Les carnisseries i altres establiments de l’antiga peixateria de Maó

Des del principi, al voltant del mercat de la Peixateria hi havia les carnisseries de Maó. Amb el pas dels anys i l’augment del consum de carn, l’espai es va quedar petit, de manera que el 1888 es va autoritzar l’obertura d’una parada al claustre del Carme, i els anys següents se’n van fer de noves. Les carnisseries, mancades de les més elementals condicions higièniques, es van arribar a quedar obsoletes. El 1903 es construí una de més moderna, “carnicería modelo” en va dir la premsa, alhora que es reformava el quiosc destinat al control de pes. En aquella època, les jornades laborals i els horaris comercials eren molt més prolongats que en l’actualitat. El dia 24 de desembre del 1909, els carnissers van tenir oberts els seus establiments fins a les dotze del vespre, per a la qual cosa van il·luminar la plaça, al seu càrrec, amb bombetes elèctriques.

En una societat on la carn no era un article de consum ordinari, en determinades festivitats la seva venda esdevenia una celebració en si mateixa. Una d’aquestes dates assenyalades era Pentecosta, a la vigília de la qual se celebrava una exposició de caps de bestiar vaquí, que eren escorxats a la plaça a la vista de la gent, espectacle que en aquell temps atreia una gernació. Els animals provenien no tan sols de Maó i es Castell, sinó també d’Alaior i es Migjorn. A diferència d’ara, que la carn més apreciada és la dels animals joves, llavors es volien com més grans millor. El 1882 va causar admiració el de Toràixer d’en Tomaset, i s’afirmava que mai se n’havia vist cap de tan gras. Tres anys més tard, abans de celebrar-se la fira ja s’anunciava un bou de set anys del lloc de Matxani gran, el qual anaven a veure contínuament els pagesos, impressionats per la seva grassor.

 

El 1885 l’Ajuntament va prohibir que la matança es fes a la plaça, la qual cosa, segons El Bien Público, suposava rompre amb un costum tradicional i privava els veïns d’una diversió en la qual participaven persones de tota classe i edat, que es van veure contrariades per “tan estranya resolució”. Malgrat tot, aquell any la festa va ser tan lluïda com sempre. Els animals foren exhibits a la plaça el matí, i el capvespre, després del seu sacrifici, van ser passejats triomfalment per la població. L’associació “La protectora del pueblo” contractà una banda de música que precedia l’animal que havia engreixat. El Liberal, que aplaudí la resolució municipal, “perquè tallava amb molts abusos que aquell dia es cometien”, va publicar el pes dels bous escorxats, essent el més feixuc el de Matxani gran, amb 567 quilograms, seguit del de Tornaltí d’en Benet, amb 552.

El Liberal, 1885. El "flautín" és El Bien Público

L’altra gran festa relacionada amb el consum de carn era Nadal, durant el qual a la plaça es feien rifes de galldindis i torrons, que és de suposar que també estaven a la venda. La gent acudia a l’indret a temptar la sort. La matança de porcs i l’elaboració d’embotits tradicionalment estaven sotmesos a un calendari estricte i no es permetia que comencessin la primera fins a mitjans octubre i la segona per sant Martí –el 13 de novembre. Tanmateix a finals del segle XIX aquesta norma va començar a trontollar. El 1896 s’avançava al primer d’octubre.

La plaça de la Peixateria era el que avui en dia coneixem com a plaça d’Espanya. La presència del mercat la convertia en un lloc molt animat, on s’havien establert diversos locals comercials. Un dels primers dels quals tenim constància, el 1874, era una fàbrica de fideus. En aquella època les empreses nacionals no acaparaven totes les vendes i multitud de petites indústries de la població proveïen la clientela d’aquests i altres queviures També hi havia locals d’alimentació, com al número 21, on el 1886 es podien trobar patates, mongetes, llenguado, arròs de València, fideus i macarrons de Barcelona i el millor cafè. Pels mateixos temps, Joan Pons Mercadal els diumenges i festius venia volantins i altres ormejos de pesca per als aficionats. A una altra casa, l’octubre del 1871 es venien bunyols “a l’estil de Mallorca”, vi “molt superior” i aiguardent doble anís de Mallorca. El mateix any, el número 29 anunciava un “Gran barato de loza y cristal”: havien arribat “els valencians” amb una extensa col·lecció de plats de Sevilla. La dècada següent, al número 23 s’oferia un gran assortiment de peces de vaixella: plats, tasses, gots, copes, bòtils, ganivets, vinagreres i escopidores de vidre. El 1892 al número 6, Manuel Sánchez tenia una botiga de quincalleria.

 

Al voltant del 1865, la casa del número 24 era l’habitatge del capità d’una balandra, on es podien embarcar passatgers i càrrega. Els anys següents allà funcionava una botiga de comestibles que oferia amb freqüència vi (vi sec de bona qualitat, vi negre “de bona qualitat perquè és de vinya vella”, vi vell de tres anys de Mallorca...), però tampoc es privava de vendre figues seques, nous, panses de Màlaga, faves del país, garrofes, pinxes (sardines) o, fins i tot, sabons. El 1871 el seu propietari venia la balandra “Virgen del Carmen” de tretze tones, però el 1875 el seu capità, Joan Prieto, seguia admetent càrrega i passatgers al mateix local. Anys més tard al número 29 s’anunciaven vins i licors de Mallorca. El 1922 Diego Botella venia aigua del Carmen al número 28.

Al costat, al número 25, el 1875 es va establir la sucursal de la fàbrica de licors de Gorrías i fill, d’Alger, on s’expenien xarops, absenta, vermut, aniset de Bordeus, rom, conyac i altres per l’estil. A la mateix casa, el 1880 es va instal·lar un òptic i el 1893 un dentista. A la plaça també hi havia un forn, que el 1883 estava a càrrec de Joan Humbert. Els primers anys del segle XX era al número 32, el forner nomia Bartomeu Camps i els diumenges oferia panets “cocs” a 16 cèntims la lliura de 400 grams. Tenien tant d’èxit que a les set del matí ja s’havien acabat. El 1913 aquesta casa-forn se subhastava a un tipus de set mil pessetes.

 

Lògicament, a un lloc tan freqüentat no podien mancar les tavernes i altres cases de begudes. El 1877 el propietari d’una d’aquestes fou autoritzat a organitzar balls públics per les festes de Sant Joan i Sant Pere, una pràctica llavors bastant estesa. A la part alta de la plaça s’alçava una torre de la muralla, a la vora del Portal de Mar, on també hi havia una taverna. Amb el pas del temps, els costums van anar evolucionant. El 1900 s’inaugurava un restaurant al cafetí que existia al número 12 dels pòrtics de la plaça de la Peixateria, que servia dinars i sopars a preus econòmics.

 

En aquests locals en ocasions es promovien aldarulls. El 1882 un mariner i un paisà arribaren a les mans i el segon va acabar a l’hospital amb una ferida incisa a l’engonal. Cinc anys més tard, un parroquià etzibà una punyada a un home que dormisquejava a una cadira i el deixà fet pols. La cosa acabà als jutjats. Una matinada del 1891 cinc empleats i el seu cap es van esbatussar de valent a una taverna. El 1919 un home increpà l’amo de la taverna de can Jeroni, que era a les portalades de la Peixateria. D’una estirada el va treure de l’establiment, on començà una baralla que va haver d’interrompre un municipal.

La Voz de Menorca, 1925

 La plaça també era un lloc ben bulliciós. El 1870 la premsa es feia ressò del fet que uns forasters hi practiquessin un joc d’atzar, evidentment amb apostes, “entre persones incautes”. El 1883 una dona es va barallar amb altres dues i les tres van acabar al dipòsit de detinguts. Tres anys més tard, els satjos van haver de separar dos forasters que es barallaven al mig del carrer. Més endavant es va desbocar el cavall d’un carro que havia a la plaça i agafà embranzida per la costa Vella fins que va bolcar a l’hort de la duana. El 1889 no es va poder encendre una de les faroles de la plaça perquè qualcú n’havia romput els vidres. El 1925 dos grups d’al·lots d’entre vuit i dotze anys, en total prop de vuitanta, van barallar-se aparatosament, armats de bastons, garrots i espases de llenya. Primer van ocupar el mercat del peix i després es desplaçaren a la part alta de les costes, on es van intercanviar pedres i tota casta de projectils, fins a l’arribada de la Guàrdia Urbana, que en va detenir vint-i-dos.