dimarts, 15 de juliol de 2014

Dues maneres d’entendre l’austeritat

L’austeritat és la paraula de moda; tothom en parla: polítics, sindicalistes, activistes, tertulians i la gent corrent. Però que xerrin no vol dir que s’entenguin; les baralles i els malentesos són freqüents. En part es deu als diferents punts de vista o els interessos que cadascú defensa, però també passa que a vegades no tots es refereixen a la mateixa cosa. I és que no deixa de ser habitual que quan una paraula passa per tantes boques acabi assumint diferents significats segons qui l’empri.

Fa pocs dies Antón Costas, el president del Cercle d’Economia, reclamava la fi de l’austeritat i ho feia amb una aguda cita de Sant Agustí. Si el Pare de l’Església demanava a Déu que li donés la castedat, “però no ara”, ell es mostrava partidari de l’austeritat, “però no ara”. És clar que aquí el mot significa la reducció del dèficit públic de l’Estat. Aquest és el debat de la política econòmica europea actual: la conveniència o no de rebaixar el ritme de reducció de dèficit públic per estimular l’economia, especialment dels països que han patit fortes recessions.


El motiu per no reduir el dèficit públic és atribuir-lo a la situació depressiva de l’economia, que fa reduir els ingressos i augmentar les despeses. Tanmateix, els autors que han calculat la situació estructural del pressupost han arribat a la conclusió que des del 2006 aquest ja era deficitari, la qual cosa explica que amb la crisi hagi augmentat tant. De fet, actualment el pressupost no cíclic encara està en nombres vermells. La castedat i l’austeritat no són virtuts gaire apreciades, però així com de la primera en podem prescindir fàcilment, la segona precisa una justificació que actualment és problemàtica.

Tanmateix, quan als carrers es clama per la fi de l’austeritat, els ciutadans no tenen al cap els gran equilibris econòmics, sinó senzillament situacions més immediates que afecten greument als grups més dèbils de la societat. L’austeritat engloba la retallada dels serveis socials, els fillets que han d’anar als menjadors escolars per estar alimentats, la reducció de les beques d’estudi i de plantilles en educació i sanitat. En summa significa com amples capes de la societat estan patint amb la reducció dels serveis públics.

És evident, que els dos sentits de l’austeritat estan relacionats: la disminució de la despesa pública s’ha fet a base d’aprimar la despesa social i educativa, però la causalitat no és directa, perquè la correcció del dèficit es podria haver aconseguit augmentant més alguns impostos i disminuint altres despeses, com les d’inversió.


De fet el factor que connecta aquests dos aspectes del problema també fou esmentat per Costas i és la desigualtat. La diferència entre rics i pobres fa dècades que no deixa d’augmentar i les polítiques econòmiques que s’han imposat han exacerbat aquest procés. La indignació ve de l’augment de la desigualtat, de la percepció que, mentre uns reben menys de la societat, n’hi ha que cada vegada en tenen més.

Aquest fet ve essent apuntat des de fa anys per sociòlegs, politòlegs i economistes de tots els països desenvolupats. Als Estats Units conviuen un petit estrat de multimilionaris, el famós 1 %, amb persones que subsisteixen amb salaris de misèria treballant en condicions molt dures. Aquest fenomen també ha arribat a Europa i Espanya és un dels països on l’escletxa social s’ha fet més gran.

La darrera veu que assenyala aquesta situació és l’economista Thomas Piketty, qui té el mèrit d’haver demostrat amb estadístiques incontestables que és un tret propi del capitalisme modern. En un període de dos segles, aquest procés només es va revertir entre el 1945 i el 1975, coincidint amb les polítiques dels estats per intervenir en l’economia i redistribuir la renda.


Entre les dades aportades, n’hi ha una especialment reveladora: la principal font de desigualtat és l’acumulació de capital, que proporciona uns rendiments que van separant de forma exponencial rics i pobres. Les darreres dècades els estats han reduït la fiscalitat de l’estalvi i n’han eliminat la progressivitat. Han fet real el somni liberal d’un impost lineal. Açò s’ha justificat perquè l’estalvi és la font que nodreix la inversió i el creixement. Tanmateix, ara redescobrim que d’aquesta manera deixam de corregir la principal font d’injustícia en la distribució de la renda. A més, l’estalvi cada cop més es dirigeix a l’especulació financera entost de revertir en inversió productiva. Per tant s’imposa reintegrar l’estalvi a la tributació general, almenys el dels més rics.

Hi ha elements que indiquen que la desigualtat té un efecte depressiu sobre l’economia, però és que, a més, és difícilment compatible amb la democràcia. Si tots tenim els mateixos drets, és difícil admetre que no ens aprofitem de forma similar del progrés econòmic. Tant la teoria econòmica com l’experiència pràctica ens demostren que el mercat tendeix a beneficiar a petites elits, que aprofiten la seva posició per perpetuar la seva posició.


Europa, Espanya, Menorca estan malaltes d’austeritat. Els símptomes són clars: conflictivitat social creixent, distanciament entre els ciutadans i els polítics i reclamacions de canvi. La crisi econòmica no es pot emprar com un fetitxe que justifiqui majors cotes de desigualtat. Les reformes del mercat laboral han afavorit que convisquin els sous milionaris dels directius amb contractes precaris amb salaris ridículs per joves i altres col·lectius desafavorits.

El pressupost públic no és neutral. Tant les despeses com els ingressos estan associats a grups concrets. Quan minven les despeses socials, els perjudicats són els més pobres; quan s’aprima l’educació, pateixen les classes mitjanes. Si no es redueix la inversió, es beneficia les grans constructores. Més enllà de la superació de l’austeritat econòmica, el repte actual és l’austericidi social. No es pot mantenir una política que agreugi les desigualtats. La despesa pública ha d’anar als sectors més necessitats i els impostos els han de pagar els privilegiats que es van beneficiar quan Espanya anava bé i van seguir vivint en l’abundància durant la crisi.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada