dimarts, 4 de febrer de 2014

Aquí hi ha cosa amagada.
Qüestions ocultes darrera de la crisi

L’estat d’ànim de la societat té tendència a ser capturat per afers que arriben a saturar la seva atenció. Així passa actualment amb la crisi econòmica, utilitzada com a deus ex machina que explica tots els mals que ens castiguen.

És cert que la depressió que patim des de fa cinc anys ha provocat dificultats econòmiques a la majoria de la gent. Els aturats i persones sense recursos són els que més pateixen; un nombre considerable de persones s’han vist forçades a emigrar. L’augment dels impostos i les retallades efectuades en serveis bàsics com l’educació o la salut afecten gairebé tothom. Tanmateix, açò no vol dir que la crisi hagi de contaminar tots els debats públics. Massa vegades se l’està utilitzant per distreure l’atenció en qüestions que tenen un origen diferent.


Fins i tot en relació al principal problema d’Espanya, l’atur, la depressió està ocultant les debilitats de fons de l’economia. La recessió ha afectat tots els països occidentals. La caiguda de l’activitat econòmica del nostre país ha estat important, però no gaire diferent de la d’Itàlia, Portugal o el Regne Unit i inferior a la de Grècia. Tots aquests països tenen taxes d’atur substancialment inferiors que la nostra. Malgrat l’eufòria dels anys del boom, Espanya va començar la crisi amb un volum d’aturats considerablement major i el creixement de la taxa de desocupació ha estat més intensa.

La depressió no és l’única causa de l’atur i per aquest motiu, quan la situació econòmica millori, desgraciadament no és d’esperar un canvi espectacular. Espanya té un greu problema de generació de llocs de treball. Per resoldre’l cal agafar el toro per les banyes i plantejar-se que és necessari fer per generar més feina. La transcendència del tema fa imprescindible que s’enceti un debat nacional en el qual intervenguin empresaris, sindicats, el govern, els economistes i els partits polítics per arribar a un diagnòstic compartint i dissenyar un pla nacional pel treball i l’ocupació.

Durant la crisi també ha aflorat una gran preocupació ciutadana en relació a la classe política, que ha passat de ser vista com un element imprescindible en el funcionament de la democràcia a ser considerada un problema. La resposta del govern ha estat molt limitada: s’estan tramitant lleis per millorar la transparència i dificultar el finançament il·legal dels partits polítics i s’augmentaran les penes per aquests delictes. La sensació és que s’intenten canviar el mínim de coses, mentre s’espera que la crisi escampi i els ciutadans se n’oblidin. 

És un enfocament erroni. S’ha produït un trencament de la confiança que mereixen els polítics, els quals han perdut una gran dosi de legitimitat. Els problemes econòmics han exacerbat aquesta percepció, però l’arrel està en les conductes poc ètiques d’alguns.

La llista no per llarga és menys coneguda. Les retribucions dels diputats són excessives i les seves pensions injustes. El nombre d’assessors i càrrecs de confiança és desmesurat. En sortir del govern, alguns ministres entren a empreses privades incompatibles amb la defensa de l’interès públic. Després de d’haver-se lucrat en els consells rectors de les caixes d’estalvi, la classe política les ha arruïnat.

Es nomenen com a càrrecs públics a directius de societats del mateix sector, provocant greus conflictes d’interessos. Aquest fenomen de “portes giratòries” fa que les grans companyies tenguin una impressionant influència sobre el govern i explica que no se solucionin assumptes com les tarifes elèctriques, el finançament dels bancs o la protecció de la salut. L’actuació dels polítics i els càrrecs de confiança desborda àmpliament les decisions que els hi són pròpies per intervenir en tot el funcionament de l’administració.

Quan es fan públiques actuacions antiètiques, els polítics no dimiteixen i emprenen esgotadores lluites judicials que creen alarma social. En summa, hi ha polítics que utilitzen l’estat en el seu benefici o el del seus amics. Per evitar-ho, és necessari un canvi radical en les regles del joc del sector públic i en el codi moral dels polítics.


Finalment, a Catalunya es demana la independència d’Espanya. Malgrat partidaris i contraris de la segregació utilitzin la crisi en el seu profit, hi té poc a veure. La reforma de l’Estatut d’Autonomia s’engegà el 2002 i es va materialitzar tres anys després. Ningú pot negar la voluntat d’autogovern de la gran majoria dels catalans. L’aprovació de l’estatut, primer pel Parlament el 2005 i l’any següent en referèndum fou bloquejada. Sense aquesta història de desencontres, no hauríem arribat fins aquí.

Actualment ens trobam davant una fase de conflicte. Els partits polítics defensen les seves propostes: uns volen l’autodeterminació; d’altres, la independència; n’hi ha que apunten una solució federal; els que volen que tot quedi igual i els que demanen que es rebaixi l’estat de les autonomies. La comunicació entre les diferents opcions és gairebé nul·la i així difícilment s’arribarà a cap acord. En funció de la relació de forces una alternativa s’imposarà a les altres, una sortida més d’autoritària que democràtica. Una situació similar es va donar fa uns anys al País Basc, l’esperit independentista del qual ja s’està començant a revifar. Només amb el reconeixement per tots que Espanya té un greu problema d’integració territorial i la recerca d’alternatives vàlides es podrà arribar a un final pacífic. Evidentment cal diàleg, compromís i responsabilitat, un vocabulari que actualment sembla marcià.

La crisi econòmica és un fantasma que està ocultant molts altres problemes. Només amb coratge, acord i la classe d’intel·ligència que anomenam sentit comú es poden resoldre, però abans de tot hem de ser conscients de l’existència real d’aquests reptes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada