Menorca en els llibres de viatges. Mary Stuart Boyd

Mary Stuart Boyd, periodista i escriptora escocesa, autora d’alguns llibres de viatge i diverses novel·les, fixà la seva residència a Londres el 1880 i a Nova Zelanda el 1920, on continuà la seva activitat fins a la seva mort, el 1937. Va visitar les illes Balears entre el 1909 i 1910, acompanyada pel seu marit, Alexander, pintor i il·lustrador. Aquest fou l’autor de les il·lustracions del llibre que, sota el títol “The Fortunate Islands”, va publicar el 1911, el qual no seria traduït al català fins el 2008 i al castellà el 2012. L’obra dedica 27 pàgines i tres il·lustracions a Menorca i 41 pàgines i cinc il·lustracions a Eivissa.

L’autora visità Menorca el gener del 1910. L’aspecte general de l’illa, amb el seu terreny pla, les cases blanques i els molins, li recorda certs indrets d’Anglaterra, com ara l’illa de Guernsey. El port de Maó, amb la seva seqüència d’edificis militars els evoca el perfil de la costa de Portsmouth, si bé aquesta “mai ha mostrat un colorit com el que oferien les flors escarlates d’àloe que brillaven a les parets de les fortificacions”. Tampoc deixa de notar la forta empremta anglesa en la població. 

La primera impressió que rebé de Maó “fou la d’una inesperada esplendor. Els seus enlluernadors edificis blancs amb teulades vermelles dalt la roca bruna tallada, la inesperada bellesa pintoresca del paisatge ens omplí de sorpresa i encís”. La influència militar dominava el panorama de la població: “no record haver pujat o davallat per un carrer que no estigués amenitzat pel glamour d’un uniforme”.

Al principi Boyd indica que “es diu que els turistes rarament visiten Menorca i com a conseqüència té una oferta d’hotels reduïda”. Els van recomanar la Fonda Central, que era molt emprada pels viatjants. El menjar difícilment podia ser més bo i les habitacions, escrupolosament netes; el servei de taula era ràpid i puntual. Amb tot, aquella casa no era gaire recomanable per a les senyores, ja que “jo era l’única dona d’un grup de devers dues dotzenes de persones”. L’establiment també “tenia certes limitacions; una d’elles era que no raspallaven les sabates”.

Maó no els decep: “mentre passejaven trobàrem molts racons curiosos que posseïen tots ells un caràcter propi. L’Alameda és un petit passeig encisador d’estil italià on la societat maonesa es congrega els horabaixes d’estiu”. L’autora quedà molt favorablement impressionada per l’Ateneu de Maó, els membres del qual són “fascinantment cosmopolites”. Sant Lluís té tot l’aspecte d’un poble francès. Es Castell és un poblet agrupat al voltant d’una illa de quarters al capdamunt d’un penya-segat; no va oblidar de passar una estona a Cales Fonts. Les restes megalítiques, en canvi, no els van despertar cap interès. Anaren a un talaiot “per no descobrir res més que un munt immens de pedres, sense cap rastre de l’obertura”, per la qual cosa està d’acord amb les teories de què la seva raó de ser és simplement la necessitat de netejar de pedres els camps.

Als ulls de Boyd, Menorca presenta un aspecte poc atractiu; és una illa rocosa i estèril, de mal clima. Hi ha molts militars i és cosmopolita: “a Palma se’ns suposava francesos, a Maó se’ns reconeixia tot d’una com anglesos”. Aquest darrer tret li privava d’exotisme: “als nostres ulls estrangers els menorquins estaven desproveïts de la gràcia dels mallorquins”. L’autora no deixa de queixar-se de no veure els illencs vestits a la manera tradicional. Tot açò la porta a desenvolupar una teoria general sobre els menorquins: “Les condicions de vida més dures, el clima més sever i l’aigua dura que usaven podia tenir efectes negatius sobre els rostres”. Aquesta idea és desenvolupada més endavant en afirmar que molts joves han deixat l’illa per cercar el seu futur en un altre lloc i demanar-se si els menorquins tornaran “a aquesta illa rocallosa de la mateixa forma que els mallorquins a la seva fèrtil Mallorca”.

Sobre l’illa d’Eivissa, en canvi, Boyd emet uns judicis oposats i no sempre conformes amb la realitat: “les restes de moltes cultures proven que des de temps remots l’ocupació d’aquesta illa preciosa i fèrtil fou ben disputada”. És habitada per gent més pintoresca: “ens adonàrem de l’encant de l’acurada selecció de material i colors en els vestits dels eivissencs”. El paisatge és encantador: “les característiques del camp que veiérem ens resultaren deliciosament curioses: sínies amples plenes d’aigua clara; la terra fèrtil al costat de les síquies estava dividida en parcel·les petites o feixes”. L’ambient és més acollidor; hi troben “un pintor romàntic, el pintoresc heroi sobre el qual una llegeix a vegades, però que molt rares ocasions té l’ocasió de conèixer”. També troba altres turistes, “un grup de dames, vestides amb uns elegants capells parisencs i roba moderna”, la qual cosa fa pensar que en aquella època les Pitiüses ja eren més visitades que Menorca.