dimarts, 25 d’agost de 2015

Col•laboracions. El llibre de viatges de William F. Lynch
i un parell de qüestions més sobre el gin

He d’agrair a diverses persones les informacions que m’han proporcionat, amb les quals he preparat aquest article. Enrique Pons em va deixar el llibre del mariner americà William Lynch. Quan fou publicat ja havia una notable bibliografia sobre l’estada al port de Maó de l’esquadra americana i en aquest text es nota la influència dels de Jones i Foltz o, si més no, les seves opinions són coincidents.


Les primeres missions com a oficial de Lynch van ser de tipus científic: el 1839 per l’Oficina Naval Hidrogràfica del Estats Units i el 1847 en una missió al riu Jordà i la Mar Morta, essent el primer en mesurar la seva altura i demostrar que està per davall del nivell de la mar. El 1852 emprengué una expedició a l’Àfrica central per estudiar la viabilitat de la seva colonització, però va haver de retirar-se al cap de poc, malalt de febres. Durant la Guerra Civil americana combaté en el bàndol confederat.

El 1849 publicà a Filadèlfia la “Narració de l’Expedició dels Estats Units al riu Jordà i la Mar morta”, durant la qual s’està quasi dos mesos a Maó. El vaixell arribà a port el mes de desembre i passà la quarantena. Un malalt sojornà unes setmanes al Llatzeret, a “l’allotjament més ombrívol, gris i depriment que mai hagi estat emprant amb aquesta finalitat”. Segons l’autor, Maó, la capital de l’illa, està magníficament situada a l’extrem nord-oest d’un dels ports més segurs i espaiosos del món.

Aquesta rada ha estat, amb poques excepcions, el lloc d’hivernada de la flota naval americana en la Mediterrània, des de la seva primera expedició per combatre la pirateria barbaresca. Lynch discuteix aquesta elecció que, per ell, només té l’avantatge de la seguretat del fondeig, perquè hi ha altres indrets suficientment segurs, menys aïIlats, d’hiverns menys tempestuosos, amb reminiscències del món clàssic i on es poden realitzar recerques científiques més interessants.


Maó, en canvi, té renom “per la facilitat i la barator d’obtenir els vicis més baixos”. Els oficials i els mariners sense servei abandonen les embarcacions i resideixen mesos en terra, on els més joves i inexperts, i alguns dels seus superiors, passen la major part del seu temps i gasten la majoria del seus diners en una vida de dissipació i depravació.

Aquest no és el comportament de les persones respectables de Maó, i és que no hi ha gent més generosa i amable en el món. Però la ignorància de l’idioma aparta els oficials de la bona societat que els hauria protegit de la degradació moral. Lynch també troba que hi ha raons polítiques per descartar un lloc tan proper a les costes franceses i les possessions angleses de Gibraltar i Malta, que posen en perill la flota en cas d’hostilitats. De fet, els comandants han rebut instruccions de no hivernar a Maó, però fan valer el seu privilegi d’interpretar les ordres segons el seu propi judici.

Lynch recorda que les Balears van ser ocupades per cartaginesos i romans i, de fet, Maó pren el seu nom de Mago, el pare d’Anníbal. S’atribuïa a la ciutat ser l’indret on aquest va pronunciar el seu famós jurament de venjança contra els romans (Odi etern a Roma).

El sòl de l’illa és extremadament productiu, però els obstacles imposats a l’agricultura, el comerç i les manufactures l’han empobrit d’una manera deplorable. Així es poden veure nombrosos captaires i els signes de la més abjecta misèria dominar l’amor propi de persones vestides amb pellingots. Cada dia s’observen escenes que semblen ideades perquè els filòsofs moralitzin i els cristians es compadeixin exclamant: “Quina desgràcia! Pobre Espanya!”
 
USS Supply, el vaixel de Lynch
Va visitar els talaiots de Trepucó i Talatí, que qualifica de ruïnes cèltiques, i que consisteixen en un amuntegament de pedres i una taula o altar. El de Trepucó està darrera d’una fortificació amb bastions, protegits per la qual, segons la tradició, els habitants de l’illa es defensaven dels moros. L’autor troba que la circumval·lació és més moderna que la resta, la qual cosa és correcta, ja que fou erigida el segle XVIII. Aquestes i altres ruïnes de l’illa són o bé tombes monumentals o altars de sacrifici on probablement se sacrificaven víctimes humanes. Lynch es queda perplex davant de l’habilitat necessària per aixecar unes pedres tan enormes: “l’exactitud de la seva posició en relació als punts cardinals i el fet que s’hagin mantingut en equilibri durant segles és una exhibició de coneixements no menyspreables de geometria”. Mentre que els pobles que van conquerir l’illa, dels cartaginesos als anglesos, passant pels àrabs, no han deixat cap vestigi, aquestes enormes roques són un testimoni mut però expressiu dels seus habitants més antics.

Aprofitarem la brevetat d’aquesta obra per donar noves notícies sobre el gin. En primer lloc, Miquel A. Limón em va fer arribar la notícia, apareguda al diari El Constitucional de Barcelona, que el 1840 es va establir a aquella ciutat el maonès Sebastià Sirés, conegut pels locals i els estrangers per la seva acreditada fàbrica de licors, xarops i pastes dolces. Aquest és, fins ara, el primer licorer conegut de Menorca, llevat del que el 1809 instal·là una fàbrica de raki.

D’altra banda, Josep Manguan m’ha mostrat un llibre de receptes de cuina, entre les qualls hi ha una vintena de licors. Malauradament el quadern no té data, però com que utilitza l’escala alcohòlica Cartier, que fou introduïda el 1800, hem de datar-lo al segle XIX. A banda de roses, marrasquí, rosolis, perfecte amor i altres similars, hi ha un aiguardent d’anís, un aiguardent doble anís, és a dir llet d’anís i, finalment, “aiguardiente de enebro o gin”.


En aquesta fórmula, primer es posen els ginebrons a macerar 48 hores en aiguardent prova d’Holanda i una mica d’aigua. Posteriorment es destil·la al bany maria, fins que desapeix l’aiguardent emprat. Una observació interessant és que els ginebrons convé que siguin del nord d’Espanya i millor si són d’Holanda o d’altres països freds d’Europa; aquests són preferibles als dels Balcans. Aquesta pràctica és coincident amb la que a finals del segle XX  realitzaven tots els fabricants de licor menorquins.

Manguan opina que el terme “aiguardent” és un concepte genèric que abraça tot tipus de licors destil·lats, entre els quals es podria incloure el gin, que així es podria retrotreure fins al segle XVIII. Tanmateix, si bé realment en termes estrictes tots els destil·lats són aiguardents, quasi sempre es coneix cadascun pel seu nom, sigui vodka, ginebra, rom, whisky, conyac, anís, grappa o orujo. En aquest sentit es diferencien espirituosos com l’aiguardent de canya o l’aiguardent anisat. Aquesta distinció la trobam ja en la publicació de Ramis del 1815 sobre mesures. En darrer terme queda el fet que al segle XVIII ningú parla mai de gin, mentre que des de principis del XIX aquesta paraula és cada cop més freqüent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada