dimarts, 24 de juny de 2014

El primers banys de mar a Menorca.
Les casetes de bany

Les darreres dècades del segle XIX el costum de sortir al camp estava ben arrelat. Encara es visitaven punts de l’interior, com Llucmaçanes, Sant Lluís, Sant Climent i el Toro, on es feia Missa, però la vorera de la mar constituïa una atracció creixent. Així és fàcil trobar notícies sobre les excursions que es feien per la festivitat de Cinquagema o el dia de Sant Cristòfol, el 10 de juliol. Antoni Bonet va explicar el 1996 com eren aquestes sortides.

A Maó els punts més concorreguts eren el pla dels vergers i les cales del port, sobretot el Fonduco, es Castell i s’Altra Banda. Aquestes celebracions eren realment multitudinàries. El 1883 el diari El Bien Público informa que ha sortit de la població una gentada: “Cantando unos la son de la guitarra, dedicándose otros a la pesca, preparando los de más allá la comida y merienda al fuego encendido al aire libre.” El 1887 s’indica que, sense por d’exagerar han partit més de 2.000 persones i que la costa del port presenta un aspecte magnífic, amb grups d’excursionistes per tot i especialment a l’escull de Sant Antoni i el Fonduco. També se sortia el dimarts de Carnaval; el 1923 a Ciutadella la platja més concorreguda era la de Santandria.
 
Festa en el Riu Pla
Una altra ocasió per fer vega eren les festes patronals d’estiu, durant les quals la gent es banyava. En una data tan primerenca com agost del 1873 El Bien Público informa de la mort per ofegament d’un banyista a la platja de Son Bou, integrant d’un grup del poble des Migjorn. El que és més remarcable és que el periodista explica que l’any anterior s’havia produït la mateixa desgràcia el mateix dia i a la mateixa platja, la qual cosa ens parla d’un costum establert. El segle XX aquestes referències es multipliquen, per exemple, era costum que per Sant Llorenç els alaiorencs anessin a Son Bou i na Macaret.

Progressivament les excursions es van desvincular de les festes. Els llocs més atractius eren el port d’Addaia, el barranc d’Algendar, el cap de Cavalleria i, principalment, cala Galdana. El 1915 l’Arenal des Grau ja era visitat, per la qual cosa s’utilitzava un carro amb cavalleries. De fet, la popularització de l’automòbil va permetre arribar a Fornells i Alcalfar i moltes cales, com sa Mesquida, Sant Esteve, Cales Coves, Algariarens, cala Blanca o Santandria. En aquesta darrera l’afluència era tan gran que es muntava un quiosc on la gent podia adquirir refrescs.

Malgrat tot durant molts anys la forma més habitual de prendre banys de mar era fer ús de les cabanes que s’instal·laven cada any durant la temporada d’estiu. És difícil precisar quan es van començar a aixecar. A Maó, és possible que coincidís amb uns anuncis de “Baños de mar para señoras” apareguts el 1859 al Diario de Menorca, que indicaven que el dia 11 de juliol quedarien obertes al públic tres casetes flotants de fusta situades baix de la costa del General, precisant que reunien les condicions més avantatjoses que puguin desitjar les senyores que vulguin prendre els banys. L’horari s’establia de les quatre de la matinada fins les dotze del vespre i el preu era de 2 rals i 24 maravedís, amb una petita reducció la primera i les dues darreres hores. El 16 de juliol es comunicava que encara restaven hores lliures i que com que molts senyors havien demanat poder emprar els banys, se’ls havia reservat de deu del matí a les quatre del capvespre, continuant la resta a disposició de les senyores.


Dos anys més tard, el setembre del 1861, s’anuncià el trasllat d’aquestes construccions a l’hort d’en Murillo (prop del Cós Nou, a l’oest de l’actual Base Naval) i s’indica que hi ha una barca gratis pels que hi vulguin anar. Sembla que a partir d’aquest moment les casetes de banys es concentraven a s’Altra Banda, al voltant de l’Arsenal. De fet, a la sol·licitud per construir els banys de pedra, del 1871, es refereix a elles com una cosa ja existent i l’anunci d’obertura de l’any següent indica que s’ha aixecat al Riu Pla (al costat est de la Base) allà on hi havia les casetes els anys anteriors.

No tothom emprava aquestes instal·lacions. Una disposició aprovada pel comandant de Marina del port el 28 de juny del 1870 informa que algunes persones lloguen una embarcació, es treuen les robes enmig del port i se tiren a l’aigua “en cueros o mal cubiertos”, a la vista d’altres barques que es dirigeixen a l’altra vorera del port a fer un bany a les casetes. Hi ha gent que desisteix de travessar el port, per la qual cosa prohibeix aquella pràctica fins les vuit del fosquet. El batle, pel seu costat, prohibeix els banys fins a les nou del vespre des de la Colàrsega fins a la punta de Cala Figuera. Des d’aquest punt fins a la bocana del port es permès de nit i de dia, excepte a Cala Fontanelles, Cala Corp i Cales Fonts, on només es podia fer a partir de les nou. Els fillets i filletes menors de deu anys s’havien de banyar acompanyats dels seus pares.

Aquest ban es publicava cada any. El 1873 no fou publicat fins el 10 de juliol i El Bien Público es queixà que la seva omissió havia donat peu que el port fos ple “de adanes”. Pocs dies després, el mateix diari protesta perquè el ban no puntualitza que el bany s’havia de fer amb roba i alguns van despullats i n’hi ha qui no esperen a les nou per tirar-se a la mar. No era infreqüent que alguns joves que no complissin amb aquestes regulacions i per aquest motiu en alguna ocasió van detinguts i sancionats.


L’obertura dels banys de pedra, esdevinguda el 1872, va suposar la presa de consciència de la importància d’aquesta activitat. L’establiment es va anunciar a la premsa i el propietari de les casetes “la Viñeta”, que eren al Cós Nou, va reaccionar publicant un altre anunci. És molt possible que fos el mateix que el 1861 s’havia traslladat des de la costa del General en aquest indret. Per a accedir-hi, s’habilitava una barca de franc al peu de la costa des General; els que volguessin anar en cotxe, trobarien la porta de l’Arsenal oberta. Aquests banys es van anunciar durant tot el segle. El 1882 indicava que per informació i preus s’havien d’adreçar a la viuda de Femenias i el 1885 a Gregori Femenias.

Els propietaris d’aquests establiments havien de demanar autorització a les autoritats, que examinaven les instal·lacions abans de permetre la seva obertura, segons la regulació de la Llei d’Aigües. Generalment l’encarregat de donar el permís era la Comandància de Marina. El 1875 es va introduir un nou canvi, ja que apareixen simultàniament anuncis de tres conjunts de casetes al moll de Llevant, quan abans aquesta activitat estava confinada a la vorera nord del port. Prop de la Consigna hi havia les primeres casetes, propietat de Francesc Mus, que van seguir fins a final de segle. Al final de la costa llarga (actualment d’en Reynés), a sa Punta, hi havia els banys “La Fama”. El propietari era Pere Rebasa. A partir del 1899 s’indicava que també havia banys calents; el 1905 es van deixar d’anunciar.

Finalment, el 1875 s’anunciaven els banys “Vista Alegre”, situats a la punta de Cala Figuera, “on les aigües són més pures i clares”, amb horari de les quatre del matí fins a les onze de la nit. Aquest establiment va anar prenent notorietat. El 1881 s’indicava la disponibilitat de “baños a chorro” a qualsevol hora del dia i que els usuaris podien deixar la roba perquè se li netegés, per un cèntim. El 1886 defensaven que es tractava dels millors banys del port per la claredat de les seves aigües, fresques i netes. S’oferia una galeria per descansar davant del millor panorama del port. En aquesta els banyistes podien fer la bereneta, per a la qual cosa trobarien taules, cadires, plats i aigua fresca, tot gratis. El propietari era Joan Olives. Aquest fou l’establiment que més va perdurar, ja que es troben anuncis fins el 1936, si bé havia passat a mans d’Esteve Mus Carreras.

La dècada del 1870 la temporada de banys començava al voltant del 10 de juliol, com es feia a tota Espanya, però amb els anys es va anar avançant fins coincidir amb la festivitat de Sant Joan. Aquesta evolució degué de ser ràpida ja que a Maó el 1885 els banys ja obrien el 25 de juny i el 1891 el dia 22. A partir d’aquí l’inici de la temporada va variar de finals de juny a començaments de juliol. El final de la temporada també oscil·lava entre finals de setembre i començaments d’octubre, segurament en funció de la climatologia de cada any.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada