no puguis deixar ni de llegir-lo ni de pensar en les seves històries? És difícil de saber-ho i possiblement, cadascú hi troba coses diferents. Per a mi, un dels trets més remarcables és l’atenció que presta a l’ésser humà, a les dificultats de l’existència, a la nostra identitat com a persones. Un personatge del conte La tragedia de la mina de carbón de Nueva York explica que, quan de nit pensa que es va a deprimir, renta tots els plats i fa neteja general. Després de dormir ni se’n recorda del que estava pensant. No totes les històries tenen aquest valor terapèutic, encara que sobre moltes hi sobrevola la inquietat sobre el nostre estat d’ànim. A La tía pobre, els protagonistes estan d’acord en què “Vivir es muy duro”. A vegades algú s’oblida del seu nom, una forma de referir-se a la qüestió de la identitat, què ens fa ser com som, i a la por de perdre’ns en la confusió del món.


El tema d’un bon gruix dels contes són les relacions sentimentals. Murakami va explorant les arestes i benediccions que amaren els lligams entre homes i dones, habitualment joves, de vint a trenta anys. Hi trobem els amors fugaços i intranscendents dels primers anys –Sauce ciego, mujer dormida, el text que dona nom al recull–, l’enamorament més estrany que un es pugui imaginar –L’home de gel–, i, en especial, amors impossibles –El folklore de nuestra generación, la luciérnaga, La piedra con forma de riñón,…

Convinguem que la nota predominant dels contes de Murakami és la tristesa. L’autor n’és conscient i algun dels seus personatges ens avisa que el que segueix és una història trista. El protagonista d’un relat es troba Como una sandía que se hubiera caído al fondo de un pozo”, una d’aquestes frases que defineixen tota una narrativa. Els éssers de l’univers Murakami tenen grans dificultats per expressar els seus sentiments. Poden viure junts, tenir relacions sexuals, però cadascú o, almenys un d’ells, viu en una dimensió diferent que impedeix una autèntica comunicació. La consciència de la impossibilitat d’una entesa acaba menant les relacions a un carreró sense sortida i dota les aventures d’un to melangiós, i de manera especial els finals. Tanmateix, en una història el protagonista troba: “alguien con quien podamos comunicarnos a la perfección. Es casi un milagro, o una suerte inesperada, hallar a esa persona”...tot i que conclou que aquell vincle “no tiene nada que ver con el amor”, encara que no hi renunciarà per res del món.


En alguna ocasió la història s’atura en un moment determinat i no arriba a cap final definit. Aquesta manca de contundència és una delicadesa que contribueix a remarcar la subtilesa de la narració, que se’ns presenta dibuixada amb pinzellades delicades, com una aquarel·la oriental. L’autor mateix no renuncia a aquesta imatge: “Tres o cuatro nubecillas blancas flotaban a lo lejos como unos exquisitos signos de puntuación puestos con cuidado.”

No sempre és així. Potser perquè estem davant d’un replec de contes de diverses procedències, també hi trobam alguns dels finals més memorables de la contística universal –impossible no recordar la manera com acaba La tragèdia de la mina..., un dels millors relats–. Una de les característiques de Murakami és el risc que corre a l’hora de concloure una narració, a la qual cosa hi contribueix el fet que en molts casos es tracti de finals oberts que requereixen de la implicació del lector. Enlloc de donar-li un acabament clàssic, en la línia del que ha estat la història, li imprimeix un darrer gir que apunta cap a una altra banda. Sempre deixa el lector sorprès i, quan dona en el clau, ens deixa meravellats.


A Murakami li agraden els zoològics –el primer conte comença en un–, i per extensió, els animals. És coneguda la seva tirada pels moixos, que donen títol a l’inoblidable Los gatos antropófagos, on els felins hi són presents en dos episodis: un, amb el qual arranca el relat, s’esdevé en el moment de la narració, i l’altre té a veure amb la infantesa del protagonista. En un altre conte, un moix és exposat en un zoològic. Murakami ens explica a la introducció la simbologia dels corbs a Conitos. També hi ha cangurs i, a la darrera història, El mono de Shinagawa, l’animal té un paper important en la trama. Les abelles i les mosques són altres dels habitants d’aquest particular bestiari. Tots ells contribueix a crear el clima i a subratllar els temes de què ens vol parlar l’autor.

En tot cas, convé tenir en compte que el llenguatge de Murakami és fonamentalment simbòlic i els animals de què acabem de parlar no en són una excepció. Així mateix, les narracions estan acompanyades de visions i anècdotes, que són al·legories o metàfores del que ens està explicant. En dues històries el protagonista es queda sense rellotge, el que contribueix a reforçar la sensació de desorientació. En una altra, investiga la desaparició d’una persona de ca seva. En algunes narracions una part de les peripècies transcorren a una nit de lluna plena, que projecta una llum espectral. L’autor no defuig la tècnica de la personificació, com a la inoblidable La tía pobre, on aquesta peculiar parenta es converteix en una metàfora de l’escriptura. En el darrer relat, una mona adopta un aspecte simbòlic i queda per al lector desentranyar-ne el significat. A través d’aquestes figures, el narrador obre una escletxa en la realitat i ens mostra com pot estar imbricada amb l’estrany i l’extraordinari.

D’entre els elements amb què Murakami atapeeix els seus contes hi trobam articles de la societat de consum, en especial begudes, com la Coca Cola, diverses marques de whisky, i també de tabac, la qual cosa li ha valgut la denominació enganadora d’autor pop, enganadora perquè, com veiem, el to de les seves històries està prou allunyat de l’optimisme intranscendent d’aquest corrent. Un altre element a destacar és la música, en ocasions clàssica –Mozart, Strauss, Verdi, Poulenc–, però de forma més marcada el jazz i, en particular, els pianistes blancs dels anys cinquanta i seixanta. El narrador confessa la seva afició i es declara col·leccionista d’aquests discos. Algunes històries són protagonitzades o compten amb l’aparició de músics de jazz i l’autor no s’està d’oferir-nos llistes dels seus músics preferits, la qual cosa fa pensar en Rayuela de Cortázar, un altre gran contista.


No debades, Murakami està impregnat de literatura i referències literàries. Hi podem trobar relats amb el sentit oníric del que és meravellós propi de Cortázar, altres amb la vena gòtica de Poe i alguna història de tall psicològic de l’estil de Henry James, amb picades d’ull com un personatge en cadira de rodes (com a La vida privada o Els papers d’Aspern).

Per finalitzar, cal deixar constància del profund sentit de la bellesa narrativa del japonès. Els contes més reeixits, a més d’oferir una història intrigant i uns personatges peculiars, són molt ben construïts. És freqüent que tenguin tres parts, una estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç que és trencada per un inici in media res, amb els seus corresponents flashbacks. En algun relat, cada part es divideix en tres. En altres històries, Murakami comença situant l’acció a ple dia i l’acaba de nit tancada, o transcorre des de l’inici de l’estiu al final de la tardor. Tots aquest elements contribueixen a dotar els contes d’una harmonia, un equilibri i una plenitud complets.


Per descabdellar les narracions de Murakami caldrien moltes planes, molts llibres, però serà suficient dir que aquest aplec inclou històries genials que perduraran indefinidament en la imaginació del lector.

1 comentari: