dijous, 10 d’abril de 2014

La sortida del laberint: atur, educació i turisme

Els economistes no sabem divulgar els nostres coneixements. A diferència de la física, la biologia o la matemàtica, que compten amb excel·lents científics que posen a l’abast del públic matèries abstruses, quasi no hi ha textos econòmics que pugui entendre el lector profà. Per aquest motiu són d’agrair llibres com “La sortida del laberint” de Miquel Puig, que amb un llenguatge planer explica l’entrellat de la crisi econòmica. Si a més, plantegen idees originals capaces de revitalitzar un debat que fa massa temps cau en la repetició de conceptes que han esdevingut tòpics, se l’ha d’aplaudir doblement.

L’opinió canònica culpa de la crisi a la banca: l’americana, perquè va iniciar el daltabaix, l’espanyola, perquè va prestar els diners que alimentaren la bimbolla immobiliària i l’europea, que va deixar els diners a l’espanyola. Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats i ara hem de fer penitència pagant els crèdits que vam contreure els anys del boom. Puig ens diu que aquesta teoria tan reconfortant és falsa.


Banquers cobdiciosos i irresponsables hi va haver per tot el món i els preus dels habitatges van pujar a altres països (al Regne Unit, Suècia i Irlanda bastant més que a Espanya) i, en canvi les seves taxes d’atur són considerablement més baixes. Espanya té el 27% i només Grècia se’ns atraca, amb el 26%; Portugal, el següent, queda enfora amb el 17,7%. Són altres factors els que expliquen l’atur.

Puig fa notar la singularitat de la nostra taxa d’atur. Primer, per la seva reiteració. Ha superat el 15% durant vint-i-dos dels darrers trenta-tres anys. A tota Europa només l’han assolit tres països més (Finlàndia tres anys, Irlanda vuit i Portugal un) i sempre per circumstàncies transitòries. Cap estat ha passat del 20% i Espanya ho ha fet durant onze anys: el que fora és un fet excepcional, aquí ha esdevingut crònic.

El segon element estrany és que a Espanya l’atur no es deu a la dificultat de crear ocupació, ja que entre el 1994 i el 2012 s’han generat quasi cinc milions de llocs de treball. El problema és que la població activa ha augmentat en set milions i no només  pel nostre dinamisme demogràfic, que ha incorporat quatre milions de treballadors, sinó que la immigració n’ha afegit tres milions més.


Cap país europeu ha atret un volum ni llunyanament similar d’immigrants. Els nous llocs de treball dels anys d’eufòria no eren atractius per bona part dels treballadors nacionals, perquè exigien una qualificació professional inferior a la dels nostres ben preparats joves i aturats. S’ha produït una desconnexió entre el sistema educatiu i el mercat de treball i aquest desajust explica que les xifres d’abandonament escolar espanyoles siguin les més elevades d’Europa: els joves s’han adonat que estudiar més no els menava a aconseguir feines millors i han deixat l’institut per ocupar les feines realment existents, de la construcció i el turisme, i que no requereixen una formació superior.

Puig no es conforma amb descriure aquests fets, sinó que cerca una explicació econòmica, la part més innovadora del treball. Defensa que existeixen dues formes de creixement: l’extensiva i la intensiva. A Europa predomina la segona, que Espanya va abandonar fa trenta anys en favor de la primera. Al nostre país conviuen territoris amb un model intensiu, especialment el País Basc, mentre Balears és l’exemple de creixement extensiu.

El model extensiu es basa en el turisme de masses. Crea molts llocs de treball poc qualificats i incapaços d’augmentar la productivitat. La conseqüència és l’estancament de la renda per càpita. Així a Balears, malgrat que el nombre de treballadors ha augmentat un 50% entre el 2001 i el 2007, l’atur ha crescut el 17%. La renda per càpita s’ha reduït un 13% i tenim el rècord d’abandonament escolar amb el 40%.


El model intensiu es basa en la indústria. Crea llocs de treball qualificats que fan que la productivitat i la renda per càpita pugin. Al País Basc el nombre de treballadors ha crescut només el 13%, però l’atur ha disminuït el 32%, la renda per càpita s’ha incrementat un 7% i tenen un abandonament escolar del 16%.

Si es deixa triar als empresaris, sempre escolliran el model extensiu, perquè és més senzill fer el mateix de sempre que innovar per guanyar competitivitat. El Govern pot ajudar de dues maneres. La primera, destorbar la via extensiva, amb imposts i quotes al turisme (per construir un hotel obligar a comprar places d’un altre hotel) i entrebancs a la construcció. La segona, amb la creació d’un clima industrial, que precisa estabilitat financera, seguretat jurídica, infrastructures modernes per a la indústria i invertir en educació i recerca.

A Espanya, la bimbolla immobiliària ha conviscut amb el que Puig anomena “febrada constructora”: s’han aixecat el triple d’habitatges que a qualsevol altre país europeu. Aquesta expansió forassenyada ha estat induïda pel turisme, l’allau immigrants i la política irresponsable del govern, que l’ha estimulat amb una legislació del sòl ultrapermissiva i uns estímuls fiscals equivocats.


Les mesures plantejades fins ara per sortir de la crisi estan equivocades. Espanya ha reformat la legislació laboral en nombroses ocasions des del 1980 i no ha aconseguit evitar recaure en altes taxes d’atur. La flexibilització del mercat de treball no soluciona el problema de la creació de llocs de treball de baixa qualificació. La construcció tampoc podrà ajudar a sortir de la crisi, perquè el volum d’habitatges sense vendre és tan gros que trigarem quasi una dècada a liquidar-lo i quan es torni a construir es demandaran treballadors poc qualificats, que no ocuparan els nostres aturats, cada cop més preparats.

El turisme de masses no pot generar prou ocupació per absorbir l’atur. Les autoritats consideren que el turisme és un tot i que cal fomentar que venguin més turistes, cercant cada any el rècord. La comparació amb altres països turístics, com Suïssa, Àustria o Noruega, ens diu que cal atraure un turisme de qualitat, amb un major poder adquisitiu.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada