dimarts, 20 d’agost de 2019

Impuls i resistència a la protecció del medi ambient en els inicis de l’autonomia balear


El sentit de la política turística de la primera dècada d’autonomia va ser definida pel seu principal executor, el conseller de Turisme Jaume Cladera, el 1993, poques setmanes després de cessar en el càrrec. Comentava que en el moment d’arribar al departament (1983) ja s’apreciava una preocupació internacional pel medi ambient i que per aquest motiu es va posar en marxa un decret per d’ordenar la construcció d’allotjaments turístics (que fixava un mínim de 30 m2 per plaça). El seu objectiu principal era la creació d’un nou tipus d’establiments de major categoria. Va operar en el mateix sentit el paquet de mesures orientades a la defensa del medi ambient. L’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea va determinar una segona línia d’actuació, dirigida a la diferenciació respecte dels destins turístics dels països comunitaris. El fet distintiu havia de ser la qualitat, “una qualitat del turisme mitjà, que no s’ha de confondre amb el turisme de luxe”. Amb aquest fi es van desenrotllar el pla d’embelliment de les zones turístiques i el pla de modernització. El tercer eix de la política turística era la comercialització del producte turístic, on reconeixia que s’havien realitzat menys actuacions i en tot cas, “no s’havia aconseguit cap progrés”.


De fet, durant els primers compassos de la nostra comunitat autònoma, la inquietud pel medi ambient estava molt estesa. Aquest fet explica que la primera norma aprovada pel Parlament Balear fos la Llei 1/1984, d’ordenació i protecció d’àrees naturals d’interès especial, a través de la qual es definia el procediment per a declarar les anomenades àrees naturals d’interès especial, una figura jurídica destinada a limitar la urbanització dels paratges, bàsicament de la costa, ja que el seu reconeixement implicava qualificar els terrenys com sòl no urbanitzable d’especial protecció i per tant, la impossibilitat de desenvolupar noves urbanitzacions.

Açò no obstant, la seva aplicació va haver d’esperar a l’aprovació de la Llei 7/1987 d’ordenació territorial, la qual declarava que s’havien de delimitar les àrees de protecció que se sostraurien al desenvolupament de les activitats urbanes per ser destinades a la preservació dels recursos naturals. Per complir aquest mandat, el mes de desembre del 1987 el Govern Balear presentava el catàleg de les àrees naturals a protegir de les illes, que suposaven un total de 1.820,7 km2, el 36% de la superfície de l’arxipèlag. A Menorca es recollien vint zones que sumaven 273,25 km2, el 39% de l’extensió total. Aquesta relació coincidia substancialment amb la que havia presentat el Consell Insular l’any anterior, ja que s’havia fet a partir dels mateixos informes.


Tanmateix, en contra de la voluntat d’un ampli sector de la societat balear, la protecció de totes aquestes zones no es va aprovar en bloc, sinó que el Parlament Balear les va anar estudiant una per una. El sistema es va revelar altament polèmic i es van enfrontar els promotors urbanístics amb interessos en determinades platges, alguns d’ells vinculats a partits polítics, amb les entitats conservacionistes i els partits d’esquerra, que feia temps que reclamaven la seva preservació. A Menorca, la primera zona salvada fou s’Albufera des Grau, el 1986, gràcies a l’existència d’un ampli consens sobre els valors del paratge.

Les disputes van emergir amb les que van venir després, especialment la primera, la zona d’Algendar i la costa sud de Ciutadella, amb expectatives de desenvolupament a cala en Turqueta, Macarella i els llocs de Santa Maria i Son Fonoll, prop del barranc d’Algendar. Després d’una aspra batalla política i canvis en els límits de l’àrea, fou aprovada el mes d’abril del 1988. El mes de desembre el Parlament validava la protecció de la zona de Talis, entre Son Bou i Sant Tomàs, on també s’havia programat una urbanització. El març de l’any següent s’aprovava l’ANEI d’una altre sector controvertit, de Binigaus a cala Mitjana, amb projectes en aquesta darrera platja i a Trebalúger.


A finals del 1989 els hotelers es van manifestar públicament a favor d’abandonar la via anterior i abordar una llei elaborada sota un enfocament global, seleccionant tots els punts que calia preservar i que es trobaven al catàleg que s’havia presentat anys enrere. El president de la Federació Hotelera de Mallorca va expressar al president del Parlament Balear la inquietud del ram per la tardança en l’aprovació de la normativa, tot indicant que la seva petició era “la reiteració de demandes realitzades en anteriors ocasions”. L’hoteler indicava que aquest projecte preservava la imatge turística de les Balears i era de vital importància per al desenvolupament de la indústria turística.

L’intent aquesta vegada era seriós. A principis de l’any 1990 es van reunir a Menorca els presidents de les associacions hoteleres de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera, per emplaçar el Govern Balear a donar llum verda a l’esmentada llei. També demanaven que es mantingués la suspensió de llicències a les zones incloses en les àrees recollides a l’inventari i que no prosperessin les iniciatives urbanitzadores presentades. Tot reconeixent els errors passats del sector, consideraven que es tractava d’“una qüestió de supervivència, ja que s’havia d’acabar amb el creixement desordenat i posar el bé de la comunitat per damunt dels interessos individuals i preservar el futur de les noves generacions”. Els hotelers acordaren mantenir reunions amb els grups polítics per fer avançar el tema. Aquest suport els va ocasionar algunes topades amb els promotors urbanístics.


Finalment, la llei va ser tramitada per iniciativa dels grups de la oposició del Parlament Balear i amb el vot en contra del Partit Popular, que governava en minoria. D’aquesta manera, la Llei 1/1991, d’espais naturals i de règim urbanístic de les ANEI de les Illes Balears, protegia un terç del territori balear. També va ser pionera a Espanya en desclassificar alguns plans parcials i altres mesures proteccionistes.  A Menorca es van declarar devuit zones com ANEI i dos com ARIP. Després de les eleccions, l’enfortiment de la majoria del PP i UM en realitat va suposar la consolidació de la Llei, ja que el nou govern, el 1992 només va modificar algunes zones, especialment a les Pitiüses, però pràcticament no afectà a Menorca i així i tot es va haver d’enfrontar a una important manifestació a Palma, el mes de novembre. Posteriorment, els canvis van ser revertits. La Llei implicava la impossibilitat de fer urbanitzacions a les ANEI. Diversos inversors van presentar impugnacions davant dels tribunals reclamant el desenvolupament de zones de les quals ja havien tramitat plans urbanístics, però els jutges les van desestimar i no van donar lloc a indemnitzacions significatives.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada