dijous, 12 de desembre de 2013

Els espinacs de Popeye i el creixement del PIB de Menorca.

Moltes generacions han crescut admirant com Popeye, el forçut personatge de la sèrie de dibuixos americana, devia la seva força a una alimentació a base d’espinacs enllaunats que li servien com una poció màgica semblant a la que el gal Asterix prenia amb objectius similars. Els poders fantàstics d’aquesta humil verdura residien en la seva alta concentració en ferro, que és el primer que et receptaven quan estaves fluix, “anèmic”.

Tanmateix, aquesta creença es basa en una cadena d’errors. Tot i que des de la dècada de 1930 havia estudis que demostraven el contrari, nissagues de bioquímics i dietistes van propagar que els espinacs contenien molt de ferro, segurament a causa d’una contaminació en els seus experiments. El 1972 el nutricionista anglès Bender va assenyalar que l’origen d’aquest error era la transcripció d’un decimal en el treball d’un científic alemany del 1870. Investigacions recents desmenteixen aquest punt. No deixa de ser una ironia que l’origen del mite del ferro en els espinacs sigui, ell mateix, un mite! En tot cas Segar, el creador de Popeye, el 1929, mai va atribuir la seva força al ferro, sinó a la vitamina A, però el fet de referir-se al personatge com l’”home de ferro” va portar el públic a confusió.

La ciència no està exempta d’errors, però els científics revisen els resultats i corregeix les equivocacions. En canvi, és freqüent que, un cop esmenats, els mites creats siguin resistents; ja se sap que l’home és un animal de costums que necessita tenir fe.

Una de les variables econòmiques que desperten més interès és la relativa al creixement de la producció, coneguda com PIB o VAB. A partir dels seus valors la societat es fa conscient de la seva salut econòmica, de la intensitat de la crisi o de la puixança del boom. Sobre aquest diagnòstic es prenen decisions de política econòmica. La faula moderna de Popeye que acabam de referir ve al cas perquè les dades del creixement de Menorca poden haver sofert alguna “contaminació” que les hagi subestimat. 

Ja fa anys que les xifres econòmiques de la nostra illa són dolentes. En una revisió recent d’aquestes estadístiques, he arribat a la conclusió que entre el 1993 i el 2012 se’ns ha atribuït un creixement un 25% inferior al de la comunitat autònoma de les Illes Balears i que aquesta diferència s’ha mantingut estable durant tot el període.

Però l’increment de la producció no ho diu tot respecte al benestar de les persones, ja que l’hem de relacionar amb l’evolució de la població. Amb les dades publicades, entre el 1992 i el 2011 la renda per càpita de Menorca hauria disminuït el 6,7%. A Mallorca, en els mateixos anys només ha davallat el 0,2%, però a les Pitiüses ha retrocedit el 17,7%. La reculada pitiüsa és bastant sorprenent, ja que l’illa no ha perdut atractiu ni pel turisme ni pels immigrants, que creixen a bon ritme. Estem davant d’una errada?

De fet, els xifres de creixement de la nostra comunitat autònoma que donen algunes entitats són estranyes. Les estimacions que elaborà Miquel Alenya per “Sa Nostra” entre el 1996 i 2000 eren un 11,9% superiors a les de l’Institut Nacional d’Estadística. A partir del 2001 Antoni Riera ha pres el relleu i des de llavors les estimacions són un 20,1% inferiors a les de l’INE. Una cosa similar passa amb les dades de la Conselleria d’Economia del Govern Balear: entre el 2001 i el 2010 han estat un 16% per davall de les de l’INE.

Si es cometen errors sistemàtics amb els estadístiques de la comunitat autònoma, és possible que a les illes menors n’hi hagi encara de més grans. Entre el 2000 i el 2011 els anuaris de “Sa Nostra” atribueixen a Menorca una taxa de creixement un 20% més baix a la de les Balears, mentre que segons la Conselleria d’Economia aquest valor seria un 35% menor. Tot i que la tendència és la mateixa, la discrepància és prou grossa per aixecar dubtes sobre la solidesa dels càlculs.

Com en els espinacs, toca repassar les comes. Una forma indirecta és creuar les dades. La renda per càpita es pot calcular utilitzant les dades de creixement anuals o els valors absoluts. Amb aquests darrers, hi ha el problema que estan sotmesos a canvis metodològics, que són com les unitats de mesura: no podem comparar metres i centímetres. Per evitar aquestes distorsions, he analitzat la renda per càpita de cada illa respecte al total de les Balears, a partir les dades de Sa Nostra, que són les de més fàcil accés.

Renda per càpita relativa de les Illes Balears 2000-2011
Illa
2000-2004
2005-2009
2010-2011
Valors absoluts



Mallorca
102,90
103,38
100,43
Menorca
93,63
89,97
96,70
Pitiüses
84,95
85,30
99,58
Taxes creixement
Mallorca
98,96
99,99
100,43
Menorca
98,68
96,96
96,70
Pitiüses
108,17
102,27
99,58
Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del CRE i INE

A la taula s’observa com a Mallorca la renda per càpita relativa que s’obté amb els valors absoluts és més alta que l’estimada a partir de les taxes de creixement i el fenomen invers es dóna a Menorca i les Pitiüses. Amb les xifres que tots hem manejat aquests anys, la renda per càpita de Menorca i d’Eivissa disminueix, especialment a aquesta darrera, però amb els valors absoluts augmenta. Dos procediments que haurien de donar el mateix resultat ofereixen una diferència clara: aquí hi ha gat amagat!

Si la renda per càpita de les illes menors realment ha crescut, cal que la taxa de creixement hagi estat superior a l’estimada. Lògicament l’error és superior a les Pitiüses que a Menorca, però en els dos casos l’efecte és clar. A Mallorca es dóna el procés invers. Per tant, podem sospitar que els analistes, en repartir l’estimació de creixement de les nostres illes, han atribuït a l’illa major una evolució excessivament optimista a costa de les illes menors. El resultat seria homogeneïtzar els valors: s’ha tractat les illes de forma massa uniforme.


Açò hauria donat lloc a dos mites: Eivissa creix a costa de reduir la seva renda per càpita i Menorca sempre és l’illa que creix menys. És possible que no siguin del tot certs. L’estimació de l’evolució econòmica es fa a Mallorca i no deu ser una prioritat encertar l’evolució de les illes menors. Només amb una implicació directa dels consells insulars respectius podrem aconseguir saber quin és el nostre creixement real. L’alternativa és seguir creient en fantasmes i prenent decisions a partir de senyals de fum que no sabem d’on surten.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada