dimarts, 29 de juliol de 2014

La I Guerra Mundial i el naixement de la modernitat

Entre finals de juliol i inicis d’agost del 1914 la majoria dels països europeus, agrupats en els bàndols dels aliats i els imperis centrals, es van declarar les hostilitats. Havia passat un mes des de l’assassinat de l’hereu de l’Imperi Austro-Hongarès i s’iniciava la I Guerra Mundial, un dels pitjors conflictes que ha vist Europa i el que havia de promoure canvis més duradors en tots els àmbits.

Sempre m’ha semblat que el símbol més evident d’aquestes transformacions és el fet que alguns exercicis emprenguessin els primers combats amb càrregues a cavall contra metralladores i canons. Es tracta del xoc entre l’antiga concepció de la guerra i la modernitat. Realment no és que el món baratés de forma radical aquests anys, sinó que les mutacions que havia experimentat al llarg del segle XIX es van fer indefugibles i van haver de ser assumides per moltes persones que fins llavors havien fet els ulls clucs.


Es diu que si un pagès de l’antiga Roma hagués estat traslladat a Europa a principis del segle XIX, encara hauria comprès el que veia; a finals de la centúria no entendria res, ja que la vida quotidiana havia estat radicalment remoguda per innovacions com els ferrocarrils, els instruments de ferro, les màquines de vapor o l’enllumenat artificial. La facilitat dels transports va donar llum a la globalització; el comerç internacional es va expandir i va causar la ruïna dels pagesos, incapaços de competir.

Es van produir grans emigracions d’Europa a Amèrica i altres continents que retroalimentaren el procés d’unificació a escala mundial. També es van desenvolupar noves formes de transmissió de la informació que van acabar amb l’aïllament de països, ciutats i pobles. El telègraf i el telèfon van posar en contacte tots els ciutadans amb els fets que passaven arreu del món. L’extensió de la fotografia va capgirar els mitjans de comunicació, on la imatge cada cop adquiria major presència. La Gran Guerra fou la primera que els ciutadans van veure retratada.

Els hàbits socials experimentaren una revolució per la facilitat del transport; no només era més fàcil recórrer grans distàncies amb el ferrocarril i els vaixells a vapor, sinó que l’entorn proper va quedar a l’abast de tothom gràcies al motor d’explosió. Es va produir la democratització del territori: els antics camins van ser eixamplats i asfaltats. Costums com els banys, abans restringits a les elits, es van fer comuns. El turisme de masses començà a fer les primeres passes. La disponibilitat de fonts de llum de gran potència i economia van allargar la vida en horari nocturn. Els cafès i teatres s’ompliren de gent; la llum elèctrica va possibilitar invents com el cinema. Aquestes noves formes d’oci van trasbalsar tot el sistema de relacions socials.


El romanticisme, nascut al començament del XIX, fou una reacció contra les transformacions del món modern i és simptomàtic que el post romanticisme finalitzés amb la I Guerra Mundial. A partir d’aquest moment els escriptors van deixar de donar l’esquena al món contemporani; es van acabar les expansions de l’esperit i les visites a ruïnes de civilitzacions antigues, elogiades com una Edat d’Or ideal. L’art assumí la modernitat i la passà a reflectir sense camuflatges. La subtilesa de l’impressionisme va donar pas a l’aspror del cubisme i l’expressionisme. Thomas Mann ho va veure perfectament quan al final de la seva obra “La Muntanya màgica”, el protagonista, Hans Castorp abandona els seus set anys de còmoda vida al sanatori de les muntanyes suïsses per llançar-se a la mort en un camp de batalla de la Gran Guerra.

Açò ens porta a un dels veritables canvis que provocà la contesa. Aquesta es tractà, com la majoria de guerres fins aquell moment, d’un conflicte popular. Els ciutadans dels països en lluita van acudir en massa a allistar-se als exèrcits, malgrat els sindicats i els partits d’esquerra advocaven per la no intervenció en una guerra qualificada d’”imperialista”, que només servia als interessos del capital. Els obrers ignoraren els seus líders i es van unir als nobles, burgesos i pagesos en el combat per l’amor de la pàtria. En unes societats fortament militaritzades l’estament militar tenia un gran prestigi; els uniformes eren admirats i la carrera de les armes gaudia d’una alta reputació.

La guerra va acabar amb aquest estat de coses. Els soldats que pensaven que es trobarien en una batalla honorable es van trobar atrapats en un conflicte sòrdid on els codis antics havien desaparegut i tot valia a l’hora de vèncer l’enemic. Es van emprar armes químiques i es llançava la infanteria a immolar-se contra nius de metralladores i barreres de filferro. Les bombes martiritzaven els combatents durant mesos i els quintos duien la més trista existència que es pugui imaginar en trinxeres enfangades infestades de xinxes. Si al principi de la contesa es pensava que els avanços en l’armament farien que la guerra fos curta, aquesta es va allargar durant quatre anys, perquè els generals no sempre entenien la dinàmica dels combats amb les noves armes.


A la fi de la guerra els soldats van tornar desenganats de tot: dels seus caps, als qui acusaven de ser poc competents i covards; del seu país, que els havia enviat a fer una guerra absurda; del progrés que només havia servit per augmentar fins a un grau superlatiu la destrucció, sense aportar-los res per millorar la seva existència. El pacifisme, l’antimilitarisme i l’universalisme van penetrar amb força en les societats occidentals i donarien fruits com la Societat de Nacions. La disminució de l’ardor guerrer va ocasionar la pèrdua de prestigi del ram militar i menà a la transformació dels Ministeris de la Guerra en Ministeris de Defensa. Si fins llavors els reis gustaven de vestir-se amb l’uniforme de General en Cap dels Exercits, a partir d’ara es vestirien de civil.

La Revolució Russa va aconseguir triomfar perquè el país estava sotmès a la devastació de la guerra; de manera similar, el nazisme és un fruït del caos que paralitzà Alemanya a resultes del conflicte. A altres països els moviments feixistes van prendre el poder, bé de forma pacífica, com a Itàlia, bé després d’una cruenta guerra civil, com a Espanya. Els totalitarismes van ser una herència emmetzinada de la Gran Guerra. Els nazis i els feixistes italians van ser derrotats en la Segona Guerra Mundial; mentre que els comunistes soviètics es van esfondrar fruit de la incoherència interna del seu sistema, que, embarcat en un enfrontament còsmic amb els països capitalistes, no va proporcionar el progrés econòmic promès a la seva població.


Un altre conseqüència de la guerra va ser la decadència d’Europa, el territori que va patir més la disputa. La desolació física afeblí tots els països, fins i tot els que no havien presenciat batalles, com el Regne Unit, per les despeses en material militar i manutenció dels exercits. De la conflagració va emergir com a potència en alça els Estats Units.

El tractat de Versalles que posà fi als combats fou més un treva per esgotament dels contendents que una pau duradora. Les condicions de l’armistici, que obligaven al pagament d’oneroses compensacions a Alemanya, afegien combustible a un enfrontament que no havia resolt el punt central: la resolució de l’hegemonia europea. La Segona Guerra Mundial significà la represa de la mateixa pugna i consolidà la ruïna d’Europa. A partir del 1945 els Estats Units adoptaran plenament un paper dominant que en el període entre guerres no havien gosar assumir.

En la lluita pel domini mundial un aspecte clau eren els imperis colonials, que Alemanya volia reordenar al seu favor. Tanmateix, una altre derivació del declivi europeu va ser que les colònies, en comprendre la debilitat de les metròpolis, van reclamar la seva autodeterminació, en un llarg procés que va cristal·litzar al final de la II Guerra amb la independència de l’Índia, primer, i a continuació amb la revolta del Sud-est asiàtic i alguns països africans, que van anar seguint el seu exemple. Era la fi definitiva de l’antic ordre.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada