Els darrers mesos estan saltant les alarmes davant del fet inqüestionable que la massificació turística posa en tensió la capacitat d’acollida de la nostra illa. Una setmana és la notícia que el municipi de Maó no té garantit el subministrament d’aigua; una altra, la saturació dels serveis d’urgències; la següent, situacions límit en l’accés a l’habitatge; la congestió de la carretera general, les platges...
L’assumpte ha provocat la convocatòria de protestes reclamant que es posi fre al turisme. Ara bé, encara que el diagnòstic sembla clar, hi ha diverses propostes sobre què s’ha de limitar i com fer-ho.
N’hi ha qui posen el focus en la mobilitat i volen restringir l’entrada de vehicles, incloent-hi la reducció dels de lloguer. La idea és copiar l’experiència de Formentera i aprofitar que a Eivissa i Mallorca hi ha projectes avançats en aquest sentit. No hi ha cap dubte que, si es refrena el nombre de cotxes que circulen per l’illa, el tràfic millorarà. Tanmateix, malgrat el que alguns defensen, açò no significa que disminueixi l’afluència de turistes i la mobilitat de la nostra illa requereix una reflexió profunda que consideri tots els aspectes en joc.
Els que duen el cotxe propi no ho podran fer, però disposen d’alternatives: llogar-ne un, emprar més el transport públic i el taxi, concentrar-se en els llocs amb un accés més fàcil i desplaçar-se a peu o en barca... Un punt important és la intensificació en l’ús dels vehicles. Si hi ha menys cotxes de lloguer, augmentarà el preu, amb la qual cosa es llogaran per menys dies, però s’utilitzaran sense aturar. A més, s’ha de tenir en compte que totes les restriccions tenen llacunes o excepcions, que seran explotades al màxim. Finalment, pot haver un canvi en el perfil dels turistes: els que venguin no tindran cotxe, però seguiran dutxant-se, menjant, anant a urgències, etc.
Una altra idea és destorbar les compres d’habitatges dels estrangers, sobretot quan s’adquireixen per dedicar-los a l’arrendament turístic. Aquesta mesura tindria un efecte positiu sobre el preu de l’habitatge, però la qüestió és saber a quin col·lectiu es pot obstaculitzar la compra. Les normes de la Unió Europea recelen de les discriminacions als ciutadans i empreses comunitàries. Per exemple, tots els membres de la UE poden tenir descompte de resident. Aquesta iniciativa tampoc té en compte que existeix una gran oferta d’habitatge i de sòl edificable per ampliar-lo.
També són bastant populars els límits del turisme al camp. És clar que és una qüestió extremament delicada i que la proliferació d’hotels rurals i agroturismes, sovint amb una activitat agrària testimonial, poden alterar el model territorial del qual els menorquins estem orgullosos, amb raó. L’ús residencial intensiu en el món rural també crea problemes d’abastament i tractament d’aigües i de gestió de residus. Ara bé, la quantitat de persones que utilitzen aquests cases és reduïda i, si es limita a les edificacions existents, aquestes molts cops estan obsoletes i s’abandonen, ja que als propietaris els és més econòmic que els pagesos visquin al poble i fer construccions agràries noves que reformar les antigues.
El problema de fons és que, des de la fi de la Covid, els fluxos turístics s’han accelerat a tots els destins del planeta. El repte és embridar aquesta demanda desfermada i l’opció més directa és controlar l’oferta, en especial els habitatges vacacionals. Si els turistes no tenen on dormir, no vindran, tenguin o no cotxe. Si reduïm el nombre de cases que es lloguen als turistes, n’hi haurà més per a l’habitatge dels residents i minvaran les tensions del mercat immobiliari.
L’eclosió d’aquesta oferta ha tingut un impacte demolidor sobre la planificació urbanística. Fins fa una dècada, les places turístiques estaven clares i es limitaven a la capacitat dels hotels, apartaments i altres allotjament oficials, tots sota el control de l’administració. Encara que sempre va haver turistes en cases particulars, es tractava de segones residències o de situacions marginals.
Amb l’aparició d’airbnb i altres plataformes, tota l’illa és susceptible d’allotjar turistes, el que suposa multiplicar el número de places i fa inútils els càlculs històrics en matèria d’aigua i altres infraestructures. Encara que els xalets sempre s’han emprat per estiuejar, el destí turístic provoca un ús més intensiu: enlloc d’un parell de setmanes, es poden ocupar tota la temporada i normalment s’instal·len més persones, que gasten aigua i fan desplaçaments en vehicle.
L’avantatge és que els instruments que tenim per regular l’oferta tenen una base legal sòlida. Comptam amb una experiència de gairebé quaranta anys de restriccions urbanístiques. Quan es van aprovar les ANEI, el PTI i altres figures que retallaven expectatives urbanístiques, moltes veus van augurar indemnitzacions milionàries, però, sempre que s’han fet les coses bé, els jutges han avalat aquestes normes. Les limitacions de l’ús turístic decretades per algunes ciutats espanyoles també han triomfat davant els tribunals. Aquesta via és factible i eficaç. Es tracta d’una pura qüestió de voluntat política.
La millor fórmula per mitigar la saturació turística són els límits quantitatius i el control de les il·legalitats. Part del problema dels habitatges vacacionals és l’abús, perquè un conjunt no negligible d’allotjaments no tenen llicència. Basta crear un bon departament de disciplina, amb suficients inspectors, mitjans, bons especialistes en dret i prioritats en la persecució de les activitats més professionalitzades per establir una barrera difícil de superar. Aquesta actuació està en mans del Consell Insular i dels Ajuntaments, a diferència dels impostos i les regulacions, que depenen del Govern Balear i sempre s’acaben fent en clau mallorquina.
Menorca ha arribat al límit. És necessari concentrar els esforços en restringir l’oferta d’allotjaments vacacionals. Els enemics són tant la manca de decisió com la dispersió, que ens aboquen a la queixa estèril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada