Les reiterades peticions per recuperar la base naval estrangera al port de Maó (1848)

 El 1846, l’esquadra dels Estats Units es va veure obligada a evacuar la base naval que tenia al port de Maó des del 1815, en no renovar el Govern espanyol l’autorització d’ús de les seves instal·lacions i dipòsits. L’Ajuntament de Maó va ser el primer en reaccionar, amb peticions que plantejaven diverses mesures, com la rehabilitació de l’arsenal, en situació de decadència.

Vista del port de Maó. Museu de Menorca

Els mesos següents es va desplegar a Menorca una àmplia campanya en favor de la declaració d’una franquícia comercial per al port de Maó, a la qual es va adherir el consistori, que envià diversos memorials a la reina. En el de febrer del 1848, sense abandonar del tot la seva sol·licitud de franquícia, se centrava en el tema del proveïment a les esquadres navals estrangeres.

El dipòsit que es demanava no era el que preveia la legislació de duanes espanyola. Segons l’Ajuntament, aquest no beneficiaria en res a Menorca, perquè el seu comerç era insignificant i no podia fer res davant la competència dels que hi havia a Barcelona i Palma. Aquesta observació era necessària, perquè l’any anterior no havia estat possible constituir aquesta mena de dipòsits, davant la negativa dels comerciants de Maó a assumir les possibles pèrdues que es poguessin produir, que era la condició que havia posat el Ministeri per a la seva instal·lació. El dipòsit sol·licitat era una excepció que no podia tenir cap efecte negatiu sobre la riquesa nacional, no reduiria les rendes de l’estat ni tampoc perjudicaria les relacions diplomàtiques amb altres països. Aquest darrer incís intentava respondre als recels dels anys anteriors davant els avantatges que tenien francesos i americans, que havien provocat queixes d’aquestes nacions. Es tractava d’una excepció necessària per superar la situació d’abatiment en què es trobava l’illa. 

Com es comprova, la Corporació reduïa les seves expectatives i només pregava el retorn a la situació anterior a la desaparició de la flota americana. No va ser suficient: el Govern va declinar respondre a aquesta instància. Amb tot, les autoritats no van ser completament insensibles a la campanya dels menorquins. La Direcció General de Duanes es va fer ressò del malestar que li havia transmès l’any anterior el capità general de les illes Balears i va demanar a la delegació de la subdirecció de rendes de Maó que assenyalés quines disposicions es podrien prendre per millorar la situació de Menorca. Aquesta va respondre el 8 de maig amb un nou memorial, tan extens i detallat com els anteriors.

L’encapçalava una llarga introducció en què explicava la progressió i caiguda del comerç exterior de l’illa. Indicava que, quan els anglesos van conquerir Menorca al segle XVIII, van limitar el pagament d’impostos a unes poques rendes i els menorquins tampoc eren cridats a files en l’exèrcit. L’illa va canviar de mans en diverses ocasions fins al retorn definitiu a Espanya, gràcies al tractat d’Amiens del 1802. Aquestes alternances van generar una entrada enorme de fons que estimulà la marina i el comerç illenc. Durant la Guerra de la Independència del 1808 es va repetir aquest patró, amb l’afluència de les esquadres i l’armament del cors, que convertí el port de Maó en “el veritable empori de la Mediterrània”.

L’autor del dictamen indica que, amb l’arribada de la pau, el 1814, el comerç va quedar reduït al mínim, punt on situa el principi de la decadència de l’illa, obviant que, tant en aquest període com en l’anterior, la veritable font de la riquesa menorquina era la importació de blat de la mediterrània oriental. Continua assenyalant que l’arribada al port de Maó de les esquadres holandesa i dels Estats Units d'Amèrica, primer, a les quals el Govern va autoritzar a utilitzar un dipòsit per als seus queviures, vestuari i equip de vaixells, així com als francesos arran de la conquesta d'Alger, més tard, van constituir una bona alternativa econòmica, que també permeté el manteniment de la drassana i frenà l’emigració.

Tanmateix, la conquesta d’Alger va suposar que es retirés la flota holandesa i feia poc l’americana havia hagut d’abandonar el seu dipòsit, de manera que havien cessat les fonts de la prosperitat de l’illa, la qual cauria en l’abatiment més gran si la reina no acudia en el seu auxili. La situació mísera de Menorca era paradoxal si es tenien en compte els avantatges que oferia el port de Maó, que gaudia d’unes instal·lacions de primer ordre: un dels millors llatzerets d’Europa, una remarcable drassana i multitud de magatzems de comerç, mostra de la seva prosperitat passada.

El retorn d’aquesta riquesa es podria aconseguir amb l’establiment d’un port franc, perquè la llibertat de comerç atrau capitals i habitants al país que l'adopta. Com que Menorca no tenia indústria, no havia de témer la competència dels països estrangers. Aquesta situació era ben diferent de la de Mallorca i Catalunya, on hi havia una activitat i un moviment industrial dignes de la protecció i que podria menyscabar la llibertat de comerç.

L’illa no comptava amb cap altre font de riquesa que el comerç i, sense aquest, l’emigració la reduiria a un desert. Per conciliar els interessos de Menorca i els territoris espanyols propers, el més convenient seria limitar el port franc a la constitució d’un dipòsit per a tota mena de mercaderies i obert als espanyols i a totes els països estrangers. Amb aquesta actuació desapareixerien les rivalitats i gelosies entre nacions. Les circumstàncies particulars del port afavorien l’existència d’aquest establiment: la població estava en una alçada i els magatzems estaven separats de la població. Era fàcil establir disposicions sobre l’ús del dipòsit i vigilància per les forces de la Hisenda encarregades de la custòdia del moll. Així no es donaria lloc a cap abús.

L’objectiu del dipòsit seria l’abastament de les esquadres estrangeres. Aquestes consumirien moltes de les produccions del país, donarien feina als seus habitants i es reanimaria tota l’activitat econòmica, de manera que es contindria l’emigració. Aquestes determinacions no causarien cap perjudici als interessos de la Península i Mallorca sinó que, per contra, podrien contribuir al seu foment, perquè la concurrència de vaixells de guerra estrangers augmentaria els consums i fomentaria les importacions del continent. Així, la mà benèfica del rei solucionaria la trista situació econòmica de Menorca, sense comprometre els interessos de la resta del país que, al contrari, resultarien beneficiats. 

Malgrat aquests optimistes auguris, el Govern no va atorgar aquesta concessió, contrària a l’esperit proteccionista que s’havia imposat  a Espanya el 1820 i que encara s’allargaria més d’un segle. Açò no obstant, els fets posteriors demostrarien l’error de les previsions dels menorquins, ja que la salvació de la crisi va venir de la manufactura illenca, que es va desenvolupar a pesar de la manca de fe en ella que demostraven els anteriors memorials. Tampoc l’agricultura era tan eixorca i, amb el temps produiria importants excedents ramaders i formatgers. En tot cas, l’Estat va beneficiar Menorca no amb els dipòsits que s’estaven demanant, ni amb la franquícia, sinó amb un ambiciós programa d’obres públiques militars: la construcció de la fortalesa d’Isabel II a la Mola, que quan escrivien les autoritats ja havia estat aprovada i s’encetaria l’estiu d’aquell any de 1848, a la qual s’afegiria en poc temps el retorn a l’illa d’una nombrosa guarnició.

Aquestes dues darreres mesures havien estat unes de les moltes que havien demanat els maonesos, tot i que la concessió del Govern va tenir poc a veure amb les seves sol·licituds i va respondre més bé a les tensions internacionals existents entre França i el Regne Unit, que van renovar l’interès militar per Menorca, situada en la cruïlla de les línies de transport dels dos països a la Mediterrània, revitalitzades per la conquesta d’Alger pels primers i la construcció del canal de Suez, que facilitava la connexió amb les principals colònies del segon.