dijous, 30 de gener de 2020

Al pot petit no sempre hi ha la confitura més bona


Fa molts d’anys, un dia que el meu germà i jo ens burlàvem d’un home baixet, ma mare, després de recriminar-nos la nostra acció, ens va dir que “la confitura més bona és dins del pot petit”. Els menorquins ens hem acostumat al fet de ser l’illa menor i ens hem cregut que, més enllà de les dificultats que aquest fet entranya, ser petit és un gran avantatge; per alguns, el nostre petit secret.


Viure en una illa petita significa acceptar una limitació geogràfica i conformar-se amb el que ens pot donar el reduït espai d’aquesta roqueta. El que es perd en extensió es guanya en intensitat, amb amistats més autèntiques, paisatges coneguts en profunditat i una proximitat a tot que ens permet un gaudi més complet, gairebé exempt de l’estrès de les grans aglomeracions. Per viure a una illa, t’ha d’agradar viure aïllat.

Així mateix, quan sortim de les nostres vivències personals i ens enfrontam a les servituds de l’economia, la mida pren un significat del tot diferent, ja que afecta de ple a la capacitat competitiva dels treballadors i les empreses. Durant molt de temps, els menorquins ens hem queixat dels costos de la insularitat, però, en realitat, ens estem referint als costos de la exigüitat, de la petitesa. Les protestes de l’illa gran, Mallorca, són d’un to bastant menor que les nostres; a Irlanda, una altra illa, ningú en parla. Ser una illa no suposa cap restricció econòmica significativa; ser petit és un important handicap.


D’ençà de la revolució industrial, la producció viable és la producció en massa, manufacturada en sèrie a les fàbriques gràcies a la disponibilitat d’una energia inanimada, ja sigui el carbó, el petroli, el vent o la radiació solar. Els petits tallers que van ser el puntal de l’economia urbana durant mil·lennis, des de Mesopotàmia a les ciutats medievals, passant per l’Imperi Romà, a partir de la invenció de la màquina i l’establiment dels mitjans de comunicació moderns, tenen una vida incerta.

Els nostres industrials van ser els primers en ser conscients d’aquest fet. La indústria de Menorca va néixer per exportar: calçat a Cuba i teixits a Espanya, bosses de plata a tot el món. Els empresaris de l’illa sabien que si no aconseguien conquerir un mercat important i fabricar a gran escala no tindrien cap oportunitat. Durant el franquisme, els fabricants menorquins, que abans de la Guerra Civil ho havien passat molt malament per la clausura internacional de mercats provocada per l’exacerbació del proteccionisme, van veure com se’ls obria el cel.


Gràcies a l’autarquia, tenien el mercat espanyol quasi per a ells sols, perquè a Espanya hi havia poques regions tan industrioses com la nostra illa. Així s’explica com El Caserío pogué bastir un imperi del no-res i com els bijuters van poder fer venir als clients de tot el país a les fires de SEBIME. Quan les barreres comercials van caure i la competència va tornar a ser mundial, el somni esdevingué malson. Els trenta-cinc anys que han transcorregut des de l’entrada al Mercat Comú europeu, el 1985, són la història del declivi industrial de Menorca, on només comptats empresaris han estat capaços de fabricar en massa i encaixar la producció en un mercat.

Durant els anys seixanta, quan ja s’entreveia que la competència global crearia dificultats a la indústria, alguns inversors i líders d’opinió van creure que el turisme podria ser la gallina dels ous d’or, com el franquisme ho havia estat per a la manufactura. El turisme, al capdavall, no forma part de la indústria i, per tant, podria estar lliure de les seves exigències: una feina més neta en què el sol i les platges constituïen el mannà bíblic que feia possible que cada any l’aeroport batés el seu record de passatgers, fins i tot aquell gran edifici que es va inaugurar el 1969.


La inexperiència els va confondre. La crisi del petroli demostraria que el turisme funcionava sota les mateixes regles de ferro de la indústria: producció en massa i mercat. Calia atreure centenars de milers de clients dels mercats anglès, espanyol o alemany i oferir-los un allotjament i una manutenció estandarditzades per al gaudi del sol i l’aigua en unes instal·lacions adients. Els touroperadors creaven paquets que incloïen l’avió, els trasllats i la residència en el règim alimentari escollit. El turisme de masses seguia les mateixes pautes que la manufactura.

Com sempre passa, havia persones que ho havien entès. El 1971, poc abans del crac del 1973, l’expresident del Foment del Turisme i fundador de l’Hotel Port Mahon, Joan Victory Manella, en una entrevista al Diario Menorca, a la pregunta de si a Menorca li interessava el turisme massiu, afirmava que s’havia d’arribar a un llindar mínim, que ell situava en 25.000 llits, perquè el nombre disponible en aquell moment no permetia que l’illa “entrés de ple en el joc”.

Quan Victory parlava, Menorca només disposava de 6.000 places hoteleres. La nostra illa, des del punt de vist turístic, era massa petita i, per aquest motiu, patia importants problemes d’accés i d’estacionalitat, els quals no eren tan acusats a Eivissa; Mallorca s’hi sentia bastant immune. Les dues havien assolit una talla més d’acord amb els imperatius del mercat.


Posats així les coses, semblava que la solució era senzilla: prendre impuls, redoblar l’aposta i créixer fins arribar al volum requerit pels operadors turístics. Aquesta estratègia va ser la que vam seguir fins que el 1999 Menorca arribava als 25.000 llits d’hotel, als quals se sumaven 20.000 places als apartaments i un nombre no petit als xalets, una situació que des de llavors ha canviat poc. Malgrat tot, encara no és suficient, perquè la dimensió mínima no ha aturat d’augmentar.

El problema de l’escala turística és com la faula d’Aquil·les i la tortuga dels filòsofs grecs, en què l’heroi grec, per molt que corri, mai pot atrapar l’esquiu animal. Com més turistes venen, el llindar òptim puja més, en una carrera que, si l’emergència climàtica no hi posa remei, sembla que mai tindrà fi. El desenvolupament econòmic i l’abaratiment del cost de transport fa que cada vegada més persones viatgin, però, com que també augmenten els competidors i la dinàmica social crea noves formes d’allotjament, com ara el lloguer vacacional, sempre acabam essent massa petits.

No crec que hagi receptes màgiques, però si no som conscients de quin és l’autèntic problema, mai trobarem la solució. Tal vegada, la raó de què el creixement econòmic de Menorca tendeixi a ser menor que el de les altres illes de l’arxipèlag és que, simplement, ni la manufactura ni la molt competitiva indústria del sol i platja han aconseguit la massa crítica suficient per fer-se un lloc en el mercat.


La nostra illa ha d’assolir el progrés tenint en compte que és un territori petit. En realitat, hi ha més d’una opció. Com ho han demostrat diversos emprenedors, la dimensió no és cap impediment per bastir grans indústries, de les quals encara hi resta algun bon exemple. La manufactura pot atènyer una escala enorme causant uns efectes secundaris (ocupació del territori, contaminació, consum d’aigua i pertorbació dels residents) limitats. Hi ha activitats més beneficioses: les empreses basades en les noves tecnologies poden treballar a tot el món amb un consum mínim d’espai i energia. Alguns productes turístics també tenen una alta capacitat de generació de renda amb una quantitat de visitants moderada.

Al món actual, turisme i indústria no són excloents; al contrari, en una època en la qual la mobilitat és crucial, són perfectament complementaris. L’exconseller d’Economia de la Generalitat, Andreu Mas Colell, interpel·lat a pronunciar-se sobre l’allau de turistes que rep Barcelona, apuntava que, més enllà de les evidents dificultats que la pressió turística causa en el mercat de l’habitatge i els reptes per a la convivència que planteja al centre de la ciutat, el turisme proporciona una connectivitat de la qual es beneficien tots els sectors econòmics. Les empreses tecnològiques, la indústria, les universitats, fins i tot el comerç, exigeixen una comunicació àmplia i econòmica amb les grans capitals del planeta. Sense turistes, fins i tot Barcelona correria el risc de quedar-se aïllada, impotent per col·locar els seus productes i serveis.


La dimensió és l’eix central de l’economia moderna, en una equació en la qual també formen part les comunicacions i on la incògnita és la capacitat d’un territori, en el nostre cas Menorca, per accedir als mercats globals amb el menor cost social i ecològic possible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada