Menorca en els llibres de viatges. Josep Pin i Soler

Josep Pin i Soler, conegut escriptor català, recollí les seves impressions al llibre Varia II, publicat el 1905, el segon d’una col·lecció prevista de cinc obres, les dues darreres de les quals no es van publicar. Al tom anterior havia un capítol de Mallorca (Artà) i pensava estendre’s sobre aquesta illa al darrer volum, motiu pel qual la part realment publicada fou curta. En canvi, sobre Menorca i Eivissa va incloure la totalitat de les seves reflexions al llibre que comentam, on dedicà una mica més d’espai a la primera (50 pàg.) que a la segona (41 pàg.). L’autor dóna una visió ben personal de la nostra illa en la qual s’allunya de les opinions d’altres escriptors i en ocasions fa uns judicis bastant crítics, que només suavitza un to simpàtic i un llenguatge pintoresc.

Així en relació als monuments megalítics Pin comenta que n’han parlat moltíssims savis i ell els va anar a visitar “després d’haver-los vist sovint dibuixats a llibres especials i fotografiats en àlbums i revistes”. Tanmateix al seu parer “allò sols impressiona perquè fa pensar, però per se un talaiot és una cosa poc impressionant”, ja que la seva erecció només és presidida per una perdurable i sublim geometria, però en les seves pedres no hi ha ornaments ni inscripcions.

Josep Pin i Soler

De la ciutat de Maó només li interessen alguns elements aïllats, principalment la seva situació en relació al port i l’orgue de l’església de Santa Maria, parió del celebèrrim orgue de Friburg. L’autor confessa que es va embadalir moltes estones escoltant els concerts prodigiosos de mossèn Jaume Alaquer. Com ja vaig advertir en el primer article, no ens hem de creure tot el que ens compten aquests autors, en una època en què no era sempre fàcil comprovar les informacions. L'afirmació anterior de Pin no pot correspondre amb la realitat, ja que mossèn Alaquer morí el 1823, denou anys abans del naixement de l'autor. Tot i que no es pot descartar que Josep Pin volgués embellir el seu text amb l'al·lusió a un músic de prestigi, el més possible és que es confongués entre el nom de l'organista i l'autor de la música. De fet en aquella època l’organista era Damià Andreu.

El port de Maó és per ell una mena de llac, una ria calmosa, fonda i segura, resguardada de tots els vents. El port “verament és una cosa única en lo Mediterrani ponentí, una mena de refugi amb abrics naturals per l’estil dels ports de Malta més a Llevant, o de Vigo a l’Oceà, però amb ribes seques, sense l’hermosura natural del grau gallec”. Les millors vistes es troben des de la ciutat, que permet punts de vista diversos: se veu molt bé d’una placeta que en diuen sa Miranda. Tanmateix fa broma sobre la seva capacitat: “al port de Maó hi ha puesto per tothom. Puesto rai! Lo que no hi ha són barcos”.

Pin comenta que a la població hi ha dues fondes: la de Petrus i l’hotel Bustamante, el propietari del qual és més entonat que l’altre, però al cap de dos dies es va mudar as Castell on llogà per pocs diners una casa, tot comentant que allà “les casetes són elegantones; se’n poden llogar les que volguéssiu, car sempre n’hi havia de tancades”. Es Castell “és una vileta tranquil·la, un suburbi xamós de Maó, una poblacioneta que ens recorda Salou. Guardàrem bon record dels dies que hi passàrem”.

L’autor, dedicà el seu temps a fer excursions per les cales del port de Maó, on ens informa que es pot llogar un modest “gussi” de forma econòmica. Allà hi trobà “el Fort Vell, un tros de lo que fou la important fortalesa de Sant Felip, que ha quedat en un deplorable estat”. Pin afegeix que “la nota més freqüent en prosadors i poetes del port de Maó és la recança vers les coses enyorades”. També sortia del port per anar fins a l’illa de l’Aire “a menjar excel·lents bullabesses amb los peixos de tan delicada carn de les costes menorquines”.

Pin troba el paisatge de Menorca molt eixut: no hi ha arbres, tot és pelat, la roca es mostra en sa forma natural. A prop de Maó només hi ha dues clapes vegetals: una no molt intensa prop des Castell i l’altre més esponerosa als vergers de Sant Joan, on hi ha uns hortets que es poden regar gràcies a l’aigua de pluja que s’escorre i la que xuclen del subsòl nombroses sínies. Al marge d’aquests indrets, “pels camps, calbs de grans arbredes, lo vent hi bufa sovint, lo terrible mistral que es congria a les boques del Ròdano hi fueteja els camps torçant arbrisons i plantes que ajupen lo cap vers migjorn”.

Un diumenge va fer una excursió al Toro, on hi havia “un bon nombre de romeus, gent de molts caserius i viletes, homes i dones de condició menestrala o pagesa en la seva majoria”. Cada any allà es feia una gran festa en commemoració de què la Verge va deslliurar l’illa de les rates el funest any del 1652. Pin destaca que “la situació del santuari és grandiosa, de per tot al lluny la mar, solemne, i sota els peus, viles, caserius i possessions. Dins d’aquestes finques closes per marges de pedra seca s’hi guarda el nombrós bestiar de banya que amb ses llanes, llets i formatges són la renda principal de les finques rurals.”

Segurament, la població de Menorca que més li va agradar fou “la molt simpàtica Ciutadella, ciutat molt bonica vista de mar amb la taca de sos edificis principals, la catedral i sa torre quadrada, lo Socors. Passejant per sos carrers i places fan de bon veure totes les vies tan netes i aquell Born que sembla verament un tros de gran ciutat”, en el qual destaquen els seus palaus, “que no són de molts anys, però tenen aspecte Renaixement, tirant a Lluís XIV, amb un senyoriu i una elegància que els  fa comparables a les hermoses construccions de Gènova, inferior, però, als de Palma”.

Com a valoració general indica que Menorca és un dels països del món on es poden veure homes de tota nacionalitat, religió, costums i creences, la qual cosa compensa el que el país pugui tenir de menys típic i pintoresc que Eivissa i el fet de ser menys “bella com natura, artística com a monuments i grandiosa que Mallorca”.

Alfons Méndez Vidal