Pere Ballester, crític de la situació de la indústria a principis del segle XX

 Pere Ballester fou un advocat maonès, molt actiu en el camp polític i social. Intervingué intensament en l’Ateneu de Maó, on manifestà un gran interès per la qüestió social. Entre 1911 i 1920 va escriure diversos articles sobre la indústria de Menorca, en els quals es mostrava bastant crític sobre la seva orientació general.

Pere Ballester

Segons comenta, les manufactures menorquines devers 1911 gaudien d’un estat favorable, encara que no existia seguretat respecte als mercats. A les empreses els mancava uniformitat en la producció, un estudi encertat dels negocis i solidesa financera, de manera que la indústria no tenia una base ferma i no produïa prou per remunerar la mà d'obra, com ho posava de manifest la persistent emigració.

Un altre entrebanc era la progressiva desaparició del comerç d'importació a l'engròs, que abans s’abastia directament dels centres productors i servia des del port de Maó les primeres matèries del calçat, la construcció naval i altres indústries. Per aquest motiu, els fabricants depenien de cada cop més dels intermediaris que tenien magatzems a Barcelona

Els menorquins demostraven aptituds per al comerç i la indústria, però la seva educació tècnica no estava a l’altura de les necessitats de les empreses modernes. Els seus estudis es limitaven al batxillerat, prou deficient per a l’activitat mercantil. Hi mancava una base teòrica: les nocions de geografia comercial eren molt imperfectes, es fluixejava en matemàtiques elementals, no es dominaven els idiomes, es desconeixia la legislació mercantil i industrial i s'ignorava del tot l'Economia i l'Estadística.

Aquest fet provocava errors de càlcul, deficiències en la comptabilitat, desatenció a la lectura de revistes professionals, desencerts en els pocs viatges que s'emprenen i sorpreses infantils de caràcter jurídic. El resultat eren dificultats gairebé insuperables en l'obtenció de mercats, la rutina per norma i una competència ruïnosa entre els fabricants. No era d’estranyar que es produïssin fracassos repetits que destruïen els capitals i enviaven els treballadors a l'emigració. 

Els industrials, comerciants i banquers de l’illa no es podien comparar als de regions on reben una educació tècnica acurada en la qual es complementaven els ensenyaments teòrics i els pràctics. Així i tot, la situació econòmica seria més falaguera si els articles s’haguessin elaborat de forma honrada i els negocis s’haguessin estudiat amb prudència i en proporció als fons disponibles.

A continuació, Ballester analitza l’evolució de les principals branques industrials de Menorca. Anota que la primera manifestació de la gran indústria manufacturera va ser la creació de la fàbrica de teixits Industria Mahonesa, cap a l'any 1856. Els menorquins de l’època que van destinar els seus estalvis a l'adquisició d'accions es pensaven que obtindrien guanys a curt termini. Ben al contrari: gràcies a la protecció aranzelària, alguns anys la societat va donar beneficis, però la seva vida, penosa i accidentada, ni tan sols aconseguí retribuir de forma digna els treballadors. Quan escriu, la companyia està acabada, els capitals (1.500.000 pessetes) perduts i els seus creditors no havien pogut recuperar del tot els seus préstecs.

Segons Ballester, el capital invertit probablement hauria estat de més profit aplicat al foment de les drassanes, que la segona part del segle XIX encara construïen embarcacions de gran port. El 1862 va ser avarada la fragata “Pedro Plandolit”, la de major tonatge de la matrícula de Barcelona.

Una altra opció era la indústria metal·lúrgica, que hauria estat, per diverses raons, la més convenient per a illa. La societat Anglo-Espanyola pagava  jornals més elevats que la tèxtil, però no va fer ningú ric; al contrari, en pocs anys es va perdre un capital de milions de pessetes. El seu enorme fracàs havia destruït tota esperança i no era probable que ningú s'aventurés a reobrir els seus enormes tallers. Aquesta fallida, provocada per errors de càlcul i que va arrossegar el Banc de Maó, va tenir un fort impacte. No es podia aspirar a cap millora industrial sense comptar amb els coneixements indispensables, que no s'improvisaven i només s'adquirien a través de l'estudi metòdic i l'observació conscient.

Ballester subratlla que aquests naufragis havien provocat que molts capitals defugissin la constitució de societats i reitera que, malgrat tot, calia associar-se per redreçar les indústries existents i crear-ne d'altres que obrissin nous horitzons. Les societats podien resistir els embats de les crisis periòdiques i treballar per assegurar-se els mercats, com ho exigia la gran competència mundial.

Calzados Serra. Ciutadella

A l’altura de 1912, la sabateria i l’elaboració de malla de plata eren gairebé les úniques indústries útils de l'illa. Sostenien un considerable nombre de fabricants i quasi tota la classe obrera. Però, a pesar de disposar d’una mà d’obra molt barata, pocs empresaris havien guanyat doblers (i els que ho van fer no era perquè paguessin menys als seus treballadors que els altres) i alguns van trobar la ruïna després de molt de treballs i mal-de-caps. Tal com estaven muntades no remuneraven l'empresari i arruïnaven la salut dels empleats. 

Abans de la I Guerra Mundial, els treballadors de Menorca, en termes generals, no estaven retribuïts de forma escaient, tant els oficis ciutadans (mestres de casa, fusters i altres cobraven mig duro i feien feina de sol a sol) com els obrers: les operàries de la fàbrica tèxtil, els sabaters i les bosseres que feien malla de plata cobraven uns jornals que no els permetien estar ben alimentats i, a més, donaven preferència a la roba damunt del menjar. L’excés de producció feia que els obrers sempre estiguessin amenaçats per l’atur. A més, abundava el treball (els fillets com a sabaters i les filletes fent malla de plata) a una edat en què els infants haurien d’haver anat a l’escola.

Els obrers feien massa hores de feina i cobraven uns salaris insuficients. L’any 1917, durant la I Guerra Mundial, una senyora francesa, propietària d’una indústria que feia malla de plata a màquina, vingué de Paris per denunciar un taller de Maó que produïa malla a un preu pel qual no creia que fos possible treballar-la a mà. Després de visitar-lo se’n va anar a les poques hores, declarant que havia comprovat que, malgrat els seus anys d’experiència en l’ofici, les màquines de Paris no podien competir amb la mà d’obra de les dones maoneses. Ballester deixa que el lector tregui les conseqüències de l’anècdota.

Devers 1920, l’autor apreciava senyals de canvi. Els darrers anys es notava una notable milloria en l’administració de les empreses. Abans, el que duia els comptes habitualment era considerat com un escrivent d’inferior categoria. En aquell moment hi havia gran quantitat de joves instruïts en teoria i pràctica comercial, coneixedors d’idiomes i amb bona voluntat per al treball d’oficina. Les seves retribucions s’allunyaven de la misèria que imperava abans. També s’havia perfeccionat la comercialització: joves intel·ligents amb i aptitud sortien a l’estranger en cerca de mercats per als productes menorquins.

La I Guerra Mundial va ser beneficiosa per a Menorca, ja que milions de treballadors van haver de deixar de produir articles d’ús comú. Al 1920 molts encara no havien tornat i les vagues tenien constantment aturades gran nombre d’indústries. La contesa va fer que els països europeus tinguessin una gran necessitat de sabates i bosses d’or i plata, el que va augmentar la demanda dels articles de Menorca com mai s’havia vist. Alguns, sobretot al començament, van voler vendre’ls a un preu superior al que valien, una falta de probitat en els negocis que havia tingut nefastes conseqüències. 

Aquesta bonança va permetre que els empresaris augmentessin els seus guanys i, sense greus conflictes, van incrementar els salaris, jornals i escarades. Ballester reclama prudència, en especial en les vagues per reclamar augments salarials quan els empresaris ja han acceptat comandes a un preu fix. També aconsella d’aplicar la divisió del treball, que alguns sabaters havien utilitzat amb resultats remarcables en el sistema de la roda.

Les dues principals indústries de Menorca eren la del calçat i la de les bosses de plata, que mantenien gairebé tota la població obrera ciutadana de l’illa. El 1920 les dues anaven bé, en particular darrera, la bona marxa de la qual feia que tothom en volgués fer, igual com havia passat amb el calçat quan s’enviava a Cuba. Ballester alerta del risc que suposa centrar-se en un sol sector.

En canvi, la sabateria en aquells dies flaquejava per la prohibició d’exportar del Govern, tot i que podia haver altres raons de fons. A moltes empreses que estaven ben orientades, els havia bastat un petit contratemps per patir la falta de capital; per açò, reiterava que era necessari que els empresaris s’associessin. També calia superar la dependència dels intermediaris, que s’enriquien amb poca feina i sense cap risc, mentre els industrials s’empobrien després de treballar tota la vida. L’Associació de Fabricants de Calçat de Menorca, recentment creada, era un pas encertat en aquesta direcció.

Una activitat promissòria era la fàbrica de rajoles de Miquel Adrover, un notable exemple de l’aplicació del ciment a la manufactura de materials de construcció.

Fins aquí hem arribat: cal posar límits al turisme

 Els darrers mesos estan saltant les alarmes davant del fet inqüestionable que la massificació turística posa en tensió la capacitat d’acollida de la nostra illa. Una setmana és la notícia que el municipi de Maó no té garantit el subministrament d’aigua; una altra, la saturació dels serveis d’urgències; la següent, situacions límit en l’accés a l’habitatge;  la congestió de la carretera general, les platges... 

L’assumpte ha provocat la convocatòria de protestes reclamant que es posi fre al turisme. Ara bé, encara que el diagnòstic sembla clar, hi ha diverses propostes sobre què s’ha de limitar i com fer-ho.

N’hi ha qui posen el focus en la mobilitat i volen restringir l’entrada de vehicles, incloent-hi la reducció dels de lloguer. La idea és copiar l’experiència de Formentera i aprofitar que a Eivissa i Mallorca hi ha projectes avançats en aquest sentit. No hi ha cap dubte que, si es refrena el nombre de cotxes que circulen per l’illa, el tràfic millorarà. Tanmateix, malgrat el que alguns defensen, açò no significa que disminueixi l’afluència de turistes i la mobilitat de la nostra illa requereix una reflexió profunda que consideri tots els aspectes en joc.

Els que duen el cotxe propi no ho podran fer, però disposen d’alternatives: llogar-ne un, emprar més el transport públic i el taxi, concentrar-se en els llocs amb un accés més fàcil i desplaçar-se a peu o en barca... Un punt important és la intensificació en l’ús dels vehicles. Si hi ha menys cotxes de lloguer, augmentarà el preu, amb la qual cosa es llogaran per menys dies, però s’utilitzaran sense aturar. A més, s’ha de tenir en compte que totes les restriccions tenen llacunes o excepcions, que seran explotades al màxim. Finalment, pot haver un canvi en el perfil dels turistes: els que venguin no tindran cotxe, però seguiran dutxant-se, menjant, anant a urgències, etc.

Una altra idea és destorbar les compres d’habitatges dels estrangers, sobretot quan s’adquireixen per dedicar-los a l’arrendament turístic. Aquesta mesura tindria un efecte positiu sobre el preu de l’habitatge, però la qüestió és saber a quin col·lectiu es pot obstaculitzar la compra. Les normes de la Unió Europea recelen de les discriminacions als ciutadans i empreses comunitàries. Per exemple, tots els membres de la UE poden tenir descompte de resident. Aquesta iniciativa tampoc té en compte que existeix una gran oferta d’habitatge i de sòl edificable per ampliar-lo.

També són bastant populars els límits del turisme al camp. És clar que és una qüestió extremament delicada i que la proliferació d’hotels rurals i agroturismes, sovint amb una activitat agrària testimonial, poden alterar el model territorial del qual els menorquins estem orgullosos, amb raó. L’ús residencial intensiu en el món rural també crea problemes d’abastament i tractament d’aigües i de gestió de residus. Ara bé, la quantitat de persones que utilitzen aquests cases és reduïda i, si es limita a les edificacions existents, aquestes molts cops estan obsoletes i s’abandonen, ja que als propietaris els és més econòmic que els pagesos visquin al poble i fer construccions agràries noves que reformar les antigues.

El problema de fons és que, des de la fi de la Covid, els fluxos turístics s’han accelerat a tots els destins del planeta. El repte és embridar aquesta demanda desfermada i l’opció més directa és controlar l’oferta, en especial els habitatges vacacionals. Si els turistes no tenen on dormir, no vindran, tenguin o no cotxe. Si reduïm el nombre de cases que es lloguen als turistes, n’hi haurà més per a l’habitatge dels residents i minvaran les tensions del mercat immobiliari.

L’eclosió d’aquesta oferta ha tingut un impacte demolidor sobre la planificació urbanística. Fins fa una dècada, les places turístiques estaven clares i es limitaven a la capacitat dels hotels, apartaments i altres allotjament oficials, tots sota el control de l’administració. Encara que sempre va haver turistes en cases particulars, es tractava de segones residències o de situacions marginals. 

Amb l’aparició d’airbnb i altres plataformes, tota l’illa és susceptible d’allotjar turistes, el que suposa multiplicar el número de places i fa inútils els càlculs històrics en matèria d’aigua i altres infraestructures. Encara que els xalets sempre s’han emprat per estiuejar, el destí turístic provoca un ús més intensiu: enlloc d’un parell de setmanes, es poden ocupar tota la temporada i normalment s’instal·len més persones, que gasten aigua i fan desplaçaments en vehicle.

L’avantatge és que els instruments que tenim per regular l’oferta tenen una base legal sòlida. Comptam amb una experiència de gairebé quaranta anys de restriccions urbanístiques. Quan es van aprovar les ANEI, el PTI i altres figures que retallaven expectatives urbanístiques, moltes veus van augurar indemnitzacions milionàries, però, sempre que s’han fet les coses bé, els jutges han avalat aquestes normes. Les limitacions de l’ús turístic decretades per algunes ciutats espanyoles també han triomfat davant els tribunals. Aquesta via és factible i eficaç. Es tracta d’una pura qüestió de voluntat política.

La millor fórmula per mitigar la saturació turística són els límits quantitatius i el control de les il·legalitats. Part del problema dels habitatges vacacionals és l’abús, perquè un conjunt no negligible d’allotjaments no tenen llicència. Basta crear un bon departament de disciplina, amb suficients inspectors, mitjans, bons especialistes en dret i prioritats en la persecució de les activitats més professionalitzades per establir una barrera difícil de superar. Aquesta actuació està en mans del Consell Insular i dels Ajuntaments, a diferència dels impostos i les regulacions, que depenen del Govern Balear i sempre s’acaben fent en clau mallorquina.

Menorca ha arribat al límit. És necessari concentrar els esforços en restringir l’oferta d’allotjaments vacacionals. Els enemics són tant la manca de decisió com la dispersió, que ens aboquen a la queixa estèril.