dimarts, 5 d’octubre de 2021

La dècada tràgica del passeig de la Miranda (1963-1973)

El juny del 1963 s’iniciaven les obres que reduïen la Miranda a un simple mirador sobre el port de Maó. Amb elles se cedia al trànsit de vehicles tota la part situada entre el carrer Sant Sebastià i l’entrada del mercat, que fins aquell moment  formava part del bulevard per a l’ús dels vianants.

Al començament, els treballs van anar a un ritme fins llavors desconegut en les obres municipals, amb gran quantitat operaris i uns mitjans mecànics insòlits. En menys d’un mes s’havia pavimentat la plaça de Sant Roc i el carrer de Sant Sebastià i les màquines arribaven a la Miranda, on es continuava anivellant el pis i ja s’estava traçat el començament del passeig marítim (que tardaria dècades a executar-se) i es muntava el mur que sostindria el mirador.

La Miranda al final de les obres. Foto de Miquel Barceló

 
A principis d’octubre el pis havia estat formigonat, amb la qual cosa es facilitava l’accés a la residència sanitària i el carrer de Bellavista, i es va col·locar un semàfor per regular la circulació. Tanmateix, l’obra del mirador no havia conclòs, de manera que un dels més agradables racons de la ciutat havia perdut la seva gràcia, per molt que hagués guanyat en utilitat. A final de mes encara es muntaven els laterals de contenció del passeig marítim, entre la plaça de la Miranda i el carrer de Santa Anna.

En relació a aquesta actuació, Deseado Mercadal comentava al “Menorca retrospectiva” del 15/10/1970 que “el nostre passeig de la Miranda, aquest inigualable lloc des d’on es pot contemplar una bellíssima panoràmica del nostre port,  sempre ha gaudit de la predilecció dels maonesos, per la qual cosa desitjaríem que deixés de constituir un aparcament de cotxes per ser restituït al que en realitat ha de ser, un deliciós passeig i lloc d’esbargiment”.

Ben al contrari, la reforma de la plaça obria noves perspectives. El mes d’octubre del 1964, Transportes Menorca demanava llicència per a l’ampliació del seu taller, segons el projecte de Jaume Villalonga, per construir una nova façana i augmentar la seva altura, tot afegint oficines i despatxos, segurament per al departament d’administració de l’empresa. S’aixecava una immensa nau industrial al costat d’un dels més bells passejos de la població i, d’aquesta manera, es perseverava en la degradació de la zona.

Per acabar d’adobar-ho, la companyia que, després de la fusió amb el concessionari de la línia Maó-Ciutadella, acaparava tots els serveis de transport regular insular, va traslladar la parada a la plaça, que quedava afectada pel moviment constant de passatgers, on s’hi va estar fins que la dècada dels vuitanta va passar a l’Esplanada. Els autobusos, ara ja ben grans, estacionaven ran del que quedava del passeig i, amb l’aparcament del costat, donaven un aspecte ben allunyat de la tranquil·litat que fins llavors hi havia regnat.


Pel que fa al casalot, quan els anys setanta Transportes Menorca es va mudar al polígon industrial, va passar a ser el concessionari de la SEAT i la constant circulació de sis-cents, 124, 1430 i altres populars models de la companyia automobilística donaven la darrera volta de rosca al domini del cotxe a la plaça, que durant dues dècades va ser aclaparador.

Les desgràcies no venien soles. Després de la venda de la casa Làdico a l’Estat, el 1966, les oficines de la Delegació del Govern es van instal·lar al palauet. L’Administració va aprofitar l’amplitud del solar per erigir tres enormes masses de formigó als costats i darrera, on s’ubicaren les dependències de la llavors anomenada Policia Armada, que fins i tot tenia un economat amb accés des de la plaça. D’aquesta manera, una de les edificacions més airoses de Maó quedava empresonada per un conjunt massís de blocs amb els quals no guarda cap relació estètica. El 2019 es va anunciar que el Ministeri abandonaria aquestes construccions per ocupar altres a la via Ronda. Hi restarà una monstruosa ruïna que, amb el pas dels anys, seguirà deteriorant la imatge de l’indret.

El procés de regressió no havia acabat. El febrer del 1971 l’Ajuntament aprovava el projecte de reurbanització de la zona, redactat per Jaume Villalonga, el mateix arquitecte que havia dissenyat l’hangar de Transportes Menorca. En la memòria, aquest datava la fundació del passeig en 1927, quan aquell any només s’havia instal·lat el monument a Miranda després de la reforma del 1924, i en realitat havia estat dissenyat el 1858. En tot cas, Villalonga reconeixia els seus valors, en indicar que havia estat sempre un dels llocs més estimats i freqüentats pels maonesos com a espai d’esbargiment i, per la seva esplèndida situació, que permetia divisar el port: “es una especie de puente de mando desde la que el espectador extasía la mirada por la incomparable belleza de su panorámica”. Així mateix, l’arquitecte feia una crítica de la intervenció anterior que, per imperatiu del tràfic, havia retallat el passeig fins al carrer de Sant Sebastià, “quedando la parte de paseo propiamente dicha en lamentables condiciones de uso”.

Per aquest motiu assenyalava que l’Ajuntament, fent-se ressò de la nostàlgia ciutadana, que encara recordava aquell romàntic racó, volia recuperar la seva funció i per aquest motiu ampliava el que quedava del passeig amb una extensa franja sobre el penyal fins al carrer de Santa Teresa, que era l’objecte de la primera fase. Tanmateix, quan passava a descriure les obres, en realitat la part del lleó consistia en l’establiment d’un “important aparcament al centre de la població”, il·luminat per setze potents faroles de 250 watts a vuit metres d’alçada, així com l’“ordenació de la circulació a través de la plaça”. Al passeig, només es faria la cimentació dels nous murs que limitaven el recinte, deixant per a una segona fase l’anunciada extensió del mur cap a llevant.

 

Plaça Miranda abans de les obres. Foto Estrella Sintes Ponte

En definitiva, darrera de les belles paraules només es tractava d’eixamplar l’espai dels vehicles, ajornant la millora del sector emprat pels vianants. Les obres, que comptaven amb un pressupost d’un milió i mig de pessetes, es van iniciar amb celeritat dies després de l’acord municipal, i es van allargar un any i mig, fins al juliol del 1973.

En paral·lel, l’Estat va edificar “la nova casa sindical”, inaugurada el setembre del 1973 com a seu del sindicat únic del Movimiento. Ocupava el lloc del que un dia havia estat la casa Valls, el consolat holandès, que feia molt que era un solar públic. L’edifici, de l’estil aparatós propi dels règims autoritaris, va acabar d’esguerrar la panoràmica del passeig, amb l’afegit que els mals acabats van provocar que les rajoles de la façana comencessin a caure poc després de la seva finalització, amb la qual cosa va donar una imatge lamentable durant bastants anys, fins que fou reparat. Amb la democràcia, l’Estat va cedir l’immoble als sindicals i la patronal, que posseeixen una ubicació privilegiada a la ciutat de Maó.

Alhora, i signe del temps, el mes de juny del 1972, l’Ajuntament va voler treure un rendiment econòmic de l’ampla cova que s’estenia davall del passeig (i que seria paredada en la darrera reforma, els anys noranta), aprofitant la millora de presència que s’estava apunt de donar a la zona. En efecte, en un moment de clar enlairament turístic de Menorca, ¿què millor que obrir davall de la Miranda, i amb vistes al port, un “Restaurante típico”, la terrassa del qual ocuparia el mirador, tan lloat per l’arquitecte Villalonga? L’acord municipal considerava que, amb l’habilitació de les coves s’obtindria un millorament estètic del penya-segat i, a més, es crearia un nou al·licient en l’esmentat passeig, prou estimat per tots els maonesos.

 

La Miranda. Foto de Tere Ayala. Fotos Antiguas de Menorca

La concessió seria per un període de vint anys, “exclusivament per al restaurant”, al final dels quals les instal·lacions revertirien a l’Ajuntament. L’empresari s’obligava a executar les obres en un termini màxim d’un any i a pagar un cànon anual que anava augmentant des de les 12.000 pessetes dels primers cinc anys fins a les 48.000 dels cinc darrers, valors que els licitadors podien augmentar, adjudicant-se la concessió al millor postor. Era condició especial del concurs la confecció de plats de cuina menorquina.

Tanmateix, després de remetre l’anunci al butlletí oficial de la província en diverses ocasions i prorrogar el termini de presentació de proposicions, l’Ajuntament va haver de declarar la licitació deserta. Sembla que la Corporació tenia interès en tirar endavant la iniciativa, perquè va encarregar un avantprojecte d’obres, però segurament era una idea del batle Rafael Timoner, que es va oblidar al final del seu curt mandat. A més, la cova es va omplir en bona mesura amb peltret de les obres de la plaça. El 1979 un empresari va posar l’ull a l’espai i demanà permís per instal·lar-hi un pub, tot apuntant que així aclaria el local i tota l’àrea contigua, “que ahora está verdaderamente descuidada, por las dificultades de acceso y por las basuras que se abandonan en aquel lugar”. I és que el problema de l’indret durant anys va ser la manca de manteniment municipal. L’Ajuntament no va respondre a la proposta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada