El 1786 l’alemany Christoph Lindemann va publicar el llibre Descripció Geogràfica i Estadística de l’illa de Menorca, de gran interès per conèixer la situació de l’economia de l’illa i, en especial, el seu comerç exterior. En el text, que originalment es va publicar el 1777 en una revista alemanya, utilitza com a unitat monetària el tàler reial, moneda germànica que tenia un valor similar a la peça de vuit espanyola.
.jpg) |
| Port de Maó. Quadre d'Anton Schantz. |
L’autor fa una exposició molt detallada de les
diferents importacions i exportacions, distingint segons l’origen geogràfic,
per copsar amb quin lloc es produïen desequilibris comercials. Comença
descrivint de forma impressionista les importacions. Així diu que: “Aquell
vaixell és suec, duu cada any un important aplec de llenya, brea, ferro i
altres materials per a la construcció de vaixells. Els diners que reben els
suecs per això sumen uns 13.000 tàlers.
A Maó
està entrant un vaixell irlandès que ens duu patates, mantega i formatge. Un
altre que ve d’Anglaterra, després de deixar la major part del seu carregament
a Gibraltar, porta cervesa anglesa, rom, formatge, carbó, teles angleses,
merceria, tot tipus d’instruments per als artesans, eines, etc. Altres
transporten carn salada per a la guarnició. Amb tot això, d’aquí surten
anualment en lletres uns 25.000 tàlers reials.”
D’Espanya
s’importaven nous, panses, figues, ametlles, anxoves, sal de La Mata, teles fines
i gruixudes per a la roba de feina dels jornalers, escopetes i aiguardent; la
suma no pujava més enllà dels 15.000 tàlers. En contrapartida s’exportaven a
Barcelona 1.500 quintars de llana menorquina per fabricar teixits, per la qual
s’ingressaven 13.500 tàlers, de manera que aquest comerç estava bastant
equilibrat.
 |
| Tàlers reials |
Lindemann
diferencia d’aquests intercanvis els que es feien amb Mallorca, on s’obtenia la
major part de l’oli que es consumia a l’illa (600 tones, que costaven 50.000
tàlers), una part del qual s’havia de lliurar de forma obligatòria a la
guarnició. A banda, alguns petits balandres menorquins feien altres compres per
un total de 5.000 tàlers, que consistien en aliments (taronges, ametlles i
castanyes), així com vi i aiguardent, perquè els illencs destil·laven una
quantitat molt reduïda. També s’adquirien vestits (gorres de llana vermella i
negra i mantes) i altres manufactures (cistells de vímet i casseroles de fang).
Amb
tot, si s’exceptua el gra, el principal proveïdor de Menorca era França, on es
feien compres per un import d’entre 150.000 i 180.000 tàlers, que fan exclamar
a l’autor “Vegi tot el que importen” i fa una llarga relació en la qual
s’inclouen la major part dels teixits, draps i vestits (cintes, productes de
seda, capells, trenetes, confecció de punt, teles de cotó i tela per a veles),
a més de multitud de manufactures (productes de ferreteria, faiança, galons,
argenteria, pedres precioses, sabó, llums, productes de bellesa i farmacèutics,
materials de pedra, ceràmica, cuir i pells) i alguns aliments i begudes (vi,
te, cafè, sucre i xocolata). A canvi, no s’exportava gairebé res, llevat una
mica de mel que en ser especialment bona era molt apreciada, així com sal,
tàperes, etc., que no superaven els 2.000 tàlers.
Finalment, havia el comerç amb Gènova i altres places italianes, a on es venia bàsicament formatge (1.800 quintars, pels quals es rebien 16.200 tàlers) i una mica de vi (que també es remetia a Gibraltar). A canvi, es comprava tabac, per valor de 8.000 tàlers (una part del qual s’enviava a Espanya de contraban), i alguns articles (arròs, macarrons, seda, terrisseria i cristall), que pujaven 17.000 tàlers.
 |
| Xàbec del segle XVIII |
Pel
que fa al comerç de reexportació, els menorquins tornaven a vendre als
mallorquins diferents productes obtinguts a França, com panys de llana, tela
estampada de lli i altres articles, amb un cost aproximat de 9.000 tàlers
anuals. En ocasions, els vaixells de
cereals portaven d’Àfrica cuscús (una mena de sèmola), llegums, sabó tou i
pedres de moldre. Cap allà s’exportava una mica de la fusta comprada als suecs,
així com cafè holandès portat des de França.
El
comerç del gra era el més rentable de tots. Cada any es comprava blat, ordi,
llegums, mongetes i blat d’indi per import de 300.000 tàlers reials, provinents
d’Algèria i Tunis, Sardenya i Sicília i, segons les conjuntures, Itàlia i
França. Una part del gra es quedava a l’illa, ja que malgrat es recol·lectessin
85.000 quarteres de blat, s’havien de comprar 28.000 quarteres més que, a 2,75
tàlers la quartera, feien un total de 77.000 tàlers.
El
mercat principal era Espanya, però també es podia portar a França i Itàlia si
els preus eren favorables. Per a aquest tipus de comerç s’empraven quaranta
vaixells i n’hi havia vint, més petits, que s’utilitzaven en altres serveis. El
nombre de mariners d’aquests bucs arribava als 650 i els que feien feina al
port i els jornalers, uns 50. L’assegurança d’un vaixell carregat amb cereals
era tan alta com la que cobria el seu enfonsament, ja que el gra solia
humitejar-se i es floria amb facilitat. Es podien invertir diners en les naus
esmentades amb prou garanties, sense haver de negociar personalment i traient,
en ocasions, uns guanys considerables.
Segons
l’alemany, amb aquest mercadeig els comerciants guanyaven 54.000 tàlers: el 8
per cent net de benefici (24.000 tàlers) més una desena part del valor de la
càrrega pel transport i les despeses (30.000 tàlers). El comerç de cereals amb
Espanya resultava una mica complicat, perquè del país no podien sortir diners i
comptava amb pocs productes sobre els quals es poguessin signar lletres. Els
mercaders, emperò, sabien com enganyar els inspectors: “encara que mostrin
lletres, al navili porten diners a sota mà. A l’Àfrica tot s’ha de comprar amb
moneda.”
Amb
les anteriors informacions, l’autor confecciona dues taules, una de les
importacions segons l’origen i una altra amb les exportacions per tipus de
producte i adverteix que encara que se sumin els guanys provinents del comerç
de cereals, la pèrdua comercial és considerable. De fet, segons els seus
càlculs ascendiria a 269.300 tàlers.
Tanmateix, Lindemann s’afanya a afegir que, atès que la guarnició és la raó per la qual s’adquireixen tants productes estrangers, és també aquesta la que amb les seves despeses a l’illa compensa les pèrdues i a continuació passa a anotar les seves compres de vitualles: 90.000 tàlers de vi, 18.000 d’hortalisses (12.000 per a la guarnició i 6.000 per als vaixells) i 18.900 tàlers de carn, incloent la de boví, 9.600 tàlers (600 caps), ovelles, 4.500 tàlers (3.000 animals) i porc, 4.800 tàlers (1.000 animals).
|
|||
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
La
suma dels productes anteriors són 126.900 tàlers. L’alemany declara que no
disposa de dades sobre la resta del que consumeixen els militars, però el
manteniment de l’illa li suposa al rei d’Anglaterra 32.000 lliures esterlines,
és a dir 160.000 tàlers i conclou que això posa en evidència el guany dels
menorquins, ja que la guarnició ho gasta tot i encara més. Els propis habitants
han de reconèixer que el comerç es troba en auge i, tot i que les universitats
s’hagin endeutat força, molts s’han enriquit des que els anglesos prengueren
possessió de l’illa. A Maó, on el comerç floreix, regna una gran activitat.
Com es
pot comprovar, Lindemann fa un gran esforç per quantificar els intercanvis
comercials, però al final no s’acaba d’en sortir, malgrat que queda clara la
seva postura sobre el bon estat de la balança de pagaments i el benefici que
els menorquins treien de la presència britànica, que es corrobora pel fet que,
tal com ell mateix comenta, a Menorca circulessin uns 500.000 tàlers.
No és
difícil corregir les incongruències i petites errades que comet l’autor a
l’hora de calcular la balança comercial de l’illa, que hem recollit a la taula.
Així i tot, s’observa que no recull alguns productes d’exportació, com la venda
d’embarcacions. També és probable que infravalorés els guanys de la venda de
grans que, per altres fonts, sembla que eren més elevats.
En qualsevol dels casos, si Menorca s’estava enriquint i corria l’efectiu, el dèficit de la balança de comercial havia de ser més que compensat amb la resta de fluxos monetaris. En particular, la balança de serveis, de la qual Lindeman assenyala els guanys obtinguts amb els nòlits i les assegurances marítimes. Així mateix, la xifra que indica que rep guarnició és menor que la que apunten altes autors. Finalment, la Corona britànica no s’emportava els ingressos tributaris; és més, hi tenia que afegir per fer grans obres, com el castell de Sant Felip o l’Arsenal. En definitiva, sota el domini anglès Menorca va sortir guanyant de forma notable en les seves relacions amb l’exterior, que foren una notable font de prosperitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada