La colònia grega de Menorca a partir de la conquesta francesa (1756)

Durant el segle XVIII, es va instal·lar a Menorca una notable colònia grega. Malgrat que el tema ja fou estudiat pels historiadors clàssics menorquins, en els darrers temps s’han publicat nous estudis que utilitzen de forma extensa la documentació arxivística, bàsicament els protocols notarials, per aprofundir en el seu coneixement. En particular, destaquen els treballs de Pedro Moreno: la seva tesina de grau i la tesi doctoral del 2011 a la Universitat de Granada.

Cases de s'hort d'en Bouchet

Segons aquests estudis, la colònia es va començar a formar a partir del tractat d’Utecht, del 1713, i la seva consolidació tindrà lloc entre el 1730 i el 1745, període en què arriben nous integrants, entre els quals sobresurt Antoni Culuri. Els primers expedients sobre la seva persona són d’octubre del 1737, però es pot deduir que ja residia a l’illa des de feia un o dos anys. Va contreure matrimoni el 1739 amb Maria Anna Tudurí, filla única d’una família de pagesos acomodats, que comptaven amb una respectable heretat als terrenys de sa Punta, en les proximitats del port de Maó, el que va fer possible que l’home molt prest s’integrés en la societat menorquina de l’època.

La seva activitat fou remarcable. Si bé al llarg de la primera dominació britànica estava immers en la principal ocupació de la colònia grega, el comerç, arran de la invasió francesa va recollir els capitals interessats en diversos vaixells per dedicar-los a l’agricultura i les operacions de crèdit, operacions més escaients en el nou context. Ja en l’etapa anterior havia actuat com a prestador ocasional de doblers, però des del 1756 va expandir aquesta faceta econòmica. El motiu, molt probablement, va ser la guerra declarada entre França i la Gran Bretanya i els seus aliats a conseqüència de la conquesta de Menorca per la primera. Són anys convulsos per al comerç marítim, per la multitud de corsaris de diverses banderes que infestaven la Mediterrània.

Culuris sembla haver mostrat una prudent simpatia pels francesos, ja que en les fonts apareix viatjant sovint a Marsella i a Perpinyà i efectuant transaccions amb destacats comerciants gals establerts a Maó. Ara bé, mai sol·licità cap concessió dels governants de torn, inclosos els francesos.

Presa del port de Maó el 1756. Jean-Baptiste Martin

El nostre personatge assolí una elevada posició en la societat maonesa. La seva filla es va casar amb el vicecònsol francès, Josep Bouchet, i el matrimoni es feu construir un edifici, avui en dia en bastant mal estat, dins d’uns terrenys que els maonesos més vells encara coneixen amb el nom de s’hort d’en Bouchet. Els seus béns incloïen diverses vinyes d’una considerable extensió pels voltants de Maó (a Alvafara, Gràcia i el cap de s’Arraval), el molí dels Culurins, que comptava amb una horta amb sínia, altres porcions de terrenys i dues cases i alguns solars a Maó.

Les seves inversions agrícoles es van centrar en gèneres atractius per a la demanda militar, entre els quals cal esmentar la producció de vi, un article prou valorat per la guarnició francesa, i que venia a la menuda i a l'engròs. També és probable que dispensés farina del seu molí als magatzems que tenia al port de Maó, per atendre el consum de les tripulacions dels vaixells. Pel que fa a l’activitat creditícia, els documents, que no són exhaustius, recullen nou operacions entre 1756 i 1762, amb un capitat acumulat de 4.300 peces de vuit, quantitats que, sense arribar a ser desorbitades, són importants, i a les quals carregava un interès que anava del sis al deu per cent. Tinguem en compte que un bon vaixell de l'època tenia un cost d'entre 1.500 i 2.000 pesos de vuit.

Durant aquest lapse de temps, altres membres de la colònia també posen fi a les seves empreses marineres o comercials. Jordi Ládico, que havia arribat a Menorca el 1753, no va abandonar l'illa i és força segur que passés la dominació francesa ocupat en la seva modesta botiga-magatzem del port de Maó, que es documenta per primera vegada el 1765.

Pel tractat de París del 1763, França restituí l’illa de Menorca a la Gran Bretanya. Les propietats confiscades pels francesos foren restituïdes per les noves autoritats als seus anteriors propietaris. Al llarg de la segona dominació britànica les xifres de la comunitat grega mai no superaren les del primer període anglès, però la colònia adquirí una major projecció política i fou l’època daurada de la família Alexiano. 

El desembre del 1763, James Johnson, sens dubte el més corrupte de tots els governadors anglesos, nomenà Teodor Alexiano capità del port de Maó i ambdós utilitzaren aquest càrrec per dur a terme diverses corrupteles ben documentades, tot augmentant les taxes que havien de pagar els patrons de vaixell i els negociants de Maó. A més, Teodor fou nomenat cònsol del Bei d’Alger i agent de les preses de diversos corsaris algerians. El 1767 Alexiano va mantenir relacions amb Turnbull i el seu projecte de reclutar persones per fundar una colònia a la Florida. Amb aquest fi, li va llogar un bergantí per fer el viatge i potser li prestà doblers com a inversor. Així mateix, facilità que més d’una vintena dels cinc-cents grecs que s’embarcaren cap a Amèrica ho fessin des de Maó.

Durant el segon domini britànic, Menorca s'endinsà encara més en l’orientació econòmica establerta des del 1713, que tenia el seu pilar en les activitats desenvolupades en l’àmbit marítim.

El comerç era l’ocupació predominant de la colònia grega. En aquest sentit hi ha constància documental de vuit societats dedicades a aquesta mena de transaccions. El més normal era invertir els doblers en porcions de diversos vaixells, per repartir els riscos. Aquesta mena de negocis justifica que un nombre significatiu d’embarcacions fossin totalment o parcialment propietat de grecs. Les escriptures notarials donen gairebé una cinquantena de bastiments vinculats amb la comunitat, una xifra similar a la testificada durant la primera etapa britànica, però molt superior en termes relatius, si tenim en compte que el període que estem tractant va durar la meitat d'anys. Jordi Làdico i Teodor Alexiano són els individus que posseïen més naus.

En altres casos, els hel·lens presten serveis als vaixells com a capitans, pilots, contramestres, sobrecàrrecs i fins i tot escrivans. Dels que van ser simples mariners hi ha poquíssimes evidències, ja que els arxius rarament proporcionen llistats detallats de les tripulacions.

Molt relacionat també amb l’anterior es troba el noliejament de vaixells, és a dir el seu lloguer per al transport de mercaderies. Tanmateix, s'adverteix una caiguda en picat d'aquesta faceta econòmica de la colònia: 16 contractes del 1763 al 1781 enfront de 60 entre 1715 i 1756. Un dels factors que expliquen aquesta reducció és l’activitat corsària que tingué lloc des del 1778 (moment a partir del qual només hi ha dos contractes).

Com a la primera dominació britànica, la major part d’aquestes operacions impliquen a comerciants grecs que contracten els serveis i les embarcacions de patrons menorquins i el cas invers fou minoritari, a pesar de ser l'aspecte més destacat pels historiadors que han escrit sobre els grecs. Hi havia bons marins a la colònia grega, però aquests solien noliejar les seves embarcacions a comerciants d'altres ports: Alger, Liorna, Nàpols, Marsella, Barcelona, etc.

Finalment, pel que fa a la mercaderia transportada, quan aquesta consta consisteix, sobretot, en blat importat a Maó i vi enviat a Sardenya i Sicília. A banda, es transportaven fruites, lli i fusta, sense oblidar l’esmentat viatge amb emigrants a la Florida.