La indústria de Menorca en la història. Comerç i manufactura en temps de Christoph Lindemann (1777)

La Revolució industrial va arrencar a Anglaterra el darrer quart del segle XVIII, quan es va aplicar la màquina de vapor a la indústria tèxtil, encetant una transformació radical de l’economia que acabaria capgirant tota la societat. Aquest episodi no va ser un fet extraordinari, sinó la culminació d’una sèrie de canvis en l’agricultura, la manufactura i les institucions econòmiques i polítiques, sense els quals hagués estat impensable. Moltes d’aquestes innovacions tenen a veure amb la participació dels agents econòmics en el mercat i, per aquest motiu, el comerç va ser un dels nervis d’aquest procés, a través del qual els agents econòmics sortien del seu aïllament i de cada cop compraven i venien més productes, alguns d’ells a l’estranger.

Portada del llibre de Lindemann

Menorca es va integrar en la industrialització en un moment relativament primerenc, a meitat del segle XIX, essent un dels primers territoris espanyols que va transitar per aquesta sendera de progrés. Per aquest motiu, té interès conèixer fins a quin punt l’economia menorquina havia experimentat els primers canvis associats a aquest moviment històric, per esbrinar si allò va ser un miracle fruit de la visió d’uns genis o el resultat de la feina d’una nissaga d’emprenedors que havien aplanat el camí amb anterioritat.

Un dels autors que poden aportar més llum a aquesta qüestió és Christoph Lindemann, un pastor alemany que era en el moment precís per observar la situació de l’economia menorquina i va escriure un llibre que tenia entre els seus objectius, precisament, la seva anàlisi. Es tracta de Descripció Geogràfica i Estadística de l’illa de Menorca, que va ser publicat el 1786 a partir de documentació del 1777. De fet, la part relativa a l’economia havia aparegut a un diari alemany en aquesta darrera data.

Lindemann era conscient de la capacitat dinamitzadora de l’activitat mercantil, sobretot quan es desplegava respecte a l’exterior, i de com aquesta havia fructificat a l’illa. Així comenta que el comerç amb altres nacions produeix un esperit i un renaixement il·lustrats que augmenten cada dia més. El menorquí es mostra interessat a practicar totes les artesanies i curiositats. 

Considera que un dels punts centrals és la llibertat de comerç que havien introduït els anglesos i, en especial, la declaració del port de Maó com a port franc, alhora que els menorquins conservaven els seus antics privilegis, i troba que “no els anaren tan malament a l’hora de guardar els seus costums i aprofitar molt bé les circumstàncies i els guanys que els donava la guarnició i el comerç florent sota el domini anglès.”

El menorquí té bones qualitats: és “sobri en la seva situació de pobre i per això té més tendència a estalviar i a recollir en comptes de gastar. Això darrer és l’origen de l’adquisició de grans riqueses.” Informació que contrasta amb el fet que no tots els artesans fossin capaços de guanyar els quatre reials diaris que precisaven per a la seva manutenció. Un teixidor de lli, un vinyater o un cardador de llana només guanyaven tres reials al dia; un pescador solament dos o tres.

Durant l’Antic Règim, les corporacions gremials posaven força traves a la manufactura. No era el cas de la Menorca britànica. Lindemann assenyala que els comerços i els oficis no es veien dificultats ni restringits per gremis ni corporacions. Tothom podia comprar i vendre com li plagués. Així mateix, qui volgués podia obrir una farmàcia i, en veritat, n’hi havia moltes, tot i que algunes eren de poca importància. Els artesans podien practicar els seus oficis lliurement i era per això que a Menorca la feina d’afaitar era un negoci de perruquer i no de cirurgià, com a altres indrets. Segons l’alemany, l’experiència mostrava que aquesta llibertat per als artesans, comerciants i artistes era lluny de tenir conseqüències desavantatjoses i, molt en contra, ajudava al benestar del poble. Com veiem, l’autor sembla tenir algunes nocions dels avantatges del lliure comerç que estaven propagant els economistes més avançats de l’època, com Adam Smith, que havia publicat La riquesa de les nacions el 1776.

Foner. Il·lustració del llibre de Lindemann

Lindemann és un bon observador i ens informa que la pràctica mercantil en alguns casos s’estén entre les dones, que en aquella època tenien bastant restringida la seva capacitat d’acció. Apunta que les esposes dels artesans tenien un negoci a part i venien senalles de Mallorca, ceràmica, arròs, sèmola d’ordi, llimones, taronges, pebres i altres llegums secs i verdura d’horta.

