L’efecte del crack del 1929 en la indústria de calçat segons la Cambra de Comerç de Menorca

 El recentment desaparegut Joan Hernández va dedicar la seva principal investigació a les repercussions de la depressió del 1929 en l’economia espanyola, demostrant que, en contra del que es pensava, va tenir un fort impacte. Les memòries de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca ens proporcionen una informació sistemàtica entre 1926 i 1935,  que és molt útil per conèixer l’evolució de la indústria i l’efecte devastar de la crisi sobre el sector del calçat.

La Cambra feia notar que aquesta manufactura, de més de mig segle d’antiguitat, era la més característica de l’illa. El seu radi d’acció s’havia estès a les colònies antillanes, on havia guanyat fama. La seva pèrdua va originar un sensible i progressiu descens d’aquest mercat.

El 1926 s’apuntava que, una vegada superat el període extraordinari que va suposar la I Guerra Mundial, l’auge que havia experimentat la indústria sabatera, la més important, va descendir a un nivell ordinari, superior en tot cas als anys de crisi anteriors a 1914. La situació d’aquest sector era compromesa perquè a la Península estava sotmesa a la competència del calçat fabricat de forma mecànica, que anava desplaçant la confecció manual, en la qual eren experts els fabricants menorquins. Pel que feia al mercat de Cuba, patia la competència dels Estats Units, que comptaven amb una maquinària molt més perfeccionada i gaudien d’uns aranzels inferiors. Així i tot, els presagis més pessimistes no s’havien complert i els fabricants estaven a l’expectativa de rebre noves comandes. 

El 1927 la Cambra informava que la situació de la indústria de calçat havia millorat lleugerament. El sector s’havia modernitzat, especialment pel que feia a la sabata de dona per al mercat nacional, adoptant nous models més acordes a la moda. La sabata ordinària que es duia amb falda llarga i calces de llana havia donat lloc a articles més vistosos ara que la falda s’ha escurçat i es duien calces de seda. Les sabates eren més artístiques i valien el doble que abans. Els fabricants, patronistes i obrers menorquins havien adoptat els nous models perquè el calçat fos més elegant.

En canvi, les vendes a Cuba es reduïen perquè només eren adquirides pels supervivents de la colònia, enemics de tota innovació. Les noves generacions compraven les sabates fabricades als Estats Units o a la mateixa illa de Cuba, que gaudien de grans avantatges econòmics i duaners que impossibilitaven la concurrència. Els empresaris menorquins estudiaven la manera de superar aquest entrebanc, però les seves gestions eren infructuoses i de seguir les coses per aquell camí, aquell mercat, minoritari però encara important, rebria un cop molt seriós.

El 1928 el sector del calçat va continuar amb la seva expansió durant tot l’exercici. El volum de producció, d’uns 360.585 kg, superava en 100.000 al de l’any anterior i representava uns 710.000 parells de sabates; el 75% era de dona i el 25% restant d’home. El seu valor ascendia a uns 13.500.000 ptes. En el text hi ha un error tipogràfic, perquè s’indica una facturació de 135.000 ptes., el que és impossible, atès que el preu mitjà era de 19 ptes.

La majoria de la producció es destinava al mercat nacional, però l’existència d’una forta competència feia que se cerquessin activament alternatives a l’estranger. El 1928 s’indicava que els primers resultats eren promissoris, malgrat els drets aranzelàries i la inseguretat de la cotització de la moneda i a finals de l’any següent i començament del 1930 continuava la seva milloria. En canvi, les vendes a Cuba havien retrocedit fins al darrer grau, per la competència dels Estats Units, les empreses del qual posseïen maquinària molt perfeccionada i estaven subjectes a menors aranzels.

Fàbrica de Carreras a Maó. Fotos Antiguas de Menorca. F. Dalmedo

Açò no era tot. La Cambra alertava sobre els factors que alentien el  creixement del sector. La seva situació era de crisi latent i s’alternaven períodes adversos i pròspers, en els quals es perdia tot el terreny guanyat. El problema era que, encara que el calçat era un article estacional, en què les vendes es concentraven en les dues estacions d’hivern i estiu, i la producció arribava al màxim quan es preparava la nova temporada, mai s’hauria d’arribar a una paralització total la resta de l’any, com s’experimentava en aquell moment. 

Per superar aquestes interrupcions caldria intensificar l’exportació a Cuba, per a la qual cosa feia dos anys s’havia demanat al Govern la concessió de primes a l’exportació, per compensar els drets duaners que gravaven les pells importades dels Estats Units. El 1928 s’havia reprès la qüestió i es va arribar a la conclusió que, tenint en compte tots els factors (la superioritat de la maquinària dels Estats Units, la necessitat d’importar les pells d’aquell país, que resultaven més cares, els drets de duanes per entrar al mercat cubà, més elevats, i el major cost dels nòlits i altres despeses), la prima d’exportació hauria de ser de tres a tres pessetes i mitja per parell.

Responent a un qüestionari oficial, a finals del 1928 la Cambra proporcionava dades del sector. El nombre d’industrials era d’uns 83. La producció mitjana anual s’avaluava en uns 600.000 parells de sabates, però estava limitada per l’existència de crisis periòdiques, ja que la capacitat de producció era d’un milió. Els preus mitjans eren de 20 ptes. els articles de senyora i de 18 a 20 els d’home. La venda es feia a crèdit: un 25% dels clients pagava a 30 dies i la resta a tres o quatre mesos. 

Els indrets on seria interessant enviar mercaderia eren Cuba, la sabata d’home, i Londres, Alexandria, Colòmbia i França, la de dona. A més de reiterar la demanda de primes a l’exportació, es demanava al Govern que s’enviessin viatges d’estudi per analitzar els millors mercats i informar els industrials de la seva situació comercial i financera.

L’any 1929 la producció va retrocedir fins als 572.000 de parells (290.630 kg), encara superior al 1927. La minva es va fer notar especialment el segon semestre i va sumir el sector en una veritable crisi. Un dels factors que la va precipitar fou la baixa general del tipus de canvi, ja que bastants dels materials emprats en la confecció del calçat eren de procedència estrangera.

La Cambra feia notar que, com que la capacitat productiva de l’illa era d’un milió de parells, els darrers anys la producció havia estat netament inferior de la necessària perquè els tallers i les fàbriques treballessin en plena activitat. Si no es trobava una solució, açò suposaria no només una pèrdua quantiosa d’ingressos per als fabricants, sinó l’esterilitat dels seus esforços i sacrificis.

El 1930 la depressió es va agreujar, en reduir-se la producció a 302.450 parells, un descens alarmant. La Cambra remarcava que la demanda es restringia contínuament per causes complexes, relacionades tant amb el decaïment de l’economia mundial (els efectes del crack del 1929) com l’enorme competència existent al mercat nacional i els conflictes socials. El sector del calçat experimentava una greu crisi a tota Espanya, que a Menorca repercutia més perquè la major part de la confecció era manual i no podia competir en preus amb la producció mecànica.

El 1931 la indústria va seguir amb els valors mínims de l’any anterior (299.000 parells). L’any següent la fabricació va créixer una mica (334.200 parell, amb un pes de 171.045 kg), però dins dels valors mínims dels dos anys anteriors. Aquesta evolució va fer comentar a la Cambra que la producció, que estava castigada des de feia temps, havia patit els dos anys anteriors un cop tan rude que, si no se li trobava solució, i aquesta de cada vegada es veia més llunyana, l’illa s’hauria d’acomiadar d’aquesta manufactura, ja quasi secular i que en temps pretèrits havia estat un empori de treball i prosperitat.

 

Per aquest motiu es qualificava la crisi d’endèmica. L’agreujaven la depreciació de la moneda i la terrible competència que s’havia establert entre els fabricants en el mercat nacional, la qual es va incrementar encara més perquè aquell exercici les Canàries i el domini del Marroc espanyol havien estat envaïts pel calçat txecoslovac, a l’empara del porc franc de l’arxipèlag.

Els tres anys anteriors van marcar mínims històrics, a partir dels quals el sector es va anar recuperant, ni que fos de forma moderada. El 1933 la producció assolí els 225.481 kg, superior a la de l’exercici anterior, però que no arribava a la meitat del que s’havia obtingut deu anys enrere. Es reitera la negativa influència del calçat Bata importat de Txecoeslovàquia, que havia provocat la pèrdua quasi total del mercat canari, de gran importància per als fabricants menorquins, i que es considerava summament difícil de recuperar, per no dir impossible. La enorme producció d’aquella empresa es beneficiava de la estandardització aconseguida gràcies a una maquinària model i una organització perfecta, que la feia inassequible a les vagues i demandes obreres. 

El pessimisme de la Cambra estava justificat: el 1934 la manufactura va declinar fins als 201.645 kg i el 1935 va seguir el descens (192.695 kg), amb l’únic consol que era superior als anys 1930-1932, en què la depressió havia tocat fons.

Rafal Rubí: patrimoni, seguretat i politització de la gestió pública

 El pont de Rafal Rubí duu una dècada marcant l’agenda política de Menorca. Hi conflueixen un interès compartit per millorar el trànsit de la principal carretera de l’illa amb la salvaguarda del nostre patrimoni i el paisatge, reconeguts per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat.

Naveta de Rafal Rubí

La situació actual és una mostra de com ha degenerat la política al segle XXI. Els polítics defensen postures extremistes i no es tallen gens de denigrar les institucions amb desqualificacions de calibre gruixat. S’ha de ser molt agosarat per acusar ICOMOS, l’organisme assessor de la UNESCO en matèria de Patrimoni Cultural, que va avalar el títol de la Menorca Talaiòtica, d’haver estat manipulat pel Ministeri de Cultura. L’afirmació és irònica, perquè el govern actual del Consell Insular es sospitós, precisament, d’intentar manipular els tècnics perquè els informes avalin les seves propostes.

Els partit d’esquerra es mostren tebis a l’hora de censurar l’actuació del PP. No és d’estranyar: van governar el Consell Insular vuit anys sense ser capaços de demolir el pont que és una amenaça per a la Menorca Talaiòtica. Deuen tenir por que els recriminin que, si és tan dolent, com és que no el van eliminar.

Tant és que mirem a Pedro Sánchez, retorçant institucions com el Fiscal General de l’Estat i les enquestes del CIS per mantenir-se en el poder, o Mazón, el president com la Comunitat Autònoma de València, que pensava que podia manar una dana com si fos la seva criada. Tant és que examinem el Consell Insular, on l’equip de govern creu que pot aprovar el PTI com qui resa un parenostre o qualsevol ajuntament, el de Maó, que es renta la cara a base de tirar-li el mort dels nitrats a l’empresa d’aigües o el d’Alaior, que legalitza piscines com si s’omplissin amb aigua beneïda.

En aquestes actituds emergeix la tendència dels governants d’imposar les seves opinions per damunt de les lleis. Cada vegada que hi ha eleccions, els polítics desembarquen a les institucions malalts de la síndrome de Lluís XVI: “L’Estat som jo”; confonen la legitimitat política amb la legalitat. Des de fa vint-i-cinc anys, el nombre de dedicacions exclusives no ha deixat d’augmentar i la intromissió dels polítics en la gestió diària dels afers públics s’ha fet norma. Arriben més formats, amb un grau universitari qualsevol, que els dona una falsa confiança que els fa pensar que saben més que el tècnic amb més experiència i formació de la casa. 

La darrera martingala és la d’encarregar els informes tècnics a professionals externs a l’administració. Ningú mossega la mà que li dona de menjar: és inconcebible que siguin contraris a qui els encarrega. Els documents que el Consell Insular addueix al seu favor estan contaminats i n’és una prova definitiva que el gerent de l’Agència de la Menorca Talaiòtica s’estimés més renunciar a la seva feina i sou que acceptar que es manipulés el seu dictamen, que no avalava la postura de l’equip del PP. Cipriano Marín, la persona que va dur a bon port la candidatura a Patrimoni de la Humanitat després del primer fracàs, s’ha manifestat contrari al pont de Rafal Rubí. La catedràtica d’Arqueologia Margarita Orfila també és rotunda en el seu rebuig al projecte.

Tots els professionals que han donat la seva opinió sobre la base dels seus coneixements i reputació són contraris al manteniment del pont. L’equip de govern del Consell Insular només té al seu favor un informe mercenari i sobre aquest fonamenta acusacions temeràries contra ICOMOS. Si no ho haguéssim vist fer al president americà Donald Trump, no ens ho creuríem.

El gran argument del PP és la seguretat. Que vagin amb compte. Si es construeix el pont, facilitarà el trànsit cap a les dues vies secundàries que hi conflueixen: la que comunica amb Sant Climent i la que va al camí d’en Kane. Són camins asfaltats, ben estrets, i la intensificació de la circulació pot provocar més d’un accident.

Als trams de la carretera general on ja s’han fet obres de millora s’han adoptat altres solucions, com incorporacions eixamplades; és incomprensible que aquestes no es puguin aplicar aquí, on el trànsit és similar. A més, les incorporacions són una de les característiques de la carretera, en especial entre Maó i Alaior, i no s’entén que només es vulgui fer un pont elevat en aquest punt. 

Recomanaria a Adolf Vilafranca que vagi a Eivissa, on un govern del PP va construir la carretera que comunica la capital amb Sant Antoni, un vial amb un trànsit molt superior, sense cap pont elevat, amb vuit rotondes a nivell i alguns trams eixamplats i encara planegen fer-ne de noves.

Rotonda a la carretera Eivissa-Sant Antoni

Un pont no és més segur que una rotonda en superfície. L’únic que fa és augmentar la velocitat de pas, fins al punt que els ramals d’entrada i sortida són utilitzats per alguns conductors per fer avançaments. La seguretat de la carretera general només es pot abordar amb una reducció de la velocitat mitjana. Fa poc he visitat Polònia. Les carreteres nacionals són plenes d’indicacions de reducció de la velocitat de 90 Km/h a 50 km/h cada vegada que travessen una cruïlla o a 30 km/h si passen per qualsevol lloc habitat, ni que només hi hagi dos habitatges. Els conductors ho respecten; la velocitat és lenta; la sensació de seguretat, gran.

La política actual és “el somni d’un boig, narrat per idiota, ple de soroll i de fúria i sense cap sentit”. Els polítics podran construir el seu pont, però que no ens vulguin fer creure que és pel nostre bé.

L’evolució de la indústria de calçat a principis del segle XX segons la Cambra de Comerç de Menorca

 Les Cambres de Comerç, Indústria i Navegació són unes entitats creades per vetlar pels interessos de l’activitat mercantil. Van ser instaurades a partir del 1886, any que es fundà la de Palma de Mallorca, però no van aixecar el vol fins a la independència de Cuba, que suposà un daltabaix econòmic per a algunes regions.

A Menorca, on el cop va ser realment dur, també va sorgir la inquietud per comptar amb una corporació d’aquesta mena, que es va accentuar quan es constituí la d’Eivissa, el 1903. L’any següent, el diari El Liberal feia notar que al congrés realitzat a Barcelona hi havien assistit les cambres de Palma de Mallorca i Eivissa i demanava que es fundés una a Menorca. L’Ateneu de Maó agafà el guant i, sota el seu impuls, la Cambra Oficial de Comerç es va constituir a Maó el 6 de gener del 1906 i fou aprovada per Reial Ordre de 19 d’abril. 

Els seus butlletins ens ofereixen una mirada interessant sobre l’evolució econòmica durant els primers anys del segle XX. Des del començament van prestar una atenció especial a la indústria, que aquests anys experimentava fortes convulsions. Els menorquins eren molt sensibles a la conjuntura i rebien les dificultats amb pessimisme, vaticinant crisis i depressions que en ocasions no s’arribaven a concretar, perquè els problemes eren superats en pocs mesos, o no tenien la dimensió que se’ls havia atribuït en un primer moment. També és cert que la inexistència de sistemes de  protecció social feia que l’impacte dels entrebancs fou immediat i de gran dimensions, encara que, pel mateix motiu, es remuntaven amb rapidesa.

El 1908 el Butlletí de la Cambra feia notar que, des de la pèrdua de Cuba la indústria patia una forta crisi, fins al punt d’afirmar que “es troba avui poc menys que aniquilada”. En aquell moment gairebé l’únic mercat era el de la Península. S’exportava una mica de calçat a Cuba i Mèxic, però en quantitats reduïdes. El que s’enviava a Espanya assolia uns preus baixos per l’existència d’una gran competència, la qual cosa feia perillar la continuïtat de les empreses i reduïa considerablement la retribució dels treballadors.

Cuba va començar a produir calçat arran de la Indepedència

Segons la seva opinió, per millorar les perspectives del sector seria necessari realitzar inversions que permetessin fabricar com es feia a Alemanya, Anglaterra i els Estats Units, per a les quals no es trobaven capitals. També  calia perfeccionar la comercialització, reclutant viatjants o representants amb coneixements dels mercats.

A manca d’aquestes transformacions estructurals, la Cambra de Comerç, a requeriment dels fabricants, intentava recuperar els mercats americans. El mes de maig va enviar una instància al Govern, pregant que es concertessin tractats comercials amb Cuba, Mèxic i altres repúbliques hispanoamericanes, per obtenir avantatges aranzelaris que permetessin entrar en aquells països en igualtat de condicions. Un segle més tard, els aranzels imposats per Trump evidencien la importància d’un comerç internacional sense traves per als sectors exportadors. Els menorquins també estaven començant a vendre a França; pels mateixos dies, la Cambra, a demanda d’un fabricant de Ciutadella, feia altres gestions per agilitzar els enviaments postals en aquest país.

El 1912 la situació s’havia capgirat del tot. El mes de desembre es van reunir als locals de la Cambra quinze fabricants de calçat de Maó i nou d’Alaior i van acordar que, davant l’alça que havien experimentat els preus de les primeres matèries necessàries per a la confecció de les sabates, apujarien els preus dels seus articles un quinze per cent. Convidaven la resta d’industrials de l’illa a adoptar aquesta resolució, que comunicarien a les cases compradores de calçat.

Afavoria aquest acord la situació dels sectors del calçat i les bosses de plata, que el butlletí de gener del 1913 qualificava com de “veritablement pròspers”, perquè, tant a Maó com a Ciutadella i Alaior, tot el que es produïa es venia i es podrien ocupar més treballadors, si n’hi hagués. En canvi, certificava la fi de la indústria tèxtil, ja que la fàbrica de Calafiguera havia estat liquidada i els compradors havien enviat personal per desmuntar les màquines i enviar-les a Barcelona.

L’agost del 1918 la Cambra informava sobre l’evolució de la indústria durant la I Guerra Mundial. En aquell moment, l’Estat volia incrementar un 30 per cent la contribució de la Matrícula Industrial i els menorquins adduïen que, a diferència d’altres regions, que havien vist augmentar els seus beneficis, havien estat perjudicats per la contesa i eren comptats els industrials i comercials que se n’havien vist afavorits 

El principal problema era que els dos principals sectors, el calçat i les bosses de plata, s’abastien de les primeres matèries de l’exterior. La guerra havia provocat l’encariment dels nòlits fins a l’exageració i el cost dels materials s’havia duplicat o triplicat, el que havia obligat a incrementar en la mateixa proporció el capital circulant, amb la dificultat que els ingressos no havien crescut d’aquesta manera, sinó que les dificultats de proveïment s’havien traduït en pèrdues de temps i treball, que havien provocat el seu estancament.

Menorca exportava quasi tots els gèneres industrials a l’estranger. Durant la contesa, els moneders de plata van ser declarats en uns països article de luxe i en altres contraban de guerra; d’altra banda, la guerra submarina va dificultar de cada vegada més el seu transport, la qual cosa va implicar el tancament dels seus punts de venda. El calçat va trobar mercats alternatius a la Península, però aquests no compensaven, ni de bon tros, els de l’estranger. La crisi provocà el malestar de la classe treballadora, que els empresaris van combatre traslladant la producció als pobles on la crisi no era tan aguda.

Tropes desmobilitzades a la fi de la I Guerra Mundial

Un any més tard, la Cambra resumia la situació durant aquest període assenyalant que l’illa havia hagut de concentrar-se en el mercat peninsular on, mal que bé, va cobrir les seves necessitats. Finalitzada la Guerra, les dificultats es van agreujar, perquè moltes províncies van dificultar la importació dels articles amb diverses prohibicions i subsistien taxes que havien encarit i fet més escassos els gèneres, la qual cosa havia enrarit el clima social.

Als països bel·ligerants, en canvi, va sorgir una demanda enorme de calçat i bosses de plata, la qual cosa va generar una època de gran prosperitat a Menorca. Tanmateix, alhora el cost de la vida va encetar una puja que es va anar accelerant, la qual cosa contrarestà els beneficis de la demanda exterior.

L’economia de Menorca se sustentava sobre les indústries del calçat i els moneders de plata, que mantenien unes 7.500 persones, la majoria caps de família, el que suposava quasi la meitat de la població de l’illa. Les vendes a l’exterior d’aquests productes pujaven de 25 a 30 milions de pessetes. En un any s’havien constituït sis societats: quatre de calçat (dos a Ciutadella, una a Maó i l’altra a Alaior) i dues de moneders de plata (una Maó i l’altra a Ciutadella).

Protestes pel decret Cañal. 1919. Fotos Antiguas de Menorca. Pompilio Piris

El 1920, amb motiu de la prohibició de l’exportació del calçat, la Cambra de Comerç va publicar una comparativa dels preus entre 1914 i 1919, en la qual s’observava que la sola s’havia encarit un 113%, les pells de vedell el 275% i els jornals una mitjana del 110%. En conjunt, l’increment era similar al de les sabates, que havien pujat una mitjana del 140%, amb un augment superior les de pells fines. Per superar el problema de l’augment dels preus, recollia la proposta de fabricar un calçat tipus a preu fixat, amb unes condicions determinades i contrapartides per als exportadors de pells i calçat.