dimarts, 19 d’octubre de 2021

La deconstrucció final del passeig de la Miranda (1975-1998)

La reforma del passeig de la Miranda del 1973, segons el projecte de Jaume Villalonga, es va executar en dues fases. La primera afectà la plaça, que quedà convertida en un gran aparcament, i la segona (que suposava l’inici del futur Passeig Marítim), el passeig i el mirador del costat. Aquesta darrera fase va ser aprovada per l’Ajuntament el maig del 1973, quan les obres de l’anterior ja s’estaven acabant. En aquest cas, la Comissió Provincial d’Urbanisme, potser enardida per la recent aprovació del Pla General Provincial (que, malgrat les seves mancances, donava més coherència a les actuacions urbanístiques de Balears), va assenyalar, en un dictamen del febrer del 1974, l’existència en el projecte d’un bon grapat de deficiències: manca de justificació dels càlculs estructurals i d’enllumenat; absència de plànols de situació i alçada (la qual feia que l’organisme es reservés la seva opinió sobre l’aspecte de l’obra vista des del port “ya que será una sucesión de grandes nichos de hormigón vistos sin cuidar”); i inexistència de cap solució per a l’evacuació d’aigües residuals.

 

Postal de La Miranda entre el 1963 i el 1973

Dos mesos més tard, l’Ajuntament procedia a corregir els defectes i, un cop acceptades les esmenes per la Comissió, el mes de novembre subhastava les obres, que apujaven a 3.526.000 ptes. Tanmateix, el concurs va quedar desert, la qual cosa forçà la Corporació a augmentar el pressupost, que finalment fou adjudicat el mes de març del 1975 a Antoni Seguí Mercadal, l’únic licitador, per quatre milions.

El projecte d’urbanització consistia bàsicament en l’anivellament de la costa que existia a la cara nord que dona al port i vindria a ser l’inici del Passeig Marítim, si bé aquest començaria pròpiament en la intersecció del carrer Santa Teresa amb la costa d’en Reynés. La plataforma a nivell quedaria convertida en un mirador sobre les aigües del port i tindria accés a la plaça Miranda per tres àmplies escalinates. També es dotaria la plaça de voravies i de vint-i-un punts de llum. La part més complexa del projecte era la consolidació del nou mirador, ja que requeria l’aixecament d’uns pilars de formigó amb jàsseres que li donessin suport. El gran espai buit que es creava a sota havia de ser objecte d’adequació en una tercera fase, que també inclouria l’enllaç amb la costa de les Voltes, però que mai es va arribar a executar.

Els treballs van arrancar el novembre del 1975 i finalitzaren l’any següent, deixant, ara sí, en condicions d’ús el passeig i el mirador. El primer quedava reduït a una esplanada amb sòl de grava i bancs de ferro enmig dels arbres, i tenia al mig unes escales que conduïen a la part del mirador que s’estenia, amb un paviment molt precari, fins al principi de la costa d’en Reynés.


Plànol de la reforma de la Miranda. J. Villalonga

 

Aquesta actuació, tal i com indicava l’empresari el 1979, va ser bastant poc encertada, perquè va deixar el mirador en una situació estranya, en particular pel que fa a la costa de la Miranda, tan antiga com el passeig, que quedava cegada. Per aquest motiu, l’Ajuntament el 1985 va encarregar la seva rehabilitació a l’estudi Serra Vives-Serra Sabaté. En la memòria, l’arquitecte explicava que les obres del 1975 havien estat especialment desafortunades perquè havien segat la continuïtat de la costa i “generava l’absurd de conduir als vianants fins un mur cec de formigó”. I afegia que “independentment d’aquestes consideracions generals de projecte cal insistir en el mal disseny i també en la pèssima construcció, fins al punt de trobar-se avui en situació clarament ruïnosa”.

Per suposat que el problema no era la costa “excel·lentment traçada i que no ha sofert cap rehabilitació des dels seus orígens. Ben al contrari ha estat agredida per intervencions fragmentàries (conducció d’instal·lacions, etc.) que han malmès el magnífic i rar paviment original”. Per aquest motiu, el projecte es proposava la reutilització de la costa i el redisseny de la plaça per tal de donar-li continuïtat. Les obres es van executar i ha estat una de les millors intervencions que ha experimentat la zona en recuperar la costa i dotar-la d’un bon accés des de la Miranda.

Mirador de la Miranda. Estat actual

La darrera intervenció de la plaça va ser executada a finals dels anys noranta, coincidint amb la rehabilitació del mercat del claustre, que també va perdre la seva configuració històrica en una modernització bastant discutible, durant la  qual es van construir uns cubicles que trenquen la visió del pati.

En efecte, a finals del 1993 l’Ajuntament va decidir modernitzar el mercat, que passaria a ser de gestió privada, i construir un aparcament soterrani a la plaça. En compensació, es va adequar el passeig, al qual el març del 1994 es va restituir l’estàtua de l’almirall Miranda, si bé la posició central en què fou col·locat inicialment, a imitació del que havia ocupat abans del 1963, uns anys més tard seria alterada, en desplaçar-lo a un costat, entremig de dos arbres, on no obstaculitza el pas de les persones i la realització d’actes públics, al preu de deixar-lo en un discret segon pla. Aquesta actuació s’ha mantingut fins a l’actualitat, prova de què es va fer de manera correcta i amb els materials adequats.


La costa de la MIranda reoberta

Per escometre la reforma del claustre i la construcció de l’aparcament soterrani, l’Ajuntament va procedir a licitar la concessió del mercat, la qual va ser adjudicada a l’empresa creada pels antics concessionaris dels llocs de venda. El projecte fou encarregat a l’estudi de Taltavull i Jordi, el mateix que havia assumit la rehabilitació de l’edifici. Les obres dels dos àmbits van arrancar a principis del 1997 i es van allargar més d’un any. El gener les màquines van començar a executar l’excavació de la plaça. El forat era enorme, però l’espai disponible era molt just i l’aparcament, que té tres plantes, una superfície de 5.161 m2 i capacitat per 218 vehicles, sembla agafat amb calçador. També es va excavar el subsòl del claustre, per instal·lar un supermercat amb connexió directa amb l’aparcament.

Per fer l’estacionament de cotxes, es va optar per anivellar la plaça, generant un desnivell en el costat sud que ha de ser salvat per unes escales que, vistes des del passeig, magnifiquen l’impacte de la pèrgola metàl·lica elevada i els cubs de vidre habilitats per oficines que també es van aixecar. Segons el parer de molts, les construccions superiors han estat el tret de gràcia d’aquell indret, tan polit dècades enrere, i avui totalment despersonalitzat.

Entrada a l'aparcament soterrat i escales de la Miranda

Si tenim en compte l’aspecte unitari que oferia el passeig quan es va crear, amb les dues fileres d’arbres que menaven des de la plaça del Príncep al mirador, hem de reconèixer que les operacions quirúrgiques de finals del segle XX ens van extirpar aquest bocinet de París que en una certa època embellia Maó.

Aquestes obres van ser coetànies del trasllat al Polígon Industrial de les oficines del concessionari de la SEAT, on recordem que primer havia estat el taller dels autobusos de Transportes Menorca, les necessitats del qual van ser el detonant de la retallada del passeig i que tant havien condicionat l’ús de la zona els darrers trenta anys. L’abandonament de l’edifici pacificava l’espai amb l’inconvenient, açò sí, de deixar-hi un edifici de vocació industrial poc adequat a la configuració de l’indret, dalt del penyal del port, i destinat a anar degradant-se amb el pas dels anys, al davant del que quedava del passeig de la Miranda.

Estat actual de la Miranda amb la pèrgola i els cubs de vidre
Aquesta mudança, sumada a la de l’aturada dels autobusos de transport regular de vehicles, portada a terme la dècada anterior, restituïa els usos de la zona a la situació anterior al 1963 i l’esponjava de vehicles, si bé no es guanyava gaire perquè el sector seguia supeditat a l’existència del nou aparcament subterrani, la qual cosa impedia recuperar-lo per al gaudi dels ciutadans.

El 2018 l’Ajuntament va adquirir aquesta nau, que l’empresa feia temps que havia venut a una altra companyia. La construcció ocupa gairebé 1.400 m2 i té façanes a la Miranda i a la part de darrera del mercat, just davant de l’ascensor mecànic que s’havia projectat per facilitar la connexió entre el port i la ciutat.   El desenvolupament d’aquesta estructura va ser l’origen d’una operació immobiliària que ha deixat en mans de l’Ajuntament la dificultat de gestionar l’encaix d’un edifici industrial situat al cor d’una de les zones més polides de la ciutat. La memòria història del lloc reclamaria que aquest gegant de formigó es demolís i fos substituït per un edifici més d’acord amb el seu esperit o, encara millor, amb una ampliació del passeig que li retornés una part de la superfície que la Corporació li ha anat robant amb el transcurs dels anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada