La indústria de Menorca es va desenvolupar gràcies a les vendes als mercats exteriors. El naixement del sector del calçat, iniciat a mitjans segle XIX va venir de la mà de les exportacions a Cuba, utilitzant el port i els comerciants de Barcelona com a intermediaris.
Tanmateix, al llarg dels anys van sorgir dificultats creixents per remetre mercaderies a l’estranger. Des del 1890 a tota Europa apareix un fort moviment proteccionista que anirà tancant els mercats exteriors. Aquest va ser el rerefons de la independència de Cuba, la qual quedà atrapada per la xarxa políticocomercial nord-americana. Espanya, amb una gran tradició proteccionista, excel·lirà en aquesta tendència i alçarà un mur aranzelari molt difícil de superar, que serà contestat per la resta de països i farà la vida impossible als nostres industrials, que es veuran obligats a desviar la seva producció al mercat nacional.
La reestructuració de les relacions exteriors de la indústria menorquina ha estat poc estudiada i la idea general era que les vendes s’havien dirigit als mercats català, madrileny i de la cornisa cantàbrica. Ara bé, una col·lecció de cartes comercials i factures apareguda recentment en un portal de col·leccionisme d’internet ens ofereix una visió més àmplia d’aquest fenomen. La gran majoria dels documents del sector del calçat són de l’any 1921. El més interessant és que, com que el gruix d’aquests prové d’un venedor de Cadis, abunden els d’Andalusia, zona en la qual es pensava que els sabaters menorquins havien treballat poc.
El destinatari de la majoria de les cartes i factures d’aquest lot és Antonio Ortega Ramón, també de Cadis. Aquest comerciant era el propietari de la sabateria La Balear, subtitulada “Calzados Elegantes” i tenia un soci, Manuel Aldea, que sembla que s’ocupava del departament comercial. Segons una altra carta, l’establiment era bastant modest i el propietari afirmava que els preus dels seus articles eren com a mínim un 10 per cent inferiors als de la resta de botigues de la ciutat. Tal com indica el seu nom, s’abastia de sabates del nostre arxipèlag i, de fet, al Centre d’Interpretació Publicitària consten dues cartes que va rebre de dos fabricants mallorquins el mateix any 1921: Francesc Massanet, de Palma i Maties Pujadas Estrany d’Inca.
En la documentació dominen de forma considerable els sabaters de Maó, que tradicionalment feien un calçat econòmic, moltes vegades elaborat a mà, bastant adequat per la zona sud del país, d’una renda per càpita baixa. Un d’aquests és Guillem Coll, un actiu empresari que els primers anys del segle XX va destacar en la recerca de mercats alternatius al cubà i que se sap que aconseguí vendre la seva mercaderia a França i ara comprovam que també ho feia a Espanya.
En el lot hi figuren dos documents seus. El primer és l’anunci que inserí en una revista, del 1920. La imatge promocional mostra el dibuix d’uns peus de senyora calçats amb sabates de taló i davall s’anuncia: “G. Coll Riudavets. Manufactura de Calzado para señora. Cosido a mano: Nuevas Creaciones. Exportaciones a todos los países. MAHÓN (Baleares) (España)”. El segon és una carta que envià al senyor Ortega, on consta que en aquell moment la seva fàbrica era al carrer de Santa Teresa, número 34. Li comunica que adjunta una factura amb gènere per valor de 254,50 pessetes, a cobrar a un mes vista.
Un altre establiment de Maó que es relacionava amb el comerciant gadità era el d’Antoni Comellas, que tenia el seu taller al Cos de Gràcia, número 5. En la capçalera de la seva correspondència comercial s’assenyala que era una fàbrica de calçat cosit a mà. “Acreditado por su elegancia y Solidez”. Crida l’atenció que en aquelles dates ja tenia registrada una marca comercial, La Peninsular, que a més subratlla la importància del mercat nacional i que està il·lustrada amb un remarcable logotip, on es pot veure una àguila amb les ales esteses. Envià una carta i una postal. En aquesta darrera accepta la cancel·lació d’una comanda i en la primera dona compte dels preus de quatre castes de sabates de pell d’oscària (vaquí), negres i de color, que van de 26 a 38 pessetes el parell.
El següent sabater és Antoni Casteyó, que en les cartes es presenta com a “Fabricante de Calzados de lujo” i tenia dues adreces, als carrers Pi i Margall (camí des Castell) i de la Reina. Va remetre una carta a Antonio Ortega en la qual li informa que, a sol·licitud del seu soci, Manuel Aldea, li envia un paquet postal amb un mostrari dels seus articles.
L’empresari comptava amb una altra companyia, la casa Casteyó y Orfila, que venia sota la denominació de “Calzados Casyor" i tenia un apartat de correus diferent de l’anterior, sense que s’indiqui la seva ubicació, per la qual cosa potser només es tractava d’un nom comercial especialitzat en un altre tipus de productes, però proveït per la mateixa fàbrica.
Hi figuren dues cartes comercials. En la primera, del mes de maig de 1921, adjunta una factura que acompanya el gènere enviat i puja a un total de 676,75 pessetes. La segona, del mes d’agost, es refereix a tres factures, d’un total de 811,90 pessetes. Com que les lletres que les documenten han estat retornades, se n’emet una de nova, afegint-hi les despeses de devolució de 33,30 pessetes.
Convé aclarir que fins fa alguns anys no es feien transferències bancàries i era un procediment molt habitual per cobrar els articles subscriure una lletra de canvi pel seu import a nom del comprador. Si a la data de pagament aquest l’abonava, el venedor cobrava del banc, però si no feia l’ingrés, la lletra venia retornada, la qual cosa originava unes despeses bancàries, com en aquest cas. El venedor no tenia més alternativa que fer una nova lletra i esperar de la bona voluntat del seu client que el segon intent fos reeixit.
El següent fabricant, Sintes Carreras i Companyia, també va patir l’anterior problema. Es tractava d’una fàbrica de calçat situada al carrer Prieto y Caules (s’Arraval) números 166 i 168 de Maó, al qual va ser tornada una lletra d’un considerable import i que, per aquest motiu, dirigeix una carta a Cadis comunicant que suposa que el gènere ha estat conforme, espera que tot sigui fruit d’un error i n’emet una de nova per valor de 1.113,10 pessetes. Era una forma educada de dir que si el comprador havia rebut la mercaderia devia fer-se càrrec del seu import i de les despeses.
Una altra casa que intervé en aquesta correspondència és la de Mercadal y Pons, que estava al carrer de la Infanta números 150 i 150A i venia calçat fet a mà sota el nom de Leda-Gys. Aquesta curiosa denominació correspon al nom artístic de l’actriu italiana de cinema mut Giselda Lombardi, que va fer pel·lícules entre 1913 i 1927 i els espavilats fabricants maonesos utilitzaven com a ganxo comercial per a les seves sabates de dona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada