L’evolució de la indústria de calçat a principis del segle XX segons la Cambra de Comerç de Menorca

 Les Cambres de Comerç, Indústria i Navegació són unes entitats creades per vetlar pels interessos de l’activitat mercantil. Van ser instaurades a partir del 1886, any que es fundà la de Palma de Mallorca, però no van aixecar el vol fins a la independència de Cuba, que suposà un daltabaix econòmic per a algunes regions.

A Menorca, on el cop va ser realment dur, també va sorgir la inquietud per comptar amb una corporació d’aquesta mena, que es va accentuar quan es constituí la d’Eivissa, el 1903. L’any següent, el diari El Liberal feia notar que al congrés realitzat a Barcelona hi havien assistit les cambres de Palma de Mallorca i Eivissa i demanava que es fundés una a Menorca. L’Ateneu de Maó agafà el guant i, sota el seu impuls, la Cambra Oficial de Comerç es va constituir a Maó el 6 de gener del 1906 i fou aprovada per Reial Ordre de 19 d’abril. 

Els seus butlletins ens ofereixen una mirada interessant sobre l’evolució econòmica durant els primers anys del segle XX. Des del començament van prestar una atenció especial a la indústria, que aquests anys experimentava fortes convulsions. Els menorquins eren molt sensibles a la conjuntura i rebien les dificultats amb pessimisme, vaticinant crisis i depressions que en ocasions no s’arribaven a concretar, perquè els problemes eren superats en pocs mesos, o no tenien la dimensió que se’ls havia atribuït en un primer moment. També és cert que la inexistència de sistemes de  protecció social feia que l’impacte dels entrebancs fou immediat i de gran dimensions, encara que, pel mateix motiu, es remuntaven amb rapidesa.

El 1908 el Butlletí de la Cambra feia notar que, des de la pèrdua de Cuba la indústria patia una forta crisi, fins al punt d’afirmar que “es troba avui poc menys que aniquilada”. En aquell moment gairebé l’únic mercat era el de la Península. S’exportava una mica de calçat a Cuba i Mèxic, però en quantitats reduïdes. El que s’enviava a Espanya assolia uns preus baixos per l’existència d’una gran competència, la qual cosa feia perillar la continuïtat de les empreses i reduïa considerablement la retribució dels treballadors.

Cuba va començar a produir calçat arran de la Indepedència

Segons la seva opinió, per millorar les perspectives del sector seria necessari realitzar inversions que permetessin fabricar com es feia a Alemanya, Anglaterra i els Estats Units, per a les quals no es trobaven capitals. També  calia perfeccionar la comercialització, reclutant viatjants o representants amb coneixements dels mercats.

A manca d’aquestes transformacions estructurals, la Cambra de Comerç, a requeriment dels fabricants, intentava recuperar els mercats americans. El mes de maig va enviar una instància al Govern, pregant que es concertessin tractats comercials amb Cuba, Mèxic i altres repúbliques hispanoamericanes, per obtenir avantatges aranzelaris que permetessin entrar en aquells països en igualtat de condicions. Un segle més tard, els aranzels imposats per Trump evidencien la importància d’un comerç internacional sense traves per als sectors exportadors. Els menorquins també estaven començant a vendre a França; pels mateixos dies, la Cambra, a demanda d’un fabricant de Ciutadella, feia altres gestions per agilitzar els enviaments postals en aquest país.

El 1912 la situació s’havia capgirat del tot. El mes de desembre es van reunir als locals de la Cambra quinze fabricants de calçat de Maó i nou d’Alaior i van acordar que, davant l’alça que havien experimentat els preus de les primeres matèries necessàries per a la confecció de les sabates, apujarien els preus dels seus articles un quinze per cent. Convidaven la resta d’industrials de l’illa a adoptar aquesta resolució, que comunicarien a les cases compradores de calçat.

Afavoria aquest acord la situació dels sectors del calçat i les bosses de plata, que el butlletí de gener del 1913 qualificava com de “veritablement pròspers”, perquè, tant a Maó com a Ciutadella i Alaior, tot el que es produïa es venia i es podrien ocupar més treballadors, si n’hi hagués. En canvi, certificava la fi de la indústria tèxtil, ja que la fàbrica de Calafiguera havia estat liquidada i els compradors havien enviat personal per desmuntar les màquines i enviar-les a Barcelona.

L’agost del 1918 la Cambra informava sobre l’evolució de la indústria durant la I Guerra Mundial. En aquell moment, l’Estat volia incrementar un 30 per cent la contribució de la Matrícula Industrial i els menorquins adduïen que, a diferència d’altres regions, que havien vist augmentar els seus beneficis, havien estat perjudicats per la contesa i eren comptats els industrials i comercials que se n’havien vist afavorits 

El principal problema era que els dos principals sectors, el calçat i les bosses de plata, s’abastien de les primeres matèries de l’exterior. La guerra havia provocat l’encariment dels nòlits fins a l’exageració i el cost dels materials s’havia duplicat o triplicat, el que havia obligat a incrementar en la mateixa proporció el capital circulant, amb la dificultat que els ingressos no havien crescut d’aquesta manera, sinó que les dificultats de proveïment s’havien traduït en pèrdues de temps i treball, que havien provocat el seu estancament.

Menorca exportava quasi tots els gèneres industrials a l’estranger. Durant la contesa, els moneders de plata van ser declarats en uns països article de luxe i en altres contraban de guerra; d’altra banda, la guerra submarina va dificultar de cada vegada més el seu transport, la qual cosa va implicar el tancament dels seus punts de venda. El calçat va trobar mercats alternatius a la Península, però aquests no compensaven, ni de bon tros, els de l’estranger. La crisi provocà el malestar de la classe treballadora, que els empresaris van combatre traslladant la producció als pobles on la crisi no era tan aguda.

Tropes desmobilitzades a la fi de la I Guerra Mundial

Un any més tard, la Cambra resumia la situació durant aquest període assenyalant que l’illa havia hagut de concentrar-se en el mercat peninsular on, mal que bé, va cobrir les seves necessitats. Finalitzada la Guerra, les dificultats es van agreujar, perquè moltes províncies van dificultar la importació dels articles amb diverses prohibicions i subsistien taxes que havien encarit i fet més escassos els gèneres, la qual cosa havia enrarit el clima social.

Als països bel·ligerants, en canvi, va sorgir una demanda enorme de calçat i bosses de plata, la qual cosa va generar una època de gran prosperitat a Menorca. Tanmateix, alhora el cost de la vida va encetar una puja que es va anar accelerant, la qual cosa contrarestà els beneficis de la demanda exterior.

L’economia de Menorca se sustentava sobre les indústries del calçat i els moneders de plata, que mantenien unes 7.500 persones, la majoria caps de família, el que suposava quasi la meitat de la població de l’illa. Les vendes a l’exterior d’aquests productes pujaven de 25 a 30 milions de pessetes. En un any s’havien constituït sis societats: quatre de calçat (dos a Ciutadella, una a Maó i l’altra a Alaior) i dues de moneders de plata (una Maó i l’altra a Ciutadella).

Protestes pel decret Cañal. 1919. Fotos Antiguas de Menorca. Pompilio Piris

El 1920, amb motiu de la prohibició de l’exportació del calçat, la Cambra de Comerç va publicar una comparativa dels preus entre 1914 i 1919, en la qual s’observava que la sola s’havia encarit un 113%, les pells de vedell el 275% i els jornals una mitjana del 110%. En conjunt, l’increment era similar al de les sabates, que havien pujat una mitjana del 140%, amb un augment superior les de pells fines. Per superar el problema de l’augment dels preus, recollia la proposta de fabricar un calçat tipus a preu fixat, amb unes condicions determinades i contrapartides per als exportadors de pells i calçat.