dimarts, 20 d’abril de 2021

L’Estat de les autonomies: més AVE i menys habitatge social

Durant quaranta anys, les comunitats autònomes s’han guanyat l’adhesió dels espanyols que, en la majoria dels casos, se senten còmodes amb la seva identitat autonòmica, de manera que són pocs els que avui en voldrien renunciar. Açò no impedeix que s’aixequin veus crítiques que reclamen una correcció de les disfuncionalitats de la nova estructura territorial. 

D’entre les diverses qüestions suscitades, la més evident és la de la competència fiscal, que s’està posant de manifest en les eleccions de la Comunitat de Madrid, ja que és difícil d’acceptar que a unes regions els ciutadans paguin menys impostos i que els tributs siguin utilitzats per cisar contribuents a altres territoris menys afavorits des del punt de vista econòmic.

És trist constatar que es tracta d’un error de disseny provocat per la ignorància de lliçons bàsiques de la Hisenda Pública. Fa trenta anys, en la facultat d’Econòmiques se’ns explicaven les directrius dels experts americans, que denunciaven el perill de la descentralització del poder tributari. La idea és senzilla: com que la riquesa està distribuïda de forma desigual en l’espai, si cada regió fixa els seus tipus impositius (com ara el que es paga per l’impost de successions), les comunitats riques poden aplicar impostos més baixos per sostenir el mateix volum de serveis públics.

Aquest fet s’agreuja perquè els ciutadans acabalats tenen un incentiu per desplaçar la seva residència allà on paguen menys tributs i es crea un cercle viciós que perpetua les diferències territorials. Aquesta situació pot menar a guerres fiscals per rebaixar els impostos, el resultat de les quals és que la majoria de les regions es poden trobar amb una insuficiència de recursos per fer front al finançament dels serveis públics.

El que fa trenta anys semblava una faula moralitzadora que no s’acabaven de creure ni els meus professors, esperançats per les possibilitats que oferia el nou estat autonòmic, en l’actualitat és un dels motius de fricció més important entre comunitats autònomes. Com és lògic, les més riques, Madrid i el País Basc, són les que amb els seus impostos low cost atrauen les crítiques dels altres, constrets per l’exigència d’obtenir ingressos per pagar l’elevat cost de la Sanitat, l’Educació i els Serveis Socials, que formen el gruix de la seva despesa.


Els impostos i les baralles entre germans sempre criden l’atenció i per aquest motiu no és estrany que els conflictes fiscals hagin suscitat debats acalorats. No és l’únic tema, perquè no totes les dificultats provenen dels assumptes tributaris, dels ingressos, sinó que la despesa autonòmica també precisa una reforma que, respectant l’autogovern, la doti de majors dosis d’eficàcia i equitat, avançant en l’harmonització de determinades matèries, com ha mostrat la crisi de la Covid-19, respecte al sistema epidemiològic.

Malgrat tot, el principal problema del sistema autonòmic és d’ingressos i particularment la insuficiència financera de les autonomies, que té el seu origen en el desequilibri entre els recursos del Govern central i les autonomies: Madrid va traspassar els serveis amb un major potencial de despesa, mentre conservava les fonts fiscals més substancioses. El Consell de Ministres, en realitat, té poques despeses obligatòries i recapta una gran quantitat d’impostos, per la qual cosa té un ampli marge d’actuació.

La seva capacitat d’acció és tan gran que es permet d’intervenir en àmbits que resten fora de la seva competència, com les infraestructures locals. Recordem que els fons per pagar la reforma de la carretera general de Menorca venen del Ministeri, a través d’un conveni. No és lògic que el Consell Insular hagi de viatjar a Madrid per aconseguir doblers per pagar les grans obres: allà sobra el que hauria de ser aquí, on s’ha de gastar.


La gran contradicció d’aquest esquema és que les inversions en les matèries de competència estatal acaben essent excessives, mentre falten recursos per les que són en mans de les autonomies. Només així s’explica que Espanya hagi construït la xarxa d’AVE més extensa d’Europa, que ja supera la de França, mentre que, per exemple, gairebé no tinguem habitatges socials, una altra competència autonòmica.

El dret a l’habitatge és un dels grans fracassos de la Constitució del 1978. Els darrers quaranta anys s’han aixecat pocs edificis amb el suport públic i la majoria han seguit amb el model franquista de fomentar el parc privat (els habitatges de promoció oficial), que només s’ha posat en dubte els darrers anys i contrasta amb la política europea de proveir pisos socials amb destí al lloguer. 


Aquest és un altre dels camps en què, malgrat la competència és autonòmica, l’Estat dona subvencions per rehabilitar edificis i barris, que només es poden explicar pel seu superàvit. La gestió d’aquests programes, amb enormes retards en l’aprovació dels convenis, acaba convertint la majoria de les convocatòries en una pantomima en què les subvencions es donen de forma retroactiva i són més un premi als promotors que un incentiu per fer reformes.

Com que la demanda social és gran i els joves tenen un seriós problema d’accés a l’habitatge, és ben probable que, si haguéssim continuat en un estat centralitzat avui tindríem molts menys quilòmetres de trens d’alta velocitat i més edificis de promoció pública.

Prest es tornarà a debatre el sistema de finançament autonòmic, que sempre es converteix en una lluita entre comunitats per recollir les engrunes del pastís, mentre l’Estat conserva una capacitat financera exorbitant en relació a les seves necessitats i es perpetua així el disbarat d’inaugurar estacions d’AVE mentre manquen habitatges socials.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada