França: turisme d’anada i tornada

La multiplicació del turisme francès implica l’establiment de rutes aèries amb les principals ciutats franceses, de forma que als menorquins se’ns obre la possibilitat de conèixer un país fins ara poc transitat. Al llarg del temps, els viatges i les migracions han estat el mecanisme de transmissió dels avenços tecnològics, culturals i econòmics. A Menorca, la indústria del calçat no hauria estat el mateix sense l’estada de centenars d’illencs a Cuba. 

Els viatges ens permeten desconnectar de la nostra vida quotidiana, ens relaxam, però també entram en contacte amb gent amb altres maneres de ser i de fer. A l’estranger no tot és millor. La primera reacció sovint és reivindicar la nostra terra criticant les coses que no ens agraden. No és cap secret que els francesos, com en termes generals la majoria dels habitants del nord d’Europa, no són tan simpàtics com els espanyols. Els preus de la fruita i les hortalisses són exorbitants, sense oferir una qualitat superior. Els cartells i explicacions dels museus són només en francès. La costa menorquina resisteix la comparació amb alguns paisatges costaners famosos. 

Tanmateix, després d’aquest primer reflex, que gairebé podríem qualificar de “xovinista”, anam apreciant els elements meravellosos del nou país que, de fet, són els que justifiquen el viatge. Els forns o boulangeries francesos ofereixen una varietat i un sabor que no es poden trobar ni a la nostra illa ni a gairebé cap altre país del món. Menjar a un restaurant és una delícia: pagant un petit sobrecost sobre una carta espanyola, ens presenten uns plats que aquí difícilment trobam i, per rebaixar la factura, sempre podem demanar aigua corrent sense cost. A segons quins indrets es poden degustar delicatessen ben barats, com ara a Bretanya, les ostres. La gamma de xampanys és gran i pel mateix preu que un cava car pots brindar amb un xampany exquisit. Els productes francesos en general i els de cada regió en particular són destacats i la clientela els compra, malgrat ser molt més cars que els forasters. 

Amb els dies, el viatger va copsant trets més profunds del tarannà francès. El seu Govern és més permissiu: no cal dur mascaretes enlloc i es pot fumar a les terrasses dels bars. L’elevat cost de la vida en part s’origina per impostos més alts (el tipus d’IVA és superior), però, en contrapartida, els serveis públics són millors. Arreu es troben lavabos públics i gratuïts més que raonablement nets (fins i tot amb el full de control de la netejadora, degudament signat). Hi ha moltes oficines d’informació turística, amb horaris prologats, personal competent, domini del castellà i que proporcionen informacions detallades dels principals llocs. Gran quantitat d’autovies són gratuïtes. 

És interessant adonar-se que les explicacions escrites que, al nostre país tendeixen a desaparèixer substituïdes per vídeos i infografies, a França són ben extenses. Açò tant val per les cartel·les dels museus com per les instruccions que envien els propietaris dels apartaments als hostes. A França es respecta la lletra impresa, no debades els seus índexs de lectura excedeixen bastant els nostres. És fàcil veure persones llegint llibres a la platja i als carrers. 

Els francesos també destaquen per la seva organització. A un poble o a una carretera, aconsegueixen que es respectin els límits de velocitat instal·lant elements fixos (voravies de formigó, pilones...) que estrenyen l’ample de la via o creant ziga-zagues que fan extremament temerari passar sense aixecar el peu de l’accelerador. La lògica dels drets i les obligacions viàries està més marcada: hi ha abundants senyals de prohibit circular “excepte bicicletes”, però als llocs concorreguts és obligatori baixar-se de la vélo.

A Espanya es tendeix a pensar que és suficient aprovar una llei per assolir un determinat objectiu i tothom tanca els ulls quan aquesta s’incompleix, amb el resultat que en la pràctica no s’aconsegueix res. Mireu sinó el que passa amb el lloguer turístic. Els francesos no es fan trampes al solitari. Un exemple: si a una zona natural boscosa hi ha risc d’incendi, es prohibeix el pas, fins i tot en plena temporada turística i per molt atractiu turístic que hi hagi. A tots els accessos es troben cintes blanques i vermelles i cartells que informen que les autoritats han vedat l’ingrés per conjurar el perill. En la pràctica, poquíssimes persones se salten la prohibició. 

A les nostres ciutats, les zones comercials, un bar o una farmàcia generen un garbuix de cotxes mal aparcats, aparcats en doble filera, als passos de vianants o a les voravies. Al país veí, hi ha aparcaments per cinc minuts o per quinze minuts que permeten compatibilitzar l’ús comercial amb el compliment de la normativa.

Els aparcaments estan dissenyats per resoldre el repte que planteja l’ús massiu del vehicle privat davant la necessitat de preservar els llocs d’interès turístic i cultural. Hi ha molts aparcaments, però solen estar allunyats d’aquests punts. Un cas paradigmàtic és Mont Saint Michel. Des de l’abadia, a cent metres sobre el nivell de la mar en una gran planúria, no es veu cap cotxe. L’immens aparcament és a tres quilòmetres, ocult darrera de la vegetació. L’aparcament no és barat, però, fidels a aquest esperit de “tot té la seva justa contrapartida”, hi ha un servei de busos gratuïts per accedir al monument. Malgrat tot, el passeig és tan agradable que la majoria de la gent es pren quaranta-cinc minuts per anar-hi a peu. No és un cas excepcional, sinó la norma. Per visitar els pobles d’interès historicoartístic hi ha aparcaments. Com més turistes, més aparcaments, més enfora i més cars. 

En tornar de França, sents una sana enveja i desitges als nostres governants que facin aquest tornaviatge per copiar maneres d’organitzar la convivència que la massificació fan de cada vegada més necessàries.

La construcció de la nova peixateria de Maó (1917-1927)

Després de la reconstrucció de la plaça i els seus accessos, encara restava pendent la renovació de la peixateria, que es feia esperar des del final del segle XIX. El primer moviment afectà les parades destinades a carnisseria. L’estiu del 1916 la premsa denunciava que eren “chozas infectas”, reclamant una reforma que les fes desaparèixer per antihigièniques. Potser per aquest motiu, l’Ajuntament va debatre el seu trasllat al mercat del Carme i demanà a l’arquitecte municipal la redacció d’un projecte de noves instal·lacions. La qüestió devia ser peremptòria, perquè el gener del 1917 s’aprovava la demolició de les carnisseries, per substituir-les amb els nous llocs de venda que s’aixecarien a la galeria sud del mercat del Carme. Al llarg d’aquest any i el següent es van construir un total de set casetes. Finalment l’1 de gener del 1919 se centralitzava la venda de carn al Carme, abandonant les antigues parades. Malgrat tot, es va intentar seguir emprant les casetes que envoltaven la peixateria, només que es van dedicar a altres usos, com una que el 1918 s’emprava per a la venda de carbó; l’any següent es proposava destinar-les a la venda del peix de les barques del bou. Tanmateix, atès que segons l’informe tècnic constituïen un perill, van ser demolides el mes de juny del 1920.

 

La nova peixateria, 1927 postal de la Fototipia Thomas

El sostre de la Peixateria continuava en molt mal estat. L’octubre del 1919 la premsa remarcava que la canal de zinc que el circumdava estava en pèssimes condicions i els dies de pluja l’aigua vessava per enormes forats, causant les lògiques molèsties als que circulaven per l’indret. L’estructura de les antigues casetes demolides, clausurada amb una paret esquerdada, el 1924 mostrava un míser espectacle i feia témer que, amb les filtracions d’aigua, s’acabessin per esfondrar del tot. A la costa de la Marina, es veien munts de peltret

 

Paral·lelament continuaven els conflictes per la venda de peix. El 1920, un pescador, habitual incomplidor del reglament de pesca, va ser multat per haver venut una partida de roseti, la pesca del qual estava prohibida i que un agent de Marina li havia demanat que retirés de la venda. En negar-se a pagar la multa, va ser empresonat. Al dia següent, molts pescadors no van acudir a la peixateria i van vendre el peix al terra. Es va organitzar una manifestació fins a la Comandància de Marina per exigir la llibertat de l’infractor, durant la qual es van promoure aldarulls. Una comissió dels manifestants entrà al local de l’autoritat portuària, que els va manifestar la impossibilitat de revocar l’acord. En sortir al carrer van sonar xiulades i crits.

 

El gener del 1921 l’Ajuntament va aprovar el projecte de pressupost per a una nova peixateria, però la resolució no va tenir cap efecte, perquè l’any següent la corporació es plantejava la construcció d’aquesta instal·lació al pati del Claustre, amb la intenció d’unificar els dos mercats de la ciutat. De fet, el projecte fou exposat al públic i va rebre al·legacions en sentit contrari, demanant una ubicació alternativa. En tot cas, en el fracàs de la proposta va ser decisiu el dictamen contrari de la Junta Municipal de Sanitat. Hi va haver un segon intent al respecte, d’una comissió nomenada a l’efecte el mes de setembre, que es topà amb la mateixa oposició.

Al capdavall, la nova corporació acabada de constituir arran de la dictadura de Primo de Rivera es rendia a l’evidència i, després que el mes de març es fessin cales per comprovar les condicions del subsòl de la plaça, l’abril del 1924 encarregava el projecte d’una nova peixateria a la plaça del mateix nom. A aquelles altures, les condicions de l’existent eren realment lamentables. Una pluja caiguda el mes de juny obligà els venedors a refugiar-se a les cases del voltant. El mes d’agost, l’Ajuntament aprovava l’avantprojecte del mercat. En la mateixa sessió acordava que, un cop enllestides les obres, que suposaven la desaparició del petit carrer dels Pescadors, l’indret passaria a anomenar-se plaça d’Espanya i se li agregaria l’espai que abans de l’esfondrament de l’Esquinxacolzos ocupaven el carrer de l’Arc i la costa de la Marina.

 

Els mesos següents es van esmerçar en les nombroses gestions que precisava l’execució d’una infraestructura d’aquesta mena. El novembre, el batle Victory, un home enèrgic, no debades era militar, relatava en un plenari “els inacabables tràmits pels quals havia de passar el projecte abans que es pogués acordar la seva execució” i, per avançar la feina, feia que l’Ajuntament declarés executiva la part del projecte relativa a les expropiacions i a l’edificació dels llocs de venda al públic, mentre continuaven el seu curs la resta d’actuacions administratives. Uns dies més tard, el consistori resolia emetre un emprèstit de 125.000 pessetes, amortitzable a trenta anys, per finançar les obres.

 

El Bien Público, 20 de novembre del 1924

El projecte del mercat implicava la desaparició d’un tros de la muralla sobre el qual s’assentava l’anterior, així com la desaparició del carreró dels Pescadors, que la delimitava. D’aquesta manera, per un costat es facilitava la construcció de l’avinguda d’enllaç amb el port (la futura costa de ses Voltes, de la qual s’acabava de redactar un nou projecte) i, per l’altre, s’urbanitzava la part alta de la Rampa de l’Abundància i la futura plaça d’Espanya. L’edifici, que reuniria excel·lents condicions higièniques, de ventilació, capacitat i situació, tenia un cost menor que l’anterior projectat al claustre del Carme i que havia refusat la Junta de Sanitat.

 

Un cop expropiades diverses cases, el mes de juliol començaven els treballs de la primera fase, que tenien un termini d’execució de vuit mesos i consistien en l’enderrocament del mercat vell i la construcció del mur i la cimentació del nou, així com de la seva claveguera. Per a instal·lació dels venedors de peix mentre duressin les obres, primer es va pensar en el bastiment d’un coberxo provisional al pati del claustre, però el mes de setembre, a instàncies de l’arquitecte municipal es va decidir eixamplar l’ala est del mercat, ja que, en ser una construcció ferma, un cop aquells s’anessin quedaria com a millora per aquest. El mes de juny del 1926, finalitzada aquesta actuació, el batle Victory procedia a donar compliment a l’acord de dos anys abans i donava de baixa en el nomenclàtor municipal els carrers suprimits i rebatejava tot l’espai amb el nom de Plaça d’Espanya. Eren els preparatius del solemne acte de col·locació de la primera pedra del nou mercat, que constituïa la segona fase del projecte i que tingué lloc el 15 de juliol. Per a l’ocasió es va organitzar una festa que va amenitzar la Banda Municipal, que executà un selecte programa de set a nou del capvespre.

 

La Voz de Menorca, 18 de juliol del 1927

Les obres van avançar a bon ritme. El mes d’octubre l’estructura estava quasi acabada: s’havien muntat els suports de ferro, sobre els quals anaven les bigues de llenya, i bona part del local estava tancat. El desembre s’obria el sòl de la plaça per instal·lar la canalització de les aigües per al mercat. El mes de febrer de l’any següent es col·locaven les portes vidrieres i les taules per a la venda i es construïa la caseta del mig del mercat. El mes d’abril ja era prop d’acabar. L’interior estava pavimentat amb rajoles hidràuliques. Hi havia seixanta llocs de venda, el que excedia molt de les necessàries per al dia a dia i permetria d’organitzar seccions especials. El cos central es destinaria als serveis: el més gran per al rentat del peix i els altres per al repès i la inspecció veterinària.

 

La inauguració del local va tenir lloc el dia 16 de juliol de l’any següent, 1927. L’edifici estava adornat amb flors i banderes; a la dreta havia la imatge de Sant Pere, patró dels pescadors. Després d’acudir a missa a l’església del Carme, les autoritats es van personar a la porta on el contractista, Sebastià Lladó, va presentar al batle una safata de plata amb les claus de la peixateria, embolicades amb una cinta de la bandera nacional. Després de la benedicció de l’edifici, s’inicià una jornada de portes obertes perquè la gent pogués admirar les dependències, mentre les personalitats anaven a prendre un “xampany d’honor” a les Cases Consistorials, durant el qual es pronunciaren diversos discursos, que van lloar l’obra de l’arquitecte Femenías. De nit tingué lloc una revetlla popular amb música i amollada de globus fins a les dues de la matinada. La venda de peix va començar dilluns. La primera compra la va fer el comerciant Francesc Coll Riudavets, que adquirí dues bones peces per regalar als establiments municipals de beneficència.

Postal de J. Pons, devers 1930

 L’obra ha perdurat i no tardarà gaire a complir un segle si bé, actualment, la venda de peix és força reduïda i de cada vegada pren més força el seu ús destinat a la restauració.

Les reformes urbanístiques de l’antiga plaça de la Peixateria de Maó

La plaça de la Peixateria de Maó (antecedent de la plaça d’Espanya), per la seva amplitud també allotjava espectacles de varietats. El 1889 el prestidigitador Rosendo Duran va exhibir les seves habilitats, que de fet eren el ganxo per vendre diversos articles. Tres anys més tard, un individu es dedicà a arrencar queixals, mentre venia específics per a la salut dental, la qual cosa va suscitar una polèmica entre el batle i el subdelegat del Govern per si l’interfecte tenia títol per exercir aquesta professió. El 1909 s’instal·là una atracció de cavallets a la plaça, que va atreure una gran concurrència de gent menuda.

Pons Marquès. Geografia Mèdica del término de Mahón

 A l’entrada del segle XX ja era evident que el mercat s’havia quedat desfasat. De forma paral·lela, creixia la inquietud per transformar el barri veí de Sant Pere en una avinguda que comuniqués el moll amb la plaça de la Peixateria. El 1904 l’Ajuntament de Maó va acordar proposar a l’enginyer Marià Rubió la formació dels projectes corresponents. Els documents no es devien arribar a redactar, perquè el 1911, a resultes d’una moció presentada per assenyalats regidors del partit republicà, la corporació encarregava a l’arquitecte municipal l’elaboració del projecte per formar una avinguda dotada de jardins, parcs, sortidors i altres, que substituís les costes Vella i de l’Abundància, alhora que feia desaparèixer totes les cases existents. Pons Marquès, se’n fa ressò en la Geografia Mèdica del terme de Maó, premiada el 1913, tot publicant un plànol que presenta grans similituds amb l’obra que s’executaria trenta anys més tard.

 

Maó estava en una etapa d’importants transformacions urbanes i aquesta part de la ciutat seria una de les més afectades. L’arquitecte Femenías també va redactar altres projectes, que afectaven els carrer de Bastió, Hannover, Sant Crist i la plaça de la Conquesta. Aquest de les rampes del port, molt ambiciós, va haver d’esperar, però altres actuacions més modestes sí que van veure la llum. El 1911 s’aprovava el projecte d’eixamplar i allargar el carrer del Sant Crist, per a la qual cosa era necessari demolir i reconstruir diversos edificis, i que permetia comunicar el carrer Nou directament amb la plaça de la Peixateria, ja que abans aquest carrer, més estret, feia un colze i girava a l’esquerra, en direcció a Portal de Mar, la qual cosa devia obstaculitzar el trànsit rodat. Les obres es van executar al llarg de l’any 1913. Durant la seva execució, La Voz de Menorca subratllava que la millora “canviava l’aspecte de la part més cèntrica de la ciutat”, però, per manca de recursos, la urbanització del vial va haver d’esperar al gener del 1916.

 

La continuació va venir obligada per les circumstàncies. El dia 1 de maig del 1915, poc abans de les nou del matí, s’esfondrava la part central de la doble costa entre el carrer Portal de Mar i la rampa de l’Abundància, el mirador conegut com “s’Esquinxacolzos”, a causa del costum que tenia la gent d’estalonar-se allà a mirar el port, cosa que el convertia en un lloc molt popular. Era una barana que rematava les façanes dels magatzems, coberts amb voltes de marès, de la costa que baixava de Portal de mar en direcció a Baixamar. La causa de l’accident va ser, precisament, la ruïna d’aquestes voltes, sobre les quals descansava el carrer que suportava el tràfic de persones, carros i els primers cotxes, que pujaven cap al centre de Maó.

La Voz de Menorca, 1915

 Va haver una certa negligència, ja que feia temps que el propietari de les voltes havia rebut ordre de fer-les desallotjar, en vista del perill que corrien. Un periodista escrivia que l’esfondrament estava anunciat des de feia molt. En ser un punt concorregut, diverses persones van caure en el moment de l’esfondrament. D’immediat, alguns voluntaris van acudir a treure la runa per rescatar els qui havien quedat atrapats. Finalment, no hi va haver que lamentar cap mort, però sí alguns ferits de poca consideració, tot just alguna cama o braç romput.

L’Ajuntament va tancar la zona i encarregà un dictamen a l’arquitecte Femenías, qui assenyalà que la zona s’havia construït damunt de l’antic penyal, format per roques i coves reomplertes de terra, que es trobaven escardades pel pes dels edificis i les filtracions de les aigües de pluja, cisternes i pous negres. Per aquest motiu, indicà que l’actuació més urgent era la demolició de cinc cases, part d’una altra i l’arcada que donava nom al carrer de l’Arc, els fonaments de les quals no oferien condicions de solidesa. La corporació actuà amb celeritat i concedí vuit dies d’audiència als propietaris de les cases afectades, abans de començar les obres d’enderrocament. Al mateix temps, es demanà a l’arquitecte que estudiés la manera de reurbanitzar la zona. L’1 de juny va començar la demolició dels habitatges més afectats.

 

La desgràcia seria aprofitada per ampliar l’espai públic i millorar les costes. El mes de setembre s’aprovava inicialment el projecte de l’arquitecte municipal “per unir els carrers del Sant Crist i Portal de Mar amb la plaça de la Peixateria”, que seria aprovat de forma definitiva el desembre. El novembre s’acordava la compra de més cases i dels solars de les que ja s’havien esfondrat de la plaça de la Peixateria i el carrer de Portal de Mar. Per fer front a les despeses, el consistori va emetre un emprèstit de 132.000 pessetes.

 

Les obres van ser seguides per la població amb gran expectació. La premsa publicava notícies cada poques setmanes sobre la seva evolució. El mes de març del 1916 se rebien les claus de l’edifici de l’antiga torre de la murada, a la qual ja ens hem referit. La demolició dels immobles va començar el mes següent i també es traslladà la farola existent a la torre. El maig ja es notava l’amplitud de l’espai resultat; a finals de juny els treballs havien conclòs. Les pedres de la torre es van transportar al camí del torrent de la Colàrsega.

 

Pel que fa a la reforma urbanística pròpiament dita, l’1 d’agost arrencaven les obres que, per més celeritat, feia directament l’Ajuntament per administració. El mes d’octubre continuaven amb activitat. El desembre havien avançat prou i es començava a construir l’escalinata lateral. El més següent els avanços eren perceptibles. Els carros contínuament transportaven pedres i quedava poc per finalitzar les escales. En l’execució dels murs s’emprava gran quantitat de formigó. Paral·lelament es construïen les vorades del carrer. L’abril del 1917 es col·locava la barana que havia de rematar les obres i l’agost s’instal·laven les faroles. Però l’obra encara no estava del tot finalitzada. El mes de novembre l’Ajuntament aprovava una de les solucions proposades per l’arquitecte Femenías per comunicar la plaça de la Peixateria amb les costes que conduïen al port. El febrer de l’any següent s’emblancaven les baranes, donant punt final a la reforma, tot i que no estava perfecte, perquè el novembre del 1920 encara es procedia a l’anivellament i urbanització del pis comprès entre els miradors de la plaça i l’entrada del carrer del pont des Castell (actual plaça de la Conquesta). 

El resultat va ser “una magnífica obra d’ornament i urbanització, els miradors, escalinates i avingudes, embellits amb jardins i faroles, polides balustrades i pilars artístics”. Tanmateix subsistia el carreró dels Pescadors que pujava al mercat, darrera del qual hi havia un femer on creixien multitud d’herbots. La plaça de la Peixateria comptava amb un paviment desnivellat de macs, per entre els quals treien cap males herbes i molsa llenegadissa.

El Bien Público, 20 de febrer del 1918

En aquesta època es van suscitar diversos conflictes per la venda de peix. El febrer del 1918, un període en què les tensions inflacionistes derivades de la I Guerra Mundial havien fet encarir els proveïments, l’intent d’una part dels pescadors de Maó, la Junta de Pesca, secundats pel guardapesca, de prohibir la pesca a les barques del bou, que eren les que abastien el mercat amb el peix més econòmic, va provocar greus aldarulls, amb la declaració espontània de vaga dels obrers, tancament de comerços, destrossa de barques, crema de les xarxes d’un dels pescadors contraris a les barques del bou i incendi del criador de llagosta del Fonduco de Santiago Maspoch. A la Peixateria, una multitud va tirar a terra la mercaderia dels pescadors promotors de la prohibició. Els aldarulls només van cessar quan la Comandància de Marina va desautoritzar el funcionari, tot demanant als superiors la seva destitució.