Menorca en els llibres de viatges. L’Arxiduc Lluís Salvador i Émile Cartailhac.

L’Arxiduc Lluís Salvador elaborà una obra monumental, Die Balearem, amb un volum dedicat a Eivissa, quatre a Mallorca i dos a Menorca, editats el 1890 i 1891. Tot i que el text tingué una difusió molt minoritària, és important perquè els seus destinataris eren persones de la més alta consideració social i per tant creadors de moda, de manera que la seva simple existència devia de ser una basa important en la difusió exterior de l’illa. Segons Miquel A. Limón, l’Arxiduc visità per primer cop Menorca l’octubre 1867, l’any de la seva arribada a les Balears, i s’hi està dues setmanes; l’estiu del 1877 en féu un segon viatge que s’allargà un mes; finalment el 1887 es desplaçà a l’illa per darrera vegada, i hi residí un altra mesada. Durant aquestes estades, a més de recollir informacions de primera mà i confeccionar els seus gravats, va fer contactes amb diverses persones amb les quals es cartejà prolongadament.

Dels dos volums dedicats a Menorca, el primer és una geografia amb un enfocament similar al dels llibres de Armstrong i Lindemann, però més extensa i sistemàtica; destaca per les seves il·lustracions i estadístiques. Atès que l’Arxiduc comptà amb col·laboradors de primera línia i es prengué anys en redactar els textos, el seu contingut és molt fiable i complet. El segon volum conté una descripció detallada de tota l’illa: les poblacions, l’interior, que és visitat en una sèrie de recorreguts que segueixen de forma exhaustiva els camins i, al final, la costa.

L’Arxiduc fa una ressenya de cadascun dels pobles de Menorca, redactada de forma objectiva i científica, però no deixa d’apuntar els elements de més interès de Maó i Ciutadella, que presenten un marcat contrast: la capital destaca per les panoràmiques sobre el port, mentre que Ciutadella és una ciutat agradable amb bells palaus i passeigs.

A Maó “gairebé totes les cases estan damunt l’altiplà dominant abruptes espadats, coronats per cases d’un blanc que enlluerna, aquests espadats donen a la ciutat un aspecte pintoresc i no gens desagradable. La ravaleta és la plaça més concorreguda de la població i té la banda dreta ocupada per la fonda d’en Bustamante. Des de la plaça del Carme es veu una de les panoràmiques més belles de Maó, amb la pintoresca església de Santa Maria. Les millors cases miren cap a l’interior, sembla que a Maó han cercat més aviat la protecció del vent que no les belles panoràmiques.” La plaça de la Miranda gaudeix de magnífiques vistes que atreuen molts de visitants. A l’estiu des d’allà es poden veure gairebé tots els maonesos que baixen a prendre un bany o gaudeixen de l’aire fresc de la mar a la plaça. També destaca “la pintoresca costa des General, proveïda d’arcs foscs”. Així mateix, “és meravellós passejar per la costa de la Consigna i contemplar la blavor del port; en el centre de la plaça que hi ha a la costa Llarga (d’en Reynés) hi ha un banc on es pot seure per contemplar la magnífica panoràmica del port”. La volta per la riba del port de Maó és de les més polides que es pot fer. A la punta del rellotge “hi ha una casa pintada de vermell sota les roques, que sembla un petit xalet, la petita fàbrica de fideus, i un parell de xalets rudimentaris”.

Ciutadella, l’antiga capital de Menorca “ha conservat cosa de la seva antiga condició, sobretot perquè hi varen quedar el clergat i la noblesa”. El bisbe amb el capítol catedralici i els grans casals d’alguns nobles donen un caràcter de ciutat a la població, encara que sigui petita. La vida a Ciutadella és encara més tranquil·la que a Maó, ja que el gran nombre de capellans només donen un cert esplendor a les esglésies. Els senyors més rics viuen retirats als seus casals. La ciutat és còmoda i agradable; no tan exposada com Maó als vents de gregal, és més assolellada i més riallera, i les belles vistes sobre la llunyana Mallorca, de color tirant a blau acerat i perfil clar, donen un encant especial al paisatge. El Born és la plaça principal de la població, i “venint de baixa mar, fa una impressió molt riallera, amb un magnífic passeig que promet molt més de Ciutadella del que la ciutat ofereix realment en el seu interior”. El casal del Comte és sens dubte la casa més bona de Menorca. El passeig més popular és el camí que domina el port i va fins el castell de Sant Nicolau, que  ofereix una vista magnífica sobre el port i la màgica silueta de Mallorca com a rerefons. A l’estiu, una de les diversions principals dels ciutadallencs és anar a nedar, i cap a la posta de sol les platges de les cales properes estan ocupades per centenars d’al·lots alegres i al·lotes xerraires.

L’Arxiduc degué conèixer el litoral illenc de primera mà, segurament a bord del seu iot Nixe. Assenyala totes les platges, cales i accidents geogràfics, alguns d’ells gairebé insignificants i ens permet constatar que en aquell moment l’única presència humana a la costa era la d’alguns pescadors i els horts que es trobaven al final d’alguns barrancs. A Fornells, que amb el temps serà un dels primers llocs visitats pels turistes “hi ha la fonda, on molta gent de Maó sol passar un dia alegre per menjar peix fresc”, però sense cap afluència de visitants forans digne de notar.

Ja destaca alguna de les platges que més endavant tindran el màxim reconeixement, però, en general no les lloa excessivament, fora d’apuntar les que tenen bons arenals; el que li interessa és, més que les platges en si, la visió que sobre elles es pot gaudir des d’una prominència. Així indica que “la vista sobre la magnífica badia de Santa Galdana és preciosa des dels pendissos de darrera el riu”, i “des de dalt del turonet hi ha una vista ben joliua de les platges d’Algaiarens”. De fet, els elements que més l’atreuen són les coves; a una la qualifica de “catedral de la natura”; una altra li recorda Capri “pel seu meravellós color blau”; també descriu les grutes de Parella de Ciutadella.

La part del litoral que més li cridà l’atenció foren els penyals del nord. Així qualifica la vista sobre el pont d’en Gil com “fantàstica”; comenta que just darrera el cap de Menorca “la costa ofereix una de les vistes més salvatges”, i que des de l’escull d’en Rater “es gaudeix d’una excel·lent vista”, per acabar concloent sobre el litoral del nordoest de l’illa que “no hi ha res comparable a la salvatgeria dels escenaris d’aquesta costa”. Més endavant, prop de la Muntanya mala “aquesta és la part més salvatge i més imponent de la costa [...] entorn de la qual vola l’aigua peixatera” i on “ens apareix imponent i majestuosa la muntanya de Ferro”. També indica que des de la Talaia de la Mola [de Fornells] es gaudeix d’una de les vistes panoràmiques més excel·lents i extenses. Aquests penya-segats ens ofereixen cap a llevant un dels panorames més pintorescos i salvatges, i sobretot la vista cap a Fornells és especialment joliua. Al port d’Addaia “des de dalt de tot de l’illa hi ha una magnífica vista sobre Favàritx i es veu el molt pintoresc escull del Pas de s’illa”. Finalment, a la platja de Rambla de Maó hi ha “una torre devora les roques amuntegades per la natura que té un aspecte fantàstic”.

Com es comprova, l’Arxiduc remarca allò que troba més pintoresc de l’illa i que l’agermana amb la costa nord de Mallorca; també les coves hi són allà presents, per la qual cosa Menorca ve a ser per ell una versió reduïda de l’illa major.

Finalment cal esmentar l’obra de Cartailhac, “Monuments Primitifs des Îlles Baléares”. Malgrat tenir un caràcter científic, la seva publicació, el 1892, tingué un cert impacte, ja que precisament aquest tipus de monuments eren el principal atractiu de Menorca. L’autor visità l’illa a finals del 1888 i el fet que un arqueòleg del seu prestigi prestés la seva atenció a l’arxipèlag no podia passar desapercebut als viatgers de l’època.

Alfons Méndez Vidal