dimarts, 17 de juny de 2014

La política econòmica, entre la il•lusió pressupostària i la frustració social

Tothom posa en qüestió la política econòmica actual; fins i tot el mateix Govern es veu a disgust amb la seva actuació i promet canvis. Els partits de l’oposició clamen contra l’austeritat i exigeixen un capgirell. Tots estem d’acord que cal rectificar, però cadascú vol que es faci d’una manera diferent.

Aquest situació ve d’enfora. Durant el darrer mandat de Zapatero l’oposició va criticar successivament la política anticíclica del pla E i la pujada de l’IVA per equilibrar el pressupost. Tanmateix, quan Rajoy va assumir la presidència va tornar a pujar l’IVA i va afegir noves retallades de despesa a les del govern anterior. Per aquest motiu la resta de forces polítiques poden parlar amb raó de PPSOE: els dos grans partits apliquen les mateixes polítiques quan governen i quan són a l’oposició censuren les de l’altre i ofereixen la salvació si ells manen, per fer després bàsicament el mateix.


Els partits majoritaris estan pagant la penitència del seu pecat partidista. Els dos han defensat des del Govern que la seva política econòmica és la millor i que serveix per combatre la crisi i fomentar la prosperitat. Al girar-se la truita, els dos han criminalitzat les mesures de l’altre partit i l’han acusat d’agreujar la crisi i no servir per promoure el creixement. Açò ha donat peu als altres partits a impugnar totes les polítiques fetes i a propugnar una transformació radical, un canvi de sistema. És la fallida del bipartidisme.

Realment tothom no pot tenir la raó i al mateix temps tots tenen part de raó. La política econòmica consisteix sobre tot en el maneig del pressupost i, si pensam en les nostres finances familiars, amb els doblers que guanyam i gastam tenim diferents opcions, però dins d’uns límits; aquestes limitacions creixen quan hi ha deutes, que és el que li passa a l’Estat espanyol. En una tertúlia d’estiu, Gay de Liebana va dir que Espanya estava tan endeutada que mai es tornarien els crèdits. Es tracta d’una afirmació enganadora: és ver que la quantitat que devem no disminuirà, però tots els inversors cobraran els deutes a la finalització del termini dels préstecs.

Per aquest motiu, l’Estat cada any precisa que nous prestamistes li deixin doblers: per pagar als anteriors i cobrir la diferència entre les despeses i els ingressos de l’any. Com podem veure fàcilment, açò posa al Govern en una situació doblement feble: per un costat depèn dels mercats, que li han de voler prestar una quantitat enorme de recursos. Ja vam veure fa un parell d’anys què passava quan es tanquen els mercats: les institucions financeres internacionals ens van haver de deixar milions d’euros per no fer fallida, una situació anomenada “rescat” i que no és gens agradable, però que qualsevol dia podria tornar a passar.

La segona debilitat és que si bé actualment el Govern s’està finançant amb tipus d’interès molt baixos, el dia que pugin haurem de gastar molts més recursos per pagar els deutes, i açò empitjorarà el dèficit de l’Estat, amb la qual cosa o s’hauran de pujar els impostos o reduir més les despeses.

Aquesta és la restricció bàsica a la qual s’enfronta qualsevol governant i que provoca que el sentit general de la política econòmica no pugui ser subvertida. El PPSOE hauria de deixar d’enredar als ciutadans i reconèixer que tot té un límit i que els dos governs s’han mogut dins d’aquest d’una manera bàsicament correcta.

Tanmateix açò no vol dir renunciar a fer polítiques diferents, perquè dins d’aquesta línia hi ha diverses alternatives. L’exemple més clar és com han superat els seus problemes els ajuntaments, fins al punt que l’any passat en conjunt van liquidar els seus pressupostos amb superàvit, mentre l’Estat i les comunitats autònomes segueixen amb dèficit. Els ens locals no han fet cap miracle, simplement han pujat els impostos i han reduït les despeses, però només les que afecten menys als ciutadans: han deixat d’invertir i han aprimat les plantilles en àrees poc sensibles socialment.

L’Estat i les autonomies també han augmentat els impostos, però han retallat de manera indiscriminada, sense fer distincions sobre on posaven les tisores. Així a Menorca ens faran una carretera general d’un profit social discutible, mentre la gent està perdent la seva casa. L’Estat no ha deixat de construir l’AVE i al mateix temps les carreteres es deterioren per manca de manteniment. Tampoc ha estudiat quins departaments tenen excés de personal, però ha eliminat personal sanitari i educatiu que feia un gran servei a la gent; s’han rebaixat les beques, dificultant l’accés a l’educació quan més necessitat en tenen les famílies. El Govern ha reduït la inversió en I+D, que és una aposta segura pel creixement futur, i fins i tot Botín, el president del Banc Santander i fidel suport de Rajoy, demana que s’incrementi un 10% immediatament.


Els ciutadans clamen indignats la fi de l’austeritat i tenen raó. L’Estat ha tocat les fibres més sensibles dels serveis públics i està provocant un enderrossall en la societat civil. Una altra política no només és necessària, sinó que és possible, recuperant serveis que mai s’haurien d’haver perdut, a costa d’una major reducció en àrees prescindibles. No és tracta de fer la quadratura del cercle, però sí de quadrar el pressupost.

Cal recuperar un consens bàsic sobre els fonaments de la política econòmica perquè els ciutadans entenguin quines són les alternatives reals. En cas contrari seguiran creixent les veus de la indignació que pot prendre posicions extremes, de les quals ara alguns abominen, els mateixos que amb el seu sectarisme i intolerància han creat el brou de cultiu perquè aquestes germinin. En una societat sana, la política de la raó ha de substituir a la dinàmica de la crispació.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada