dimecres, 30 d’abril de 2014

Menorca en els llibres de viatges.
La Mediterrània somiada

Menorca ha estat molt freqüentada pels viatgers des del segle XVIII. Com afirma un d’ells, Foltz, les peculiaritats històriques i geogràfiques de l’illa van comportar que fos la poma de la discòrdia de les potències europees durant més d’un segle. Aquesta situació continuà al segle XIX, quan els francesos la feren un post intermedi per a la conquesta d’Alger i l’armada americana la va convertir en la seva base a la Mediterrània, a la qual s’hi afegiren altres països.

Aquest tràfec va menar a menorca diversos visitants que vessaren les seves experiències en un conjunt respectable d’obres que van ser ben rebudes pel públic europeu, especialment anglès, però també francès, alemany i americà. La segona part del segle XIX l’illa es va beneficiar de la proximitat a Mallorca, que des de la visita de la cèlebre parella formada per Chopin i George Sand, va esdevenir un punt d’atracció internacional. Les primeres dècades del segle XX  aquests visitants van donar pas a un turisme cada cop més massiu.

Malgrat estem parlant d’un lapse de temps de més de dos segles, dóna la impressió que els elements que cercaven els viatgers no es van modificar excessivament. Es tracta d’una Mediterrània somiada sota les boires del Mar del Nord. Al començament, els autors il·lustrats forniran l’idea d’una naturalesa domesticada, de confortants paisatges d’hortes, fonts i ports naturals, fets a la mesura de l’home i que es poden vincular amb l’ideal clàssic del locus amoenus. 

Ja l’obra seminal d’Armstrong posa per damunt de tots els atractius de l’illa la vil·la situada al port d’Addaia, amb les seves fonts, hortes i les vistes al port natural. Els vergers de Sant Joan, al final del port de Maó, amb una exuberant producció de fruites i verdures i visibles en perspectiva des d’un certa altura també s’emmarquen dins d’aquestes preferències. L’anglès també destaca l’illa de l’hospital que ofereix vistes pintoresques del port de Maó i “és un dels més delitosos retirs per a una imaginació contemplativa”.

A mesura que el romanticisme va penetrant l’imaginari europeu, aquesta ideal va evolucionant cap a formes més rotundes, a la recerca de pobles típics del sud, racons pintorescos i elements exòtics. L’esperit esdevé turmentat; ha nascut l’esperit tràgic de la vida. Els artistes es tornen envers el passat; les ciutats en runes de l’antiguitat els evoquen mites i llegendes i els fan somiar en civilitzacions allunyades de l’odiada revolució industrial. Els viatgers, inspirats per lectures sobre una determinada Espanya, lligada al món àrab i que té la seva capital a Granada, focus d’atracció dels viatgers pioners del segle XIX (Washington Irvin, Alexandre Laborde, John Ford), cercaran paisatges dramàtics, amb muntanyes i espadats, pobles i monuments morescs.

A Menorca, Grasset de Saint-Saveur és el pioner en la introducció d’aquesta nova sensibilitat, en constatar com la ciutat de Maó està construïda dalt d’un penyal minat per la mar que “fa por pensar que pugui caure damunt de les persones que circulen per avall”. El port de Maó concentrarà l’atenció dels viatgers durant dècades, que exploraran les seves caletes per descobrir punts romàntics o pintorescos.


Com no podia ser d’una altra manera, els viatgers cerquen les muntanyes i així Grasset en ascendir al puig del Toro camina al costat de “precipicis tallats a pic” i a santa Àgueda “experimenta alhora un sentiment d’admiració i de terror”. No és d’estranyar que aquests viatgers sobrevaloressin l’altura del Toro, que van elevar fins a 1.500 metres; és una exageració genuïnament romàntica. Les petites valls encaixades que a Menorca s’anomenen barrancs formen part d’aquest nou imaginari i per aquest motiu Vuillier parlarà de la contrada d’Algendar com d’un paradís terrenal. Finalment l’Arxiduc Lluís Salvador exaltarà per damunt de tot la salvatgeria dels penya-segats de la costa nord menorquina, “paratge imponent on vola l’àguila peixatera”.

Els viatgers del denou també trobaran a Menorca les seves estimades ruïnes romàntiques.  El castell de Sant Felip, que  “presenta un gran espectacle de caos i destrucció, amb muralles destrossades”, és una d’aquestes i ofereix la possibilitat de reflexionar sobre el pas efímer i del temps i la inutilitat dels afanys humans. Aquesta fortalesa era ben coneguda pel públic anglosaxó, al qual convocava dolorosos records de glòries pretèrites.


El principal d’aquests tipus d’escenaris seran els monuments prehistòrics, comparats amb els cairns i dòlmens bretons. Talaiots i taules adquiriran un poder d’evocació indubtable, de nebuloses civilitzacions que adoren déus guerrers amb ritus bàrbars a trenc d’alba. Com a Egipte, mai deixes de sentir que ulls morts de pedra t’esguarden a través de vistes mil·lenàries. Cales Coves reunirà aquestes elucubracions sobre l’aspecte dels seus primitius habitants amb l’espectacularitat d’un paisatge grandiós a l’altura de les aspiracions romàntiques.

La recerca de l’exotisme farà que els viatgers valorin la vegetació que els és més estranya, com els àloes o les figueres de moro. També cercaran tots els vestigis del món islàmic en els monuments de l’illa i així atribuiran als moros la fortalesa de Santa Àgueda, les muralles de Ciutadella, la porta de Sant Roc de Maó i fins i tot l’Ajuntament i les esglésies de la ciutat. No hi ha dubte que els romàntics posen la seva visió interior per damunt de l’experiència dels sentits.

En tot cas, l’aspecte més veritablement exòtic que troben a Menorca són els seus pobles emblancats, que reben continuats elogis: Maó suscita una inesperada esplendor; a Sant Lluís està emblancat tot, el que provoca una dolorosa netedat i desperta “olor de santedat”; la llum de les fades omple els carrers de les viles del centre de l’illa. A cavall del segle XIX i XX la monumentalitat de la vila de Ciutadella anirà guanyant el pols a l’animació de la vida urbana de Maó. 

Tanmateix, aquestes experiències no s’adiuen gaire amb el que els viatgers cerquen a la Mediterrània. La llum dels llogarets de l’interior de Menorca que s’acaba de descriure amb admiració, “no és la llum de la Mediterrània”; els monuments menorquins són comparats amb els bretons i anglesos i amb déus nòrdics. El paisatge també se sembla a les estepes cèltiques escombrades pel vent d’Anglaterra. Els pobles de Menorca, no són com els del Sud ni gaudeixen de la pompa passada de les ciutats mediterrànies. Maó sembla un gasiu port britànic del segle passat. Menorca, tot i comptar amb alguns indrets pintorescos, en general és un indret molt prosaic. Cada autor va acumulant la seva dosi de decepció. Per açò un dels més sincers confessa que malgrat a l’illa no hi manquen atraccions pintoresques, “per a un ull com el meu, aveciat per les pròdigues belleses de Mallorca, el conjunt semblava fat i poc interessant”.

Un cop els viatgers han tastat les belleses i la grandesa de Mallorca i l’exotisme i l’encant d’Eivissa, Menorca, cosmopolita i aspra, perd la gràcia. El viatger romàntic deixa en herència als primers turistes el seu desencís. A pesar que les circumstàncies històries van fer que Menorca fos la primera illa descrita pels viatgers i que aquesta situació es va perllongar fins a la dècada del 1870, el seu caràcter no respon a la Mediterrània somiada pels viatgers i fins i tot els allotjaments no compleixen amb les seves expectatives. No és d’estranyar que durant les primeres dècades del segle XX els nous visitants es decantessin per les altres Balears i el moviment turístic de l’illa no aixequés el vol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada