Les conseqüències socials de la guerra

Fins i tot el seu protagonista ha reconegut que va reaccionar de forma excessiva a la broma de l’humorista Chris Rock durant la gala dels Oscars d’enguany. Malgrat la gràcia fos d’un gust discutible, la galtada de Will Smith va trencar l’esperit amable i la filosofia “the show must go on” que caracteritza Hollywood.

En aquest cas, les repercussions de la sortida de to de l’actor, per molt que acaparés l’atenció dels mitjans durant uns dies, han estat mínimes, fora de ser l’excusa per encetar articles com aquest. Tanmateix, altres respostes forassenyades ens perjudiquen de forma greu.

Estem superant una cruel pandèmia, que ha causat milers de morts al nostre país, on quasi va col·lapsar el sistema sanitari. Girant la vista enrere, sobta que patíssim l’estat d’alarma durant catorze setmanes, les primeres set només autoritzats a sortir a comprar aliments i a fer feina a les activitats més imprescindibles. Durant deu dies d’abril pràcticament tots els treballadors vàrem quedar confinats i van haver de tancar fins i tot indústries que, per motius tècnics, no s’aturen mai.

Quan es van decretar aquestes mesures ja se sabia que ens enfrontàvem a una malaltia asimètrica, que massacra les persones d’edat avançada i les que pateixen determinades patologies, però és relativament benigna per a la resta de la població. Les autoritats, amb una suficiència olímpica, van tractar tothom igual. Com a resultat, mentre milions de persones mataven el temps i minaven la salut clausurats a casa seva, milers d’avis morien a unes llars d’ancians que no tenien protocols d’aïllament prou severs.

 

L’actuació dels governants va ser de manual de màrqueting: disposicions  que, pel seu abast universal i la seva duresa, gaudien d’un enorme impacte mediàtic, que els garantia de monopolitzar la televisió, la premsa i les xarxes socials fins a la paranoia. Al costat, els especialistes reclamaven solucions per als col·lectius desprotegits i, en afermar-se el coneixement científic de la malaltia, censuraven el caràcter indiscriminat de les restriccions. No és d’estranyar que, cap al final, alguns ciutadans clamessin per recuperar la seva llibertat. No debades el Tribunal Constitucional va resoldre que el Govern s’havia excedit amb les disposicions adoptades a l’empara de l’estat d’alarma.

És evident que la direcció en la qual van anar les decisions va ser correcta; l’error va ser la intensitat: el fi no justificava l’amplitud dels mitjans emprats, ni es calibraren les seves conseqüències socials. Els alumnes de les famílies més desvalgudes són les que més van perdre durant el confinament. Altres països van concedir una major amplitud de moviments als seus ciutadans, sense que açò anés en detriment de la seva salut ni del funcionament de la Sanitat.

A l’Antiga Grècia es considerava la desmesura un gran pecat, un vici que qualificaven com “hybris”. Els déus condemnaven la conducta dels superbs amb els majors càstigs, com Ícar, que pagà amb la vida l’intent de volar fins al sol o Aquil·les, que, a la guerra de Troia, va atreure la pesta al campament dels grecs, delmats pel seu atreviment en segrestar la filla del sacerdot d’Apol·lo.

Com es veu, la guerra sempre ha estat propícia per aquestes conductes excessives. És ben probable que Putin sigui fustigat per la providència per l’atac salvatge contra una nació veïna, Ucraïna, un poble també eslau i ortodox, amb una història comuna, que fins a la invasió admirava la cultura russa.

No ens podem quedar de mans plegades davant l’agressió del Kremlin. Els espanyols prou que tenim en el record la passivitat culpable de les potències occidentals arran del cop d’estat de Franco, quan van deixar a l’estacada la República espanyola mentre l’Eix feixista, Alemanya i Itàlia, donava suport amb avions i armes als revoltats. En finalitzar la Guerra, quasi cap país volia acollir els republicans, i els que travessaven la frontera eren reclosos en ple hivern a vergonyosos camps de concentració gairebé a la intempèrie.

Avui, els estats han fet el que s’havia de fer: socórrer els refugiats, enviar armes als ucraïnesos i imposar sancions a Rússia, però l’amplitud d’aquestes ha estat tan desproporcionada que els perjudicats som nosaltres i, com sempre passa a les guerres, sobretot els més dèbils.

Rússia és una gran productora de gas, petroli i blat; Ucraïna exporta blat i gira-sol, productes essencials per a la vida i l’economia. El boicot o les amenaces han provocat un encariment astronòmic que posa en evidència l’arrogància dels nostres dirigents que, com en la Covid, no s’han pogut sostreure a la temptació de prendre acords de gran amplitud i impacte, sense calibrar-ne els efectes per als ciutadans corrents.

La FAO ja ha advertit que als països més pobres i dependents de l’ajuda humanitària, milers de persones moriran per la manca del blat i el gira-sol bloquejats pel conflicte. A Europa, la inflació està minant la capacitat adquisitiva dels més necessitats, aquells que gasten els seus pocs ingressos en menjar o precisen combustible per treure’s el sou. És clar que, per als presidents de les nostres nacions, açò són danys col·laterals de poca importància, tan poca que ells no se’n veuen ni mínimament afectats. Ja se sap que els pobres són invisibles. Els mitjans de comunicació fa temps que van perdre la sensibilitat social: els és més rendible servir d’altaveu dels poderosos.

 A cada crim de guerra de Putin, els nostres governants responen prometent sancions més dures, “costi el que costi”, sense valorar quins seran els damnificats. Es pot doblegar a Rússia sense deixar de compra-li articles de primera necessitat. Unes sancions excessives no escurçaran la guerra, tan sols la faran més cridanera i penalitzaran els més desvalguts.