La quarta edició de la guia d’Espanya editada per Murray, del 1869, va
ser la primera en incloure les Balears. Tot i que era la primera que no estava
a càrrec de John Ford, que havia mort el 1858, aquest va continuar figurant com
l’autor. L’obra va arribar sense gaire canvis fins a la novena edició, del 1898
i després fou reeditada en diverses ocasions, de forma contínua fins al 1912 i
puntualment el 1966. És la guia que dedica més espai a les Illes Balears i a
Menorca. De fet, comença indicant que “pocs indrets de la Mediterrània són més
dignes de ser visitats que aquest grup d’illes” i continua amb una pàgina
d’elogis només puntuats per l’avís de què “per algunes persones la humitat fa poc suportable la calor”. La informació
que proporciona és de més qualitat i més actualitzada que la de les guies
anteriors.
Menorca ocupa més pàgines que Mallorca; de les altres illes –Eivissa,
Formentera i Cabrera– quasi no se’n parla perquè “tenen menys interès pels
viatgers normals”. Després de fer una breu revisió històrica de les dominacions
britàniques del segle XVIII, la guia passa al port de Maó, “un dels millors de
la Mediterrània” per la seva situació estratègica entre Europa i Àfrica i la
seva capacitat d’allotjar “un nombre immens dels més grans vaixells”. Les
ruïnes de la fortalesa de Sant Felip “presenten el més lamentable aspecte, i
semblen convocar dolorosos records de tota la sang i els diners malgastats en
la seva defensa i de la humiliació que van patir dues vegades les armes
britàniques en capitular dins d’aquestes muralles”. A continuació reprodueix un
llarg passatge on Armstrong descriu el castell. Finalment lloa la sensatesa
dels espanyols que construeixen “amb una activitat febril” una nova fortalesa a
la Mola, un lloc veritablement inexpugnable. L’autor fa un repàs de la resta
d’elements que hi ha al voltant del port de Maó: llatzeret, illa de l’hospital,
illa de les rates, illa quarantena, arsenal i fàbrica de cotó de cala Figuera.
Informa dels mitjans de comunicació: els vapors a Palma, Barcelona i
Marsella, i la diligència que recorre l’illa. També indica l’existència a Maó
de tres fondes i dels vice-cònsols britànic i americà. Després de lloar els
orígens i la situació de la ciutat, apunta que “sens dubte la glòria de Maó ha
fugit; el període de l’ocupació britànica va fer que els diners circulessin amb
més llibertat i açò va provocar la seva major prosperitat; la generalització de
l’ús del vapor ha disminuït la necessitat del seu port com a estació hivernal
[i per aquest motiu] el port normalment està buit”. Així i tot, l’opinió de
l’autor és prou matisada: “No hi ha bells palaus, però les cases són ben
construïdes i sembla que s’haguessin emblancat ahir; la ciutat té un aire de confort
domèstic, desconegut a Mallorca. Maó té dos passejos, el d’Isabel II, que és el
més emprat, i el de l’Alameda. Les esglésies no són molt interessants; a
la més gran, la de Santa Maria, hi ha un orgue magnífic”.
El que més el sorprèn és la utilització en totes les cases, fins i tot
les més modestes, de bones pedres escairades; les quals són venudes a Alger i
constitueixen, amb les sabates que es remeten en grans quantitats a Sudamèrica
i les Antilles, la principal exportació de l’illa. Segons la guia, hi resten
moltes tradicions angleses, com les finestres de guillotina i algunes paraules.
A més hi ha “els millors sentiments envers tot el que sigui anglès; els illencs
sempre es consideren menorquins i no espanyols i empren invariablement la seva
llengua en detriment del castellà; una gran part d’ells estarien ben contents
de tornar a mans dels seus antics senyors”.
No hi ha cap dubte de què “allò més interessant de Menorca són els
anomenats monuments megalítics, que són extraordinaris”. L’autor els dedica més
de dues pàgines, en les quals s’estén sobre els talaiots i les taules, que
compara amb els anàlegs sards i maltesos, i descriu els poblats de Trepucó,
Cornia, Torelló, Talatí de dalt, Torre Trencada i la nau dels Tudons. A banda,
inclou tres excursions des de Maó. La primera és a Sant Climent i Sant Lluís;
San Lluís és el poble més net i “el passeig favorit de l’hivern”. La segona va
as Castell i Sant Felip. La darrera el porta a Ciutadella, passant per Alaior,
una vila pintoresca i ben construïda, on constata que a cap altre lloc del món
la classe treballadora viu amb un major confort; a prop es troba el poblat de
Torralba. En sortir del poble el paisatge es torna més pintoresc, fins que es
troba amb la muntanya del Toro, de la qual dóna l’altura correcta, 350 metres,
i descriu com un centre de pelegrinatge amb una vista magnífica. Es Mercadal és
un punt convenient per emprendre excursions per visitar els talaiots que hi ha
al sud. Després de passar per un turó on hi ha “la torre morisca de Santa Àgueda”,
s’arriba a Ciutadella.
L’antiga capital de l’illa és la seu del bisbe i rau “a una cala tan
estreta que quasi no pot admetre ni els vaixells més petits”. Les murades són
en procés de demolició. Els carrers són evocadors, amb arcades i cases grans i
elegants. Hi ha una gran catedral, però tan fosca que quasi no es veu res. Als
voltants es poden fer excursions a la nau des Tudons, Torre Llafuda, Torre
Trencada, s’Hostal, Saura i Son Catlar,
però com que són llocs apartats és millor demanar al batle un servei de guies.
A més es poden visitar les coves de Parella i cala Morell.
Calvert el 1910 va publicar a Londres una guia dedicada a Catalunya i
les Illes Balears, la qual s’estalona de forma decisiva en les obres de Ford i
Vuillier, amb el complement de Cartailhac pels monuments megalítics, i alguna
altra lectura, com la que li fa elevar l’alçada del Toro fins als 1.800 metres.
Allò més remarcable és que inclou un bon nombre de fotografies. D’entrada ens
indica que les Balears ja no es mereixen el títol d’illes oblidades que els va
donar l’escriptor francès. Però el flux de turistes no és gran i per açò “les
illes no corren un risc immediat de perdre els seus marcats trets locals”. Tot
i que l’autor reconeix que Mallorca és la més bella de les illes, li dedica una
mica més d’extensió a Menorca; a Eivissa la qualifica de “bassa d’humanitat
estancada”.
Per a Calvert, Menorca, malgrat comptar amb alguns indrets pintorescos,
com el barranc d’Algendar, en general és un lloc molt prosaic, fins i tot per
tractar-se d’un poble llatí. Els seus habitants es caracteritzen per la seva
netedat i bon caràcter i tenen una indústria benestant, per la qual cosa
qualifica l’illa com “l’Holanda de la Mediterrània”. Tot açò es deu a la
influència britànica, de la qual encara hi resten traces, especialment en el
llenguatge. Segons l’autor, el Governador Kane va impulsar extraordinàriament
el progrés de Menorca; tanmateix la població local no enyora el domini anglès,
com alguns diuen per cortesia quan parlen amb els visitants anglesos.
Maó destaca pel seu port. Els carrers són molt nets, ben pavimentats i
tranquils; la principal ocupació de les dones és aclarir les cases. La ciutat
no té monuments d’interès, però compta amb un element pintoresc: la porta de
Barbarrossa (de Sant Roc), que rep aquest nom pel famós pirata que va saquejar
la ciutat el 1536. La visita de Ciutadella s’acaba en deu minuts. L’antiga
capital destaca pels seus records del passat; els carrers són evocadors, amb
arcades; té bells palaus i una catedral ampla i ombrívola.
Després de recordar el text de Ford en què parlant d’Alaior s’indica que
enlloc les classes populars viuen amb major confort, comenta que Menorca té
interès per als economistes. Tanmateix, l’illa és “infinitament més interessant
per a l’arqueòleg”. Els seus monuments megalítics el fan exclamar que “com a
Egipte, mai deixes de sentir que ulls morts de pedra t’esguarden a través de
vistes panoràmiques mil·lenàries”. Per a Calvert, tot i que les restes
prehistòriques presenten una forta similitud amb les de Sardenya i Malta, també
tenen un caràcter local que “desconcerta i encanta als especialistes”.
D’aquesta manera descriu els jaciments de Torre d’en Galmés, Torralba i Torre
Llafuda, així com les taules, els talaiots i les navetes.
Alfons Méndez Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada