dimarts, 28 de gener de 2014

Menorca en els llibres de viatges.
Manuel Amat i el setmanari Mirador

El setmanari Mirador de Barcelona era una publicació important on van escriure influents escriptors, com Josep Ma. de Sagarra. Els anys 1933-1934 va publicar un conjunt d’articles sobre les Illes Balears: cinc sobre Mallorca, dos d’Eivissa i tres de Menorca. Manuel Amat, el periodista que escrigué sobre Menorca, tractava de forma freqüent el fet turístic. Els seus textos prenen un to en ocasions irònic i fins i tot humorístic. Tot i que reconeix que va gaudir d’un viatge excel·lent, es fa ressò dels tòpics sobre els trajectes marítims: “el viatger que se’n va a Menorca, més que digne d’enyorament ho és de llàstima. La travessia és ingrata gairebé sempre. Mai falla un crit anguniós: “Torneu-me a terra!”.

Segons l’autor, si Mallorca és illa a tret de turista, de nuvis precipitats, Menorca només és assequible pels pacients tastadors de matisos paisatgístics i psicològics. És l’illa dels secrets encisos, que cal cercar amb fanalet; una illa diminuta que sap extreure gràcia de la seva petitesa.

El port de Maó és “acollidor i sembla fet a posta per a jubilar-hi vaixells”. Les modestes embarcacions que hi ha “fan vida i mort amb un aire de mística resignació”. A aquesta impressió hi contribuí la coneixença que va fer Amat del senyor Marí, qui comprava embarcacions per desballestar i venia les peces. Per aquest motiu, gairebé a totes les cases senzilles de Maó es menja en taules de cabina de tercera. 


La fonda Bustamante és coneguda a Barcelona per la seva cuina a base de cuixes de pollastre, bon peix, excel·lents mariscos i vins per a bons paladars. L’autor fa l’elogi del marisc i la rebosteria de Maó. Les escopinyes són delicioses i els peus de cabrit són bons per fer l’aperitiu, que a Maó consisteix en una copeta de palo. Quant a la rebosteria, són bones fins i tot les especialitats més vulgars, com el pa de pessic i la crema. Finalment exalta les sobrassades i el formatge.

Per Amat, Maó és una ciutat simpàtica, malgrat alguns dels seus carrers són costeruts i desproveïts d’arbres. En contrapartida hi ha la gràcia per la calç, que és una passió reiterada cada dissabte i també es troba als altres pobles de l’illa. Les cases amb persianes pintades de verd tenen una finestra baixa que solen utilitzar els enamorats per festejar sense que es consideri de cap compromís per a les famílies. Açò fa que el fosquet certs carrers estrets de la població ofereixin l’aspecte romàntic del barri sevillà de Triana.

Els maonesos són d’una cordialitat a tota prova, d’una bondat difícilment superable. L’únic sibaritisme que es permeten és el de col·leccionar pastilles de tabac, “naturalment de contraban”. El militar és l’element humà més abundant de Maó, on és molt considerat i fins i tot se l’admira. Se’l troba a la fonda, al cafè, al cinema i a l’autobús.

Amat, tal i com Toni Seguí va ressenyar fa uns anys a la revista s’Auba, lloa especialment el poble de Sant Lluís. Per ell “és un poblet meravellós, turísticament jutjant una troballa”. La seva gràcia essencial radica en els molins de vent en funcionament. Als afores de Maó es poden trobar molins abandonats, sense ales ni moliner. Els molins de Sant Lluís encara són respectats i la seva utilitat no ha estat posada en dubte.

Els encontorns de Sant Lluís ofereixen la impressió agrícola, una mica exòtica, de Menorca. Sovint, arran d’un camp de cols, una palmera vincladissa o una filera amuntegada de panes de moro amenitzen el verd tendre dels camps. Però en general, per l’autor, el paisatge menorquí és “d’allò per passar-la tan magra”. Retornant sobre un lloc comú, darrera de les parets seques pasturen els xais, uns porcs negres i vaques mandroses. A causa del despietat vent nord gairebé tots els arbres es crien esquenuts, raquítics i aparatosament decantats cap a una banda.

A Alaior de bon matí pengen gàbies amb perdius dels claus de les parets. La gent surt a treballar; les dones van a la plaça; s’obren les fàbriques de calçat, l’única indústria del país. Alaior és el lloc de Menorca on es troben els millors glosadors. A vegades, les nits d’hivern, a les tavernes i a moltes cases particulars, es piquen, es fan apostes i el públic s’engresca, mig per l’entusiasme de la lluita, mig per l’alcohol de la beguda.

Ciutadella ofereix una primera impressió molt agradable, que es veu confirmada després de badar una estona pels seus encisos arquitectònics. La seva pulcritud, amb les voreres pintades assíduament d’una barreja de color argila i carmí i les parets emblancades, arriba a desconcertar-vos. La població té un petit port de mar, ensorrat uns dotze metres sobre el nivell general de les cases, que ofereix aquella captivant intimitat dels petits ports de la Costa Brava.

Quan el temps no pinta gaire bé els mariners s’asseuen a un racó al sol. A Menorca, a diferència de la Costa Brava, són els homes els encarregats de sargir i apedaçar les xarxes. Els mariners s’arreceren a una cova natural a poques passes de la mar. Al Club nàutic hom es pot trobar amb quatre gots de gin, un acordió i uns quants fabricants de calçat prenent cafè i engegant abundants glopades de fum blau. A l’altra banda del port hi ha una munió de petites cases blanques que s’escampen discretament sota el far. Són les cases d’estiueig de les bones famílies de la localitat.

L’única fonda és can Feliciano, un establiment popularíssim caracteritzat pels seus menjars naturals amb els quals es pot distreure conscientment la gana: faves ofegades amb patates fregides, arròs amb cigrons, peix amb suc i patates, crema i pa de pessic.

El ciutadellenc és honrat, pacífic i casolà. De Ciutadella surten els calçats manuals més perfectes i de més cachet de tota Espanya. Les fàbriques són endreçades i silencioses. El fabricant, després d’estudiar les seves creacions i sospesar el volum de les comandes, baixa al port i se’n va a pescar amb la barca. Una resignació franciscana presideix tots els actes de la vida de la gent. L’illa de Menorca estimula als qui l’habiten el noble exercici de la filosofia.

Els articles sobre Mallorca i Eivissa foren escrits per Carles Sentis, qui amb el temps arribaria a ser un periodista famós. Eivissa presenta un viu contrast amb Menorca. La violència que originà la seva llegenda negra és cosa del passat. A Eivissa no es roba mai. Al foraster el porten en palmes; és objecte d’una hospitalitat com sembla que ja no existeixi. Els que coneixen l’illa callen com a morts. No volen que es sàpiga res de por de perdre el seu paradís.

Les dues coses més remarcables són l’arquitectura i la indumentària. Les cases emblancades, de línies rectes i superfícies rectangulars posen en pràctica els principis de l’arquitectura moderna. El vestit femení, per contra, és d’una gran riquesa. Els dies de festa es poden veure dones que arriben a dur set faldilles, cadascuna d’un color diferent. A mes porten mocadors de tots colors, amb collarets com els de la Dama d’Elx i altres joies.

Eivissa és un món perfecte on s’hi fan tots els fruits de la península i tots els peixos de la Mediterrània. La vida és molt barata. Els estrangers recentment han descobert Eivissa a on es desplacen des de Mallorca. No s’instal·len a la capital, sinó als pobles. A Santa Eulàlia predominen els anglesos; a Sant Antoni els alemanys, alguns, sobretot jueus, fugint de Hitler. Aquests estrangers compren terrenys molt barats a les cales i els illots. Alguns fan nudisme a Sant Antoni. Són gent més aviat culta i refinada. Tenen el punt de reunió al bar d’un francès al Moll de la capital, decorat a l’estil modern. N’hi ha que es diuen artistes, amistats de Jean Cocteau.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada