Menorca en els llibres de viatges. L’Arxiduc Maximilià d’Àustria

Un altre autor civil de mitjan segle XIX és l’Arxiduc Maximilià d’Àustria, que visità Menorca el 1852 com a part d’una sèrie de viatges que va emprendre entre el 1850 i el 1860. Són visites de joventut, de formació, ja que tenia 18 i 28 anys, i recorden el Gran Viatge dels Il·lustrats. Maximilià va fer editar les seves memòries de viatge en diversos volums en llengua alemanya, sota el nom genèric d’“apunts”. Els d’Espanya, Reise-Skizzen Spanien, van aparèixer el 1855 i han estat recollits en un llibret de Cátedra, publicat el 1999.

L’Arxiduc Maximilià tingué un vida atzarosa i trista. Va participar en l’Imperi Austro-Hongarès servint la Marina del seu país i fou governador dels territoris italians. Després de la desfeta del 1859, que comportà la seva pèrdua, el 1862 va acceptar la corona de l’imperi mexicà, fruit de les ambicions de Napoleó III. S’hi establí el 1864, però, perdut el favor del seu patrocinador francès, el 1867 les seves tropes van ser derrotades i ell mateix fou afusellat el 19 de juny, malgrat les peticions de clemència de personalitats com Garibaldi i Victor Hugo.

La part relativa a Menorca ocupa més pàgines que la de Mallorca, el que es deu a l’àmplia notícia sobre l’esquadra anglesa, amb la qual coincidí a l’illa. Als dos llocs, l’austríac no es va moure gaire del port i la capital. Les seves descripcions s’entreteixeixen amb nombroses reflexions: “allà on hagi sang volcànica, un alemany no podrà sentir-se a gust” (parlant del sud d’Itàlia).

Ja abans d’arribar li desagraden “les baixes, nues i pelades costes de Menorca”, on no hi veu ni un arbre, cap verd alegra la vista ni cap edifici anuncia el punt on s’ha de trobar Maó. De fet, tota l’illa li recorda una gran ona que s’hagués petrificat, sense cap ornament ni al·licient i la regió li va semblar inhòspita, sense la menor empremta de poesia i fins i tot el cèlebre hospital militar li donà una impressió de tristesa i desolació. Aquestes sensacions  només s’apaivaguen per l’estima que té pels espanyols: “els orgullosos espanyols, ennobleixen el seu país i gràcies a la seva personalitat fan interessants fins i tot les seves parts més lletges”.

L'Arxiduc Maximilià i la seva esposa

Maximilià lloa el port de Maó, “el més famós de la mar Mediterrània que, llarg, estret, i amb les seves illes, s’assembla més a un riu que a un port de mar”. “A la seva fi se situa la petita ciutat de Maó que, amb els seus centenars (sic) de molins de vent, ofereix una imatge d’infinita malenconia”. La seva visió es contraposa a la de la flota anglesa, “el més bell i complet exemple al que ha de tendir el nostre gremi” (la Marina). Els seus poderosos pals destacaven de forma estranya, ja que les giragonses del port ocultaven el nivell de la mar i els pals s’aixecaven per damunt de de l’illa com si fossin torres d’una església.

Va ancorar el seu vaixell prop de l’hospital militar, des d’on desembarcà a una terrible i matadora marina, que fou un autèntic viacrucis que podia servir magníficament com un camí de penitència i li menà a Maó. L’autor afirma que la ciutat, capital de Menorca, compta amb 4.000 habitants, xifra bastant inferior de la real. És una població pobra però feinera i no posseeix cap monument ni res notable, excepte el major orgue d’Espanya, que està instal·lat al cor de la insignificant catedral. La vila és molt neta i té agradables cases, a la manera espanyola, però, com la resta de ciutats del país, un paviment terrible i incòmode per damunt de qualsevol descripció. Aquest fet ja havia estat advertida per altres viatges, i és que Maó no s’enllosaria fins a finals del segle.

De l’època de la dominació britànica, i per mor de la freqüent presència de la flota americana, s’hi veuen una gran quantitat d’indicacions en anglès, amb símbols americans i anglesos. Els rètols anuncien sobretot tavernes, de manera que tota la ciutat és una grog house for sailors, una licoreria per a mariners. Molts, borratxos, discutien per la ciutat, que era plena d’anglesos. Es va trobar a un, inert, tirat en plena merda, com bestiar.

Maó a l'època de Maximilià. Gravat del Die Balearen

A l’Arxiduc Maximilià li criden l’atenció els molins de vent, que es veuen girar i gemegar per tot. Sorgeixen del terreny pelat com arbres secs, a manera de fantasmes, cosa que multiplica la seva monotonia. Els contraposa als molins d’aigua; si el xipolleig d’aquests és vivificant i poètic i suggereix una fresca vida aquàtica, els braços grisos i llargs dels de vent resulten secs i somnífers i anuncien una regió seca i inhòspita, en el sentit més exacte de la paraula.

La ciutat, per la part que dona a terra, no està rodejada de cap mur i es perd en jardins i horts, però tots, per a la desagradable sorpresa del viatger, són rodejats de tanques de pedra. L’austríac va fer una excursió per l’interior. El terreny es feia progressivament més pla, només alterat per barrancs i xaragalls. En el seu calorós passeig (era finals de maig), van arribar a un barranc, a les escarpades parets rocoses del qual s’aferraven plantes sempre verdes. A mesura que s’endinsaven, es feia cada cop més salvatge i romàntic (devien arribar als Vergers de Sant Joan): la imatge hauria fet honor al més bell jardí anglès i hagués causat furor com a decoració d’un drama de bandits.

Per completar l’efecte, van descobrir a mitjana altura de les parets rocoses, mig tapades per mates, l’entrada de fosques coves, a les quals es va enfilar (són les de la zona coneguda com Dalt Gibraltar). Li resultaren extraordinàriament romàntiques i li van fer l’efecte d’estar construïdes especialment per a lladres, bé per recloure els viatgers que passaven, bé com a refugi segur i punt de defensa. Semblaven cambres amb volta i estaven unides per passadissos i proveïdes d’una o més obertures. El sutge i les cendres provaven que, com a mínim, havien servit d’habitatges temporals. Els gravats de les parets demostraven que Maximilià no era l’únic romàtic amant de les coves.

Palmera dels Vergers. Gravat del Die Balearen

Després de visitar gairebé totes les cavernes i d’una desagradable topada amb una serp, es van dirigir a la sortida del barranc, que l’autor jutja prou interessant. Hi havia una fresca i verda plaça, a la qual una font amb enfeinades bugaderes, alguns salzes ploraners i una tranquil·la capella donaven un aspecte pacífic i reposat. El barranc desembocava en una planúria lleugerament inclinada i ampla que estava molt ben conreada i tenia algunes palmeres, que eren una poètica mostra de l’excel·lència del clima de les Balears. La travessava una bona calçada que els va menar de nou a la ciutat.

El capvespre van baixar un altre cop a terra per anar al teatre, que li semblà molt incòmode. A la primera fila de la llotja, hom s’havia de seure en bancs de llenya fràgil, sense pintar i sense respatller. No van entendre res de la peça espanyola que es representava, i van esperar en el seu dur banc, amb impaciència i dolor, l’anunciada dansa nacional i el cant. Quan per fi van començar, es van executar de forma tan dolenta i pesada que els van espatllar els records de Sevilla. El viatger abandonà el teatre insatisfet, amb la reflexió que a una ciutat de 4.000 habitants no se li pot demanar més.

Al dia següent van visitar l’hospital militar, situat sobre unes roques pelades i calcinades pel sol, que Maximilià afirma que és el més gran del món i potser confon o barreja amb el Llatzeret. Van recórrer les àmplies i desolades sales, de gegantines proporcions, que li van fer pensar que en aquesta mena d’edificis no hi ha ni un hàlit de vida, són com un llit fred de pedra i, en definitiva, res més que un lloc de pas a la vida o a la mort. La institució en aquell moment estava completament buida; es mantenia molt neta i comptava amb sumptuosos magatzems per a mercaderies. Els patis, en els quals creixia l’herba, eren destinats a passeig. El cementiri del còlera estava separat de la resta i era enormement malenconiós i angoixant; feia uns anys aquesta epidèmia havia omplert l’hospital. Darrera de l’illa hi havia un petit port per als bucs que feien quarantena.

La Menorca pelada que veié Maximilià. Gravat del Die Balearen

La narració continua amb una extensa i admirada descripció de l’esquadra britànica, l’almirall de la qual va convidar Maximilià a pujar als bucs de la flota. Finalitzada la visita, emprengué una excursió a cavall per la superfície pelada de l’illa, on l’única cosa que va observar digna de menció fou un bosquet d’arbres i magraners en fruit, voltats de fresques vinyes, on el rossinyol entonava la seva malenconiosa cançó. Aquest plàcid oasi, que es trobava en un suau pendent on brollava una font d’aigua fresca, li va alegrar el cor. Al vespre, aquest cercador de paratges romàntics i bucòlics s’acomiadava de Maó, sota una lluna esplèndida i un cel estrellat.