dimarts, 18 d’agost de 2015

La vinya a Sant Lluís: mite i realitat

La vinya és un dels conreus clàssics. Els conreus tradicionals formaven la triada mediterrània: blat, vinya i olivera, que eren la base de l’alimentació de l’antiguitat, és a dir dels grecs i els romans. A Menorca aquests conreus han tingut una fortuna desigual: el blat fou omnipresent fins fa poques dècades; la vinya fa tenir una considerable importància, però va desaparèixer amb la fil·loxera i l’olivera no es coneix. Bé, aquest és el sentit popular, però de fet, pel que fa a la vinya té més de mite que de realitat, perquè en realitat a Sant Lluís la vinya és un conreu més recent del que molta gent es pensa i, per l’altre, que no va finalitzar abruptament degut a la fil·loxera.

Els anys que van seguir a la conquesta de Menorca pel rei Alfons III el 1287 van ser una època poc favorable i en conseqüència la població i l’economia de l’illa es van moure dins d’uns paràmetres molt modestos durant segles. La poca població va menar a què l’activitat més important fos la ramaderia, que necessita poques mans, i l’illa hagués d’importar blat i vi. Aquesta situació no va començar a canviar fins al final del segle XVII, quan es constata en les fonts documentals un augment de la producció de blat i de vi, fins al punt d’aconseguir un equilibri entre producció i consum la dècada del 1690.

En aquest context es va produir l’inici del domini anglès a partir del 1708. A la diapositiva el quadre de Giuseppe Chiesa el bevedor de vi, de l’època, actualment propietat de la Fundació Rubió. La voluntat de l’autoritat britànica de defensar l’illa i utilitzar-la en la seva expansió mediterrània va fer que s’ampliés el castell de Sant Felip, augmentant els efectius de la guarnició i que utilitzés el port de Maó pel sojorn de la British Navy. L’increment de la presència de tropes van augmentar la demanda de vi i aiguardents, ja que anteriorment la població de l’illa en feia un consum molt moderat. Com és sabut els anglesos van respectar les lleis que regien als menorquins. Pel que fa al vi açò implicava que la Universitat de Maó, en la qual s’integraven els actuals termes municipals des Castell i Sant Lluís, impedia l’entrada de vins d’altres termes de l’illa i de l’exterior, de manera que acaparava aquesta nova demanda.

Tanmateix, inicialment l’impacte de l’augment de la demanda es va concentrar en les terres més properes al port de Maó, especialment al districte des Castell, i a Sant Lluís la vinya va créixer lentament. Les dades més antigues de vinya que he estudiat, del 1723, és a dir 15 anys després de l’arribada dels anglesos, ens indiquen que a les terres de Sant Lluís només hi havia trenta-set propietaris de vinya, la  qual ocupava una superfície de 20,8 ha. El paratge amb més ceps era Biniparrell, amb més de 6 ha, seguit de Rafalet amb quasi 5 ha i Binifadet amb poc més de 3 ha. Aquests anys, el ritme de creixement no va ser ràpid. Segons les dades que proporciona Guillem Sintes Espasa al seu llibre El procés de formació del poble de Sant Lluís, el 1757 només hi hauria plantades 36 ha de vinya.

Aquesta situació va canviar espectacularment arran de la fundació del poble el 1761. El 1773 la vinya del districte ja ocupava 130,6 has i els dos punts amb més ceps eren clarament Binifadet i Biniparrell, cadascun amb unes 27 ha, seguits de Rafalet, Pou Nou i Torret, tots ells amb unes 11 ha. El major propietari era Francesc Vidal Corentí, de Rafalet, amb 3,75 ha. Com es pot veure al mapa, altres indrets amb vinyes eren Biniarroca, Lloc Nou-Binixiquet, Biniancóller, s’Ullastrar, Binibéquer-Binissafúller i Barqueres-Biniali.

Però la producció vitícola de Sant Lluís seguia creixent. El 1818 la vinya ja ocupava 191 ha i s’havia estés de forma important per Torret, que ara era el principal lloc amb vinyes, amb 41,5 ha i Biniancóller, on n’hi havia 32 ha. plantades. Biniparell i Rafalet havien mantingut l’extensió plantada el 1773, però a Binifadet i els terrenys més propers al poble s’havia reduït fins a 17 ha, segurament perquè els nous pobladors del poble destinaven algunes terres a horts per verdures i fruites per al consum de la població. En canvi, les vinyes havien crescut molt al voltant dels llocs de Binibéquer i Binisafúller, on ara hi havia més de 14 ha. amb vinyes. El major propietari era el maonès Josep Mir, qui tenia 3,8 ha precisament a Binissafúller, seguit de prop per Tadeo Vidal Vidal de Rafalet, amb una plantació de 3 ha.


La vinya de Sant Lluís, com la de tota l’illa, va arribar al seu punt màxim aquests anys, al final de la Guerra de la Independència o els anys immediatament posteriors. Les 191 ha existents devien de produir una collita mitjana de devers 180.000 litres de vi. A partir del 1820 les activitats econòmiques lligades als negocis marítims (comerç, transport, corsarisme) van acabar, la qual cosa va provocar que Menorca, i especialment la part de Llevant, patís una important crisi econòmica. Molts menorquins van emigrar i açò va fer que la demanda d’aliments, inclòs el vi, disminuís. Aquestes dificultats van coincidir els primers anys amb una deflació europea i a Espanya amb una situació d’incertesa i debilitat econòmica. Tots aquests factors van provocar una forta caiguda dels preus agrícoles i, marcadament, dels del vi.

Al principi, els viticultors van optar per mantenir les seves vinyes. Així les xifres que proporciona Riudavets a la Historia de la Isla de Menorca sobre la vinya de Menorca al 1837 coincideixen de forma quasi exacta amb les que jo he calculat pel 1818, especialment pel terme de Maó, ja que aquest autor no diferencia la vinya de Sant Lluís.

Tal vegada aquest statu quo es podria haver mantingut molt de temps. Tanmateix, a la segona part del segle XIX es va produir un fenomen que va transformar completament el conreu de la vinya. Aquest fou l’arribada de diverses malalties de procedència americana, que atacaven els ceps i obligaven a canviar el conreu de forma radical. A més, aquestes plagues van coincidir amb un canvi important en les pautes de consum. Fins llavors, el vi era una beguda molt corrent que en moltes poblacions pal·liava la dificultat d’obtenir aigua potable i, al mateix temps, era una font important de calories per a una població sempre propera a la subsistència. Durant la segona part del segle XIX la millora de les condicions de salubritat i d’alimentació de la gent, va fer innecessària aquesta funció. A més, es van anar estenent des de França noves tècniques de producció que van permetre substituir els vins antics, de poc grau i que s’agrejaven amb facilitat, pels vins nous, de més grau i més estables.
Raïms afectat per l'oïdi











Pel que fa a les malalties de la vinya, el primer cop, que a Menorca va ser el més fort, es va produir amb l’aparició de l’oïdi, popularment conegut com cendrada, que detectat per primer cop a França el 1847, va arribar a Espanya el 1851 i a Menorca el 1852. Els estralls van créixer any a any i el 1854 l’Ajuntament de Maó va demanar al bisbe que es realitzessin rogatives públiques per implorar al Senyor l’acabament de tan formidable plaga. Tanmateix, la lluita contra la malaltia no va ser eficaç fins el 1858, quan van començar els tractaments amb sofre. L’any següent ja s’indicava a la premsa local que els resultats obtinguts als principals vinyets de Maó, entre els que s’esmenta a Sant Lluís, han convençut fins als més incrèduls i que l’aplicació de sofre prest seria general. Aquesta pràctica es manté encara a tot el món fins a l’actualitat.

Durant els anys anteriors, la producció de vi va arribar a ser pràcticament nul·la entre 1855 i 1858 i la qualitat molt baixa, la qual cosa provocà un increment de preus, perquè la situació era similar a tota Europa. L’efecte sobre el debilitat sector vitícola menorquí va ser brutal: la superfície ocupada per la vinya el 1862 s’havia reduït a la meitat, tot i que Sant Lluís al principi va ser el terme que va resistir millor la plaga, ja que el 1862 només s’havien arrabassat el 27% del ceps. Al mapa les principals zones amb plantacions de vinya aquest any, segons l’amillarament de Sorà.

Un cop conegut el remei contra la cendrada el conreu de la vinya podia continuar, però amb la necessitat de fer un conreu diferent i més costós. Per prevenir la malaltia calia eliminar les varietats de ceps més vulnerables i ampliar el marc de conreu, és a dir la distància entre les vinyes. Cada any s’havia d’esquitxar amb sofre. Açò va provocar l’arrencada de nombroses vinyes, de manera que el 1883 a Menorca l’extensió ocupada per aquestes s’havia reduït un 45% més i a de Sant Lluís el 41% i només era de 82 ha.

Tanmateix, l’oïdi només va ser el primer assalt. El 1885 va aparèixer la plaga del mildiu, que segons l’Arxiduc Lluís Salvador fou tan nociu que va fer oblidar els mals que havia causat la plaga anterior. En tot cas, en pocs anys es va aprendre a combatre’l amb el brou bordelès (una barreja de sulfat de coure i calç), la qual cosa tornava a encarir el conreu de la vinya. D’altra banda, l’Arxiduc fa una bona descripció d’aquest conreu. Segons ellles millors vinyes, tot i que en nombroses parcel·les, són les de Sant Lluís, Sant Climent i Llucmaçanes.”  De fet en la seva descripció de l’illa fa referència a tres indrets de Sant Lluís amb vinya: les vinyes del voltant de la població, s’Ullastrar i Binisafúller d’en Moysi.
Insecte causant de la fil·loxera

Aquesta malaltia, el mildiu, va coincidir amb l’arribada de la fil·loxera a Europa, la tercera gran plaga d’origen americà. Aquest cop, i a diferència dels dos anteriors, el mal avançava de forma lenta, la qual cosa va provocar que mentre que unes regions i uns països perdien la collita, altres no patissin gens i es poguessin aprofitar de l’increment de preus ocasionat per l’escassetat de vi. Espanya, que patí la fil·loxera uns anys després que França, va signar un tractat comercial amb aquest país que li va permetre exportar grans quantitats de vi, la qual cosa va provocar que a molts indrets, com a Mallorca, es plantessin grans extensions de ceps, que pocs anys després van ser arrassats per la plaga.

Menorca no fou aliena a aquest procés i l’illa es va beneficiar de l’aparició de la plaga el 1878 a Màlaga, el 1879 a Catalunya i, especialment el 1891 a Mallorca: a Menorca els preus del vi van ser alts entre 1878 i 1897 i les exportacions de vi, després d’uns anys en què havien estat inexistents es van reemprendre entre el 1885 i el 1900.

Els anuncis en premsa ens demostren que el sector va viure una etapa eufòrica entre el 1884 i el 1898. Sant Lluís era una important zona productora de vi i el seu vi era apreciat. En un article aparegut el 1892 al diari El Bien Público s’informava de l’arribada de 7 bótes de vi de Mallorca amb destinació al poble de Sant Lluís i s’advertia de què “como de dicho pueblo se introducen en esta población [Maó] gran cantidad del referido caldo, llamamos la atención de los consumidores, para que no se dejen dar gato por liebre pagando a buen precio y como á vino del país, el que ha venido de fuera ”. Però la fil·loxera havia d’arribar, tot i que es va retardar fins al juliol del 1899, en què fou detectada a Alaior. A la imatge un detall d’uns fulls que enviava el ministeri per difondre el coneixement de l’insecte causant del mal i de la llei promulgada per intentar combatre’l.

Convé remarcar que la fil·loxera no fou la causant de la desaparició de la vinya menorquina. Com hem vist el procés s’havia iniciat quaranta anys abans amb l’oïdi; a més la fil·loxera no provocaria la desaparició total de les vinyes, sinó que els menorquins van fer com a altres regions: van canviar el sistema de conreu, implantant els peus americans empeltats a plantes autòctones. Lògicament, açò va implicar una nova reducció del conreu, que en part va ser compensada per la major productivitat de les noves plantes, millor seleccionades que les vinyes velles anteriors. Així si els anys immediatament anteriors a l’aparició de la malaltia a Sant Lluís havia unes 25 ha. de vinya, entre 1913-26 es van reduir a 11,4 ha, que van anar augmentant fins arribar a 15 ha abans de la Guerra civil. Aquesta evolució és similar a la que es produïa a Espanya, on la recuperació del conreu era lenta, perquè existia un excés de producció que mantenia els preus baixos. De fet una notícia apareguda en premsa l’any 1909 indica que la collita de raïms de l’any seria extraordinària i segons els entesos feia molts anys que no n’hi havia cap d’igual, la qual cosa indica una recuperació del conreu. Aquest mateix any Pere Mir indicava que estaven “vencidos por medio de la plantación de cepas americanas, los peligros de la filoxera”.

De fet, la situació va animar a alguns vinaters a millorar les seves instal·lacions. Així Joan Vidal i Mir, de Rafalet, que com hem vist que al segle XVIII ja era uns dels principals llocs amb vinya del terme, aquests anys va instal·lar una premsa de vi moderna al soterrani de la seva casa del carrer sant Jordi de Maó. Produïa un vi generós, el vino Seco de Rafalet, pel que va fer imprimir unes etiquetes on indicava clarament la procedència del vi, del qual la premsa local es feu ressò el 1906.




Tanmateix, el mildiu i l’oïdi seguien perjudicant la vinya, especialment entre el 1913 i el 1926. En tot cas, la situació de les vinyes de Sant Lluís aquests anys sembla que era la millor de tota l’illa, ja que l’estadística vitivinícola dels anys 1918-1924, que es feia seguint les instruccions del Ministeri de Foment i es pot consultar a l’Arxiu Municipal de Sant Lluís, proporciona les dades més elevades de l’illa, tant de producció de raïm per hectàrea, com de rendiment del most per kg de raïm i de preu del most. La qualificació de les collites d’aquests anys és de bona a regular, mentre que altres termes donaven collites dolentes o regulars i només s’indica l’aparició de l’oïdi el 1918, cosa que fa pensar que els tractaments preventius eren més sistemàtics que a altres termes.

La recuperació de la vinya fou estroncada per la Guerra civil. Així ho destaquen diversos testimonis de tota l’illa, que destaquen que després de la fil·loxera es van replantar les vinyes, però que durant la contesa els ceps van patir un agut atac de mildiu, que com hem vist assotava periòdicament el conreu i que després moltes vinyes ja no es van poder recuperar. Segurament allò decisiu va ser la manca de provisió de sofre i brou bordelès que va impedir la defensa de les plantes. A més, aquesta mancança no es va resoldre acabada la guerra, sinó que es va mantenir durant molt d’anys, de manera que a la guerra es va sumar la postguerra. Quan es va restablir la provisió de productes químics, la producció de formatge va prendre molta força, de forma que tota l’illa s’hi va dedicar, amb la qual cosa la producció de vi gairebé va desaparèixer. Així ho indiquen les estadístiques de la Cambra Agrària que mostren que entre el 1940 i 1955 a Sant Lluís encara hi havia 16 ha. de vinya (gairebé la meitat de les de tota  Menorca), xifra que va anar disminuint fins arribar a només cinc entre el 1970 i 1973.


Fent un balanç cal desterrar la imatge tremendista que es té de la fil·loxera, ja que com hem vist no va ser sinó la darrera de les tres plagues americanes que van atacar a la vinya i, totes van afectar al sistema de conreu. En la decadència de al vinya menorquina, tan importants com les malalties van ser conjuntures com la retirada dels anglesos i la crisi de mitjans del segle XIX, que van ser les causants del retrocés del consum de vi, la Guerra civil, que dificultà el control de les plagues, o l’expansió del boví de la postguerra, que acaparà tota la superfície agrària útil de l’illa.

Finalment, la viticultura, després de tocar fons els anys setanta, les dècades següents han vist una recuperació, tant per part d’aficionats, com explica l’article de s’Auba del 1995, com de forma professional amb les Bodegues Binifadet, en un camí que ens retorna a la normalitat d’aquest conreu tant propi de la Mediterrània.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada