Ruïna i reconstrucció del mercat del Carme (1939-1985)

Des de la inauguració del Jutjat, el 1907, l’Ajuntament va anar restaurant, consolidant i ampliant l’edifici del Claustre del Carme de Maó, tant el mercat com l’escola i les altres dependències, fins a donar-li la seva forma definitiva els anys anteriors a la Guerra Civil. En cop passada, es va haver de reconstruir la part enfonsada per una bomba, el 1936.

 

Sa Plaça. Foto Ferran Lagarda Mata

Durant la postguerra, el mercat continuà essent un lloc atapeït de gent en continu moviment. Obria a les quatre del matí i a primera hora venien minoristes de mitja Menorca a comprar les fruites i verdures que duien amb carretons els vergeters dels plans de Sant Joan i els hortolans dels voltants, fins a Sant Lluís i Alaior, així com el gènere dels carnissers, que exposaven les seves peces a l’aire lliure. Les vendes a l’engròs s’allargaven fins a mitjan matí, quan arribaven els clients locals, que omplien els passadissos fins a l’hora de dinar.

Malgrat el seu intens ús, l’immoble no fou objecte de cap obra de consideració i el manteniment era ben superficial, molt menor del que una construcció d’aquesta mena requeria. Per aquest motiu, es va anar deteriorant, lenta, però inexorablement, fins que arribà a un estat prou lamentable. Aquesta deriva afectà primer de tot els departaments dels pisos superiors i obligaria a desallotjar de forma successiva la presó, el jutjat i l’escola. Després de la Guerra, el convent ja havia deixat de servir d’habitatge a les famílies que abans hi tenien la seva residència; tant sols hi van romandre les dels propietaris del bar El Trueno i les dels empleats de la presó. 

Un dels llocs on la manca d’actuacions significatives va ser més colpidora fou el col·legi. A l’altura del 1964, la directora feia notar la necessitat de reformar bona part dels seus espais, que ni tan sols comptaven amb aigua corrent. Així mateix, la seva disposició cada vegada resultava més anacrònica: la distribució de les aules no era l’adequada, ja que totes es comunicaven, la qual cosa distreia les alumnes; la proximitat de la presó, ubicada a una ala veïna de l’edifici, suposava una presència inquietant: les filletes podien veure els presos des de la finestra; el pati es limitava a la terrassa superior, l’únic punt disponible per als jocs i les classes de gimnàstica. Finalment, l’existència del mercat, que dotava d’una gran animació a l’indret, ple de renous i olors, no podia ser més pertorbadora, en especial si tenim en compte que les seves condicions higièniques eren deficients, amb uns urinaris vetusts i una claveguera pudent.

 

Pati del Claustre. Dècada 1960. Foto Diario Menorca

L’estat del col·legi va empitjorar a mesura que passaven els anys i el baby boom dels seixanta feia augmentar la matrícula, que passà de les 147 al·lotes del 1964 a les 250 del 1970. L’aprovació de la Llei General d’Educació, que introduí un renovat programa pedagògic i creà l’EGB, deixà completament obsoletes les instal·lacions i provocà la rehabilitació d’altres centres, com sa Graduada (Primo de Rivera), que fou modernitzat i s’alçà una nova planta. L’única millora va venir del desallotjament de la presó a finals de la dècada, que d’altra banda evidenciava que el Claustre ja no era apte per acollir equipaments públics d’aquesta mena.

Tanmateix, les autoritats ni van reformar uns espais que no es podien adaptar als nous requeriments pedagògics ni van fer les obres necessàries perquè l’edifici es conserves d’una forma adient, fins al punt que el gener del 1975 es declarava la ruïna d’aquella part del Claustre i l’alumnat havia de ser reubicat a correcuita entre diferents dependències: dues cases del carrer de sant Josep i l’Institut de Formació Professional de l’Avinguda Quadrado (l’antiga Escuela de Maestría Industrial), on s’hi van haver d’estar fins que el setembre del 1977 es van poder traslladar a la nova escola aixecada a la sínia des Muret (Verge del Carme).

Els anys setanta el vell casalot feia aigües per tots els costats. A la fi, el 1981 l’Ajuntament va decidir escometre una rehabilitació total, la qual es va emprendre per fases, afectà l’edifici i el seu entorn i s’allargaria quinze anys. El febrer s’aconseguia que el Ministeri d’Obres Públiques es comprometés a aportar quinze dels devuit milions que s’estimava que costaria la restauració de les cobertes i altres actuacions relacionades. El mes de novembre es va presentar el projecte de la primera de les tres fases de restauració i consolidació d’estructures, redactat pels arquitectes Jordi i Taltavull, que al final tenia un pressupost de vint-i-tres milions de pessetes i era finançat per la Direcció General d’Habitatge, que havia estipulat les condicions a les quals s’havia de subjectar aquesta intervenció. El consistori maonès només es faria càrrec del milió que costava la redacció del projecte i la direcció d’obres.

 

El Claustre. Carlos Gomila Caules. Fotos Antiguas de Menorca 

Segons la memòria, els elements en pitjor estat eren les cobertes, que amenaçaven ruïna i es pretenia renovar a fons, reutilitzant en la mesura que fos possible les teules velles, però només les cobertores. Així mateix, es proposava la reparació de les façanes exteriors, incloent-hi la regularització de les obertures i la renovació de la fusteria, però en aquesta fase només s’intervenia en les ales nord i oest. A la façana nord, s’esbocarien les construccions annexes a les carnisseries per crear un passatge per a vianants, la qual cosa implicava la supressió d’un lloc de venda a l’entrada i l’eliminació de les dependències auxiliars de les carnisseries. Per acabar, es restaurava per complet la façana oest, tot demolint els adossaments i reforçant el mur exterior. A continuació s’obriria el primer tram del passeig de circumval·lació per connectar pel nord amb la plaça Miranda.

Al mateix temps, la Corporació aprovava la rehabilitació del pati del claustre, a la qual es van destinar un milió sis-centes mil pessetes, procedents del pressupost municipal. Les obres comprenien la seva pavimentació unitària i l’habilitació de dos accessos, amb la voluntat de recuperar un espai públic apte per a tota mena d’activitats lúdiques. Aquesta actuació es va executar entre el 1982 i el 1983 i va comportar la desaparició del coll de la cisterna, que havia perdut el seu ús per abastir d’aigua el mercat i els veïns, i era necessària per permetre l’organització d’esdeveniments culturals, festius i d’esbarjo sense destorbs.

Pati del Carme 1981. Foto Diari menorca

A Madrid tenien un notable interès pels mercats de Maó. De forma paral·lela a la intervenció anterior, el març del 1982 l’Instituto para la Reforma de las Estructuras Comerciales (IRESCO), dependent del Ministeri de Comerç, proposava a l’Ajuntament la construcció d’un nou mercat en un altre emplaçament, a determinar per la Corporació, i s’oferia a finançar les obres, d’un import estimat de cinquanta o seixanta milions de pessetes. El Consistori, que no tenia intenció de fer cap mudança, ja que en el nou Pla General d’Ordenació Urbana de Maó que s’estava tramitant el mantenia en el mateix lloc, no va acceptar l’oferiment.

En tot cas, com el projecte de reforma de l’edifici del claustre estava garantit per l’acord amb el Ministeri d’Obres Públiques, a partir del 1984 es va executar la primera fase, en certa mesura la més important, ja que consistia en la renovació de les cobertes i de la façana oest, així com el sanejament dels murs exteriors. Tanmateix, a final d’any les obres van quedar aturades perquè els treballs portats a terme superaven el pressupost aprovat en més de cinc milions i només es van reprendre quan l’Ajuntament va obtenir nous recursos per fer front a la despesa, que en total va ascendir a 27 milions.

Obres del Claustre 1984. Diario Menorca. Foto Javier

A finals del 1985, l’IRESCO va tornar a plantejar la idea d’aixecar un nou mercat a Maó, per a la qual cosa un altre ens estatal, MERCASA va efectuar un estudi, que considerava possible i desitjable un mercat modern d’alimentació, la ubicació idònia del qual seria un solar de 3.000 m² que el municipi estava a punt de rebre en una operació urbanística en les proximitats de l’Institut Joan Ramis. El projecte, avaluat en uns cent milions de pessetes, es podia posar en marxa el 1986 i s’executaria en un any. El batle Borja Carreras declarà que el veia amb bons ulls, sempre que no suposés la clausura del mercat del Carme, tot i que acceptava que es reduís el nombre de llocs de venda. Al capdavall, l’operació va quedar en el calaix dels records, possiblement perquè en realitat la Corporació no tenia cap interès en aquesta iniciativa.