dimarts, 21 de setembre de 2021

La destrucció del passeig de la Miranda (1963)

Després de la Guerra Civil, la plaça de la Miranda va continuar essent aquell airós bulevard que havia quedat després de les actuacions del 1923-1927. Es va inaugurar algun local, com el bar Miranda, que obrí les seves portes el 1943 al capdamunt del passeig i fou reformat en diverses ocasions (el 1946, i més endavant el 1967), arribant a ser un dels punts d’animació de l’indret, però, pel que fa a la resta, poc va canviar fins a l’arribada de la maquinària del progrés.

No seria fins el 1963 que la plaça anava a experimentar una completa transformació que l’escapçà radicalment i li va fer perdre la marcada idiosincràsia que tenia com a mínim des de la reforma del 1858. Miquel Barber descriu a la Revista de Menorca l’ambient de la zona en aquell moment. Enclavat entre l’ex-convent del Carme, ocupat pel mercat de verdures, i l’eixample est de la població, s’havia convertit en un balcó sobre el port, des d’on es dominava la seva darrera dàrsena en tota la seva extensió, és a dir el moll comercial i la Base Naval.

 

La Miranda abans del 1892. Clixí Monjo. Col·lecció Goñalons Juny

Continua afirmant que era el lloc predilecte dels maonesos, on hi anaven molts cada dia a omplir-se la retina de llum i color, abans de sepultar-se en els quefers anodins i soporífers de la jornada; on s’amuntegava la població quan arribaven noves de la mar, i on el maonès renovava i constatava diàriament l’existència del nostre superb port, la nostra major meravella natural. “Solàrium magnífic en matins hivernals, lloc fresquíssim per capvespres d’estiu i pulmó de la ciutat en totes les circumstàncies”.

Conclou subratllant que: “A primeres hores del matí, a l’estiu, assegut al primer banc de la dreta, sobre la mar, a l’ombra de l’arbre corpulent, contemplar la silueta del Toro i les terres circumdants, matisat tot de colors, és un dels plaers més grats de què es pot gaudir al nostre Maó, sense abandonar la població”.

Si la reforma del 1923 havia vingut motivada per les necessitats d’accés del mercat del Carme, la del 1963 tingué el seu origen en l’increment de l’ús dels vehicles a motor i, especialment, pel fet que Transportes Menorca hagués aixecat allà els seus tallers. El principal accionista de l’empresa, Rafael Roselló, es dedicava a la venda de vehicles des del 1923 i el 1925 havia instal·lat un sortidor de benzina a la plaça de la Constitució. Pocs anys més tard  aconseguia la concessió del servei de transport regular de viatgers entre Maó i es Castell, que el 1928 tenia la seva aturada a la plaça del Carme i el 1933 va ser traslladat a la del Príncep, ben al costat de la Miranda.

 

Autobus Nazar Transportes Menorca.1967. Foto Kike Llabrés

Just passada la Guerra, l’octubre del 1939 Roselló va construir a un solar de la seva propietat de la plaça un “garatge modern”, amb estacions de servei, “com els que funcionen a la Península”. Per donar suport a la seva petició, l’empresari indicava que l’obra contribuiria a l’embelliment d’aquella part de la ciutat i ajudaria al ressorgiment de la Nova Espanya, aportant feina per als obrers, perquè l’obra a realitzar era bastant important.

Si recordam que la barana del passeig llavors arribava fins a l’entrada del mercat, és evident que aquesta constituïa un destorb per al taller, que havia de donar servei no tan sols als automòbils dels particulars, sinó als autobusos de la companyia. Al principi, els vehicles no eren de grans dimensions. De fet, els projectes que afectaven la zona, redactats per l’arquitecte Claret, tant el del 1945, general de la ciutat com el del 1950, del sector entre la Residència Sanitària i la Miranda, no preveien cap canvi substancial en relació a la plaça.

 Tanmateix, amb el pas dels anys, els autobusos del servei de passatgers cada vegada eren més voluminosos, fins que a principis dels anys seixanta Transports Menorca va adquirir un autocar Pegaso i, encara que la façana del garatge no havia estat rematada per guanyar espai, el vehicle no podia girar per entrar-hi. Per aquest motiu l’Ajuntament va accedir a què es practiqués una escotadura en el passeig.

Obres del 1963, voltades de curiosos. Foto Miquel Barceló

El tema va donar lloc a freqüents discussions, perquè molta gent no estava d’acord amb l’esquarterament del bulevard. Fins i tot es va proposar obrir un vial a l’altura del carrer de Sant Sebastià que anés en línia recta fins a l’entrada del garatge, que està bé al davant, però es va concloure que no valia la pena, ja que el passeig hagués quedat inhabilitat i s’hauria perdut la comoditat per a la circulació de vehicles. El creixement de la ciutat en el seu eixample est, amb la residència sanitària, l’Hotel Port Mahón i els xalets residencials havien generat en aquell sector un tràfic intens que calia encarrilar i donar-li més fàcil sortida per evitar desgràcies. Amb la reforma, s’esporgà el passeig i es limità a una quarta part de les seves dimensions originals, quedant reduït a un simple mirador. Val a dir que feia estona que havia deixat enrere els seus anys d’esplendor, quan estava ben arranjat. Amb el pas del temps havia estat oblidat i en aquell moment patia un estat d’abandonament notori.

El mes de febrer del 1963, amb motiu de l’asfaltat del carrer de Sant Sebastià, el diari Menorca publicava un article en el qual s’advocava per retallar el passeig de la Miranda, perquè el servei d’autobusos deixés de passar pels carrers del barri, que s’havien quedat estrets per aquells vehicles i pogués entrar a l’indret. Pere Taltavull, autor de l’escrit, lamentava la pèrdua que experimentarien els que havien vist transcórrer els millors anys de la seva vida entre els arbres de plaça, però acceptava les necessitaves imperioses que reclamaven la nova reforma i només demanava que es conservés “el millor balcó que té i ha de conservar la ciutat”.

És possible que el periodista ja tingués notícia dels plans de l’Ajuntament,  presidit per l’actiu batle Gabriel Seguí, ja que el 10 de juny començaven les obres de la zona, per la qual cosa és segur que el projecte ja feia mesos que rondava dalt la Sala. L’obra va causar una certa commoció a la ciutat. Es va realitzar “a la manera americana, amb gran rapidesa i abundància de mitjans”. Molts curiosos es van reunir a la plaça per contemplar com una brigada d’obres ajudats d’una potent màquina d’alçar pesos, desmuntava el monument.

Trasllat del bust. Foto Miquel Barceló

Alhora, una excavadora mecànica explanava el terreny, que estava alçat, per posar-lo al nivell del carrer de Sant Sebastià i deixar expedita la via de comunicació. L’operació era aparatosa, perquè suposava eliminar les baranes, arrabassar de soca-rel arbres corpulents, “aquelles belles acàcies para-sol plantades dècades enrere”, i el pis del passeig, que eren aixecats en l’aire per immensos cullerots plens de pedra i runa. Barber comenta que “fue la comidilla del día. Se llenó el lugar de mirones que contemplaban las obras y los desocupados montaron guardia permanente mientras se llevaron a efecto”.

La premsa es va fer ressò del trist aspecte del trasllat “del cabezón monumental que, con la testa en horizontal” va emprendre viatge a la vorera del port, davant de la duana, “un lloc turísticament interessant”, on va purgar una llarga temporada. El periodista Paco assenyalava de forma aguda que es tractava d’un desnonament i que aquesta expulsió de la ciutat contrastava amb la controvèrsia que hi havia hagut quan el bust es va inaugurar entre la Marina i la població civil. I acabava reflexionant sobre el caràcter efímer de les glòries, tement que el monument acabés triturat i les seves restes fossin material per al pis d’una carretera, la qual cosa no s’esdevingué, ja que seria reposat al seu lloc trenta anys més tard, el 1994. Pel camí, va perdre part de la seva base.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada