L’habitatge no és un gran problema: té moltes solucions

L’habitatge s’ha convertit en objecte de desig. Els partits polítics competeixen per posar-se la medalla d’haver arranjat definitivament la qüestió. Tanmateix, no és un gran problema que es pugui resoldre amb un cop de vareta màgica, sinó que, en existir una gran diversitat de situacions, caldrà prendre diferents tipus de mesures i, en ocasions, actuacions benintencionades poden empitjorar el resultat final.

Cal remarcar el fet que, tot i que el dret a l’habitatge figura a la Constitució del 1978, els poders públics no l’han tingut entre les seves prioritats fins èpoques ben recents. Així mateix, la crítica que ara es fa al govern de Pedro Sánchez d’actuar de forma efectista també es podria fer a José Maria Aznar, que va anunciar que havia enllestit el tema amb la liberalització del mercat del sòl, la qual no va tenir els efectes beneficiosos que s’havien esbombat.

Totes les promeses que fan els polítics són populistes, perquè ofereixen solucions senzilles a un tema endiabladament complex. En aquest sentit, l’aprovació d’una llei de l’habitatge és un fet ambivalent. Per un costat,  posa el focus en els obstacles que han d’afrontar les persones amb menys recursos per poder disposar d’habitatge a un cost raonable. Pel cantó contrari, el seu contingut no resoldrà la qüestió, la qual cosa pot generar una sensació de frustració que desacrediti les receptes que es proposen, que no estan mal encaminades, tot i que no acabin de donar en el clau.

És evident que es tracta d’un tema on es mouen molt d’interessos. L’Associació de Constructors d’Espanya demana un pacte nacional perquè les noves generacions puguin tenir un habitatge propi. És clar que es refereix a cases en propietat, però aquests difícilment estaran a l’abast dels més humils, que s’hauran de conformar amb pisos de lloguer, d’aquí la importància d’ampliar el parc públic d’aquesta mena de promocions que, a diferència de la major part dels països europeus, a Espanya ha estat negligit fins fa poques dates i està cridat a ser un dels puntals de la política d’habitatge.

És legítim que tothom cerqui el seu interès, però no hauríem de creure que aquest coincideix amb l’interès general, i molt menys amb el de les persones menys afavorides. També és necessari considerar que, tal i com assenyala Miquel Puig en el seu llibre Els salaris de la ira, els rendistes tenen un enorme poder de mercat que els permet pujar els preus de forma continuada i absorbir un percentatge de la riquesa cada vegada més gran. Fora bo limitar els seus guanys, perquè s’obtenen a costa no tan sols dels veïns, sinó també dels empresaris: demaneu el que paguen botiguers i restauradors pel lloguer dels seus establiments...

La situació de l’habitatge és diferent al llarg de la geografia. Un encert de la Llei  de l’Habitatge és posar el focus en les àrees que defineix com “tensionades”, la majoria de les quals són a grans ciutats i al litoral. Evidentment, Menorca entrarà amb facilitat en aquesta categoria. Els poder públics només han d’intervenir on hi ha dificultats i no crear problemes on no n’hi ha.

El fet crucial és que l’habitatge no és un producte únic, sinó que existeix una gran heterogeneïtat, tant d’oferta (des dels xalets de luxe als pisos i cases més corrents) com de demanda, en funció de la renda i la situació familiar de cadascú. Les autoritats, a l’hora de posar límits al preu del lloguer o d’ampliar l’oferta de sòl, s’haurien de centrar en els més humils i en les capes mitjanes i deixar fora de les restriccions els nínxols de mercat elevats.

El paràmetre bàsic que acaba marcant l’evolució dels preus del mercat immobiliari és el sòl. Les disposicions públiques no haurien de restringir amb caràcter general aquesta oferta o, al menys, haurien de deixar espais suficients per a desenvolupaments destinats a la majoria de la població. En aquest sentit, tal i com altres ja han assenyalat, els paràmetres que marca el PTI de Menorca van en la direcció contrària, perquè impliquen una densitat excessivament baixa, que impedeix la construcció en altura, que és la que resulta més econòmica.

Els diferents mercats estan relacionats. Les normes dictades per fomentar l’accés a l’habitatge serviran de poc mentre els propietaris puguin oferir tota mena d’habitatges en lloguer vacacional, el qual té avantatges fiscals, perquè en molts casos eludeix l’impost del valor afegit i l’impost a les estades turístiques, la qual cosa agreuja el problema en les zones turístiques.

Pel que fa a la mesura estrella de la Llei de l’Habitatge, la imposició d’un sostre al preu del lloguer no és cap panacea. Malgrat que ja s’aplica un límit del 2% des del 2022, les rendes han pujat de mitjana més del 6%, i a les províncies dinàmiques ha excedit el 10%: el 14,2% a Balears, el 16,4% a Barcelona i el 15,5% a Madrid, perquè sempre hi ha excepcions, com els nous contractes. Les experiències de París, Berlín i Catalunya mostren que és un precepte poc efectiu que, fins i tot, afecta més als habitatges luxosos que als modestos.

El problema de fons és que s’està reduint l’oferta de lloguers. El gran error de la legislació del Govern en matèria d’habitatge és que sembla feta en contra dels llogaters. Al respecte, les dificultats per desnonar els inquilins que no paguen i, encara més, els ocupes, causen una fonda preocupació, que els nous entrebancs de la Llei aprovada no fan sinó agreujar. No hi ha dreceres: si es vol limitar el rendiment dels propietaris d’habitatges sense retreure l’oferta, se’ls haurà de compensar amb una major seguretat per a la propietat.

Per fer front als reptes de l’accés a l’habitatge de forma efectiva, cal superar el partidisme i emprendre un conjunt coherent d’actuacions, unes proposades per l’esquerra i altres per la dreta.