És cert que la principal preocupació dels britànics era el proveïment de la guarnició i la flota, però alguns governadors també vetlaven pel benestar dels illencs. Lindemann explica que el febrer del 1778, quan va esclatar la guerra entre Anglaterra i França, és a dir la intervenció d’aquell país en la Guerra de la  Independència dels Estats Units, els set-cents navegants i mariners del port de Maó van quedar totalment desocupats i sense sou. De sobte, el comerç va baixar i cap vaixell s’arriscava a sortir del port. Sota aquestes circumstàncies, el general governador Murray obrà generosament i va donar feina als pobres apurats en les obres de les fortificacions a costa de la corona d’Anglaterra, una decisió que li donà prestigi.

Tanmateix, la intervenció dels anglesos no es va limitar simplement a concedir la llibertat de comerç, sinó que va venir acompanyada d’una protecció efectiva de la navegació, sense la qual aquesta es veia entrebancada. Així  remarca que els àrabs del nord d’Àfrica eren molt atrevits i agosarats en les seves pirateries, de manera que els nacionals no s’atrevien a mercadejar: “Algú que conegui com els espanyols tremolen en un vaixell mercant quan es veu una galera dels moros de lluny, no es sorprendrà que la seva activitat comercial disminueixi.” Atribueix a aquest fet la decadència del comerç mallorquí, del qual relata la seva prosperitat en l’Edat Mitjana.

Fil·ladora. Il·lustració de Lindemann

Per aquest motiu “Menorca pot alegrar-se d’estar protegida per la corona britànica! Des que els anglesos tenen l’illa sota el seu domini, aquest poble actiu ha despertat una altra vegada al seu geni mercantil. El rei ha donat als menorquins grans avantatges, el seu port és franc i de totes les mercaderies que surten i entren no s’ha de pagar ni el més mínim impost. Sota la bandera d’Anglaterra el seu comerç reneix.”

Un segon aspecte beneficiós del domini britànic per als menorquins va ser la pràctica del corsarisme. L’autor assenyala que durant la darrera guerra (a partir del 1778), el cors proveïa tots els ciutadans d’aliment i d’abundància. No hi havia ningú que no en tragués profit. En el mateix moment que arribaren les patents de cors tot s’emplenà de vida i d’activitat. Els artesans guanyaven diners amb l’equipament dels corsaris; els metges i els farmacèutics amb el subministrament de medicaments, i els advocats amb el salvament de les sostraccions o el seu repartiment. Els artesans, com els fusters, ferrers, cordadors, etc. tenien en el port uns bons guanys.

La drassana de Maó. Postal de Remigio Alejandre

Els anglesos no es van a limitar a promoure el comerç, sinó que també van estimular directament la manufactura. En particular va ser important l’edificació de la drassana del port de Maó, que presentava una bella vista i fou finalitzada el 1772 amb grans esforços, la qual cosa va permetre que els menorquins construïssin el seu primer vaixell aquell mateix any. Segons Lindemann, abans acostumaven a comprar vaixells usats a altres països, sobretot als italians. El 1776 es van fabricar a l’illa dues embarcacions, cadascuna amb una despesa d’uns 8.000 tàlers reials (aproximadament 1.500 lliures esterlines). L’alemany fa notar que els vaixells són molt més cars que les cases dels menorquins (que eren capaços de construir en poquíssim temps amb blocs de marès). A la drassana també es reparaven els bucs. En el moment en què escrivia s’estava calafatant un vaixell de guerra que havia arribat al port feia unes setmanes després d’haver sofert grans danys en una tempesta.

Fora d’aquesta indústria naixent, la manufactura no estava gaire desenvolupada. La filatura es reduïa al treball que feien les mestresses de casa  amb el fus. Però, com diu l’autor, “d’aquesta manera no s’avança gaire”. Pel que feia al tèxtil, els teixidors locals produïen una mica per a la població de l’illa. Només fabricaven teles tosques per als vestits dels homes i un material tampoc gaire fi per als abrics de les dones. Eren teles ordinàries que els pagesos utilitzaven per als seus vestits i les dones per als mantons. Així mateix es confeccionaven tovalles i llençols d’un lli bast. La resta s’havia d’importar. 

D’altra banda, la gent senzilla s’elaborava les antigues avarques: “una mena de sabata, més ben dit unes soles, que s’agafen al peu com les dels romans”. Els pagesos duien un tipus de polaina feta de cuir. Així mateix, es fabricaven alguns atuells de fang i teules, però no es feien en nombre suficient ni duraven prou i calia importar-ne una considerable quantitat.