dimarts, 21 d’octubre del 2014

Història d’un mite. El mercat vinícola durant la fil•loxera

A l’entrada del segle XX la fil·loxera s’havia convertit en una més de la multitud de malalties que amenaçaven la vinya; de fet, la que s’esmenta amb més freqüència en els textos de l’època és el míldiu. La gent s’estava acostumant a plantar les vinyes amb nous híbrids o ceps autòctons empeltats sobre peus americans i quan la plaga atacava una plantació el propietari optava entre abandonar el conreu o repoblar-la de nou. És significatiu que cap autor coetani ni cap font oficial atribuís mai la decadència de la vinya a la fil·loxera.

El 1909 el Servei Agronòmic de Balears estimativa que, sobre una extensió inicial de 321 ha, la fil·loxera havia destruït 87 ha, 41 ha estaven envaïdes i en restaven lliures 193 ha. S’havien reconstruït 32 ha amb vinyes americanes, 5 ha a llocs on abans havia ceps i 27 ha a nous planters. Aquesta informació figura en un estudi que es devia fer en paral·lel al “Mapa Geológico Vitícola de la Región Agronómica de Baleares”, signat per Antoni Ballester, enginyer cap de Balears, el fragment del qual relatiu a Menorca reproduïm aquí.


Una notícia apareguda en premsa també el 1909 indica que s’esperava que la collita de raïms fos extraordinària; segons els entesos feia molts anys que no n’hi havia cap d’igual, la qual cosa parla d’una clara recuperació. Aquest mateix any Pere Mir assenyala que estan “vencidos, por medio de la plantación de cepas americanas, los peligros de la filoxera”.

Però més enllà dels problemes sanitaris, el mercat vinícola insular va reaccionar de forma similar al de la resta del país. Els preus del vi van créixer considerablement arran de l’aparició de la malaltia a Espanya i es van mantenir alts entre el 1880 i el 1885. El nombre d’anuncis de vi en la premsa local (El Bien Público i El Liberal) experimentà un boom important entre el 1884 i el 1898, és a dir fins l’any anterior a l’arribada de la plaga a l’illa. A més, els vins menorquins van assumir un gran protagonisme en aquesta etapa, desplaçant als d’altres indrets: si els anys 1874-1883 representaven el 21% del total d’anuncis, el 1884-1893 suposaven el 46% i entre el 1894 i 1898 van pujar al 70%. També van suportar millor la crisi que la resta de vins, ja que entre 1899 i 1913 equivalien al 60% del total.

Els vins de la terra eren apreciats pels consumidors. La premsa de Maó informava el novembre de 1892 que havien arribat “7 bocoyes de vino de Mallorca con destino al pueblo de San Luís, y como de dicho pueblo se introduce en esta población gran cantidad del referido caldo, llamamos la atención de los consumidores, para que no se dejen dar gato por liebre pagando a buen precio y como á vino del país, el que ha venido de Mallorca.”


Aquesta eufòria no fou simplement quantitativa, sinó que va comportar l’aparició de vins amb denominacions específiques i vins de marca, que arribaren a ostentar una posició important en el mercat. El que va adquirir més notorietat fou el d’Antoni Blanc, qui fou el responsable del major nombre d’anuncis. Va començar la temporada de 1887-1888 anunciant vi negre de Llucmaçanes, però destacà a partir del 1892 com a venedor de vi blanc, aprofitant el ganxo comercial del seu llinatge.

Els primers dos anys (1892-93 i 1893-94) va treure la “Manzanilla de Mahón: Vino generoso especial 4 años elaboración”. L’any següent el “Vino blanco del país entreseco” i finalment, el 1894-95 “Vino blanco seco”. El primer era un vi de qualitat que es venia a preus elevats: 2,25 ptes/bòtil, quantitat que augmentà successivament a 3 i 4 ptes, el 1893.

No va ser l’únic vinater en emprendre aquest camí; a l’època van apareixent anuncis de vins de productors particulars. Podem esmentar el vi de la possessió “Son Telm” de Ferreries (1886), el vi de Llucasaldent d’Alaior (1887), el vi del Baró de Benimuslem (1888, 1889 i 1892), el de la vinya de Santa Eularieta (1893), el vi de Pedro Montañez (1895), El acreditado vino tinto del señor Femenias” (1906), “El acreditado vino de Rafalet (1906), el vi negre del país d’”Antonio Anglada  y compañía” (1908) i els queviures de Ses Coves, entre els quals s’esmentava el vi (1910). La introducció d’aquests nous articles sembla que és part d’una tendència de millora de la qualitat del producte, ja que es revifa quan el mercat es recupera, a partir del 1906.


A través dels anuncis podem constatar un altre canvi rellevant. Per davall del moviment cíclic comercial de pujada i baixada que acompanyà la fil·loxera s’estaven establint un seguit de millores tècniques, com l’aplicació d’insecticides i anticriptogàmics, l’adobat de les vinyes i la implantació de nous avenços en l’utillatge de les vinyes i els cellers. La malaltia només provocarà un lleu retrocés d’aquests articles coincidint amb la seva aparició a Menorca el 1899 i fins el 1903 i després continuaran la seva progressió, reforçada amb la plantació de ceps americans. Aquesta dinàmica de tecnificació és la que justifica l’increment de la producció vinícola que té lloc en aquest període.

El vigor del mercat de vins insular que acabam d’exposar, esdevingut durant els anys en què la fil·loxera fou més activa, és incompatible amb cap daltabaix de la viticultura. És clar que la plaga va fer mal al vinyet de l’illa, com el va fer a tot Espanya, però va venir acompanyada d’un seguit de transformacions que van menar a la modernització del conreu i de la seva comercialització, i que a la llarga van ser beneficiosos, tot i que és cert que l’extensió de vinya va disminuir.

El final del vi de Menorca cal cercar-lo a partir de la I Guerra Mundial, quan el míldiu i l’oïdi van atacar fortament els camps i l’encariment dels productes químics va dificultar el seu combat. Aquesta situació es va repetir de forma agreujada durant la Guerra Civil, quan la incomunicació de l’illa va deixar els ceps indefensos i, de fet, hi ha notícies sobre la devastació que va tenir lloc aquells anys. Posteriorment, el pagès menorquí es va concentrar tant en la producció de formatge que la vinya va quedar oblidada fins al punt que a partir de la meitat dels anys seixanta la seva presència era purament testimonial.



Per tant, el declivi de la vinicultura de Menorca va ser el resultat d’un procés que s’estengué al llarg d’un segle i en el qual la fil·loxera només fou un entrebanc més al qual els vinyaters menorquins es van haver d’enfrontar. Com a rerefons es va consumar l’ascens de la ramaderia de vaquí que acaparà l’atenció dels agricultors, fins que al segle XXI la crisi d’aquest sector ha tornat a fer atractiva l’elaboració de vi.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada