dimarts, 15 de setembre de 2015

La vinya a Llucmaçanes. Creixement i primera crisi (1723-1862)

L’actual poble de Llucmaçanes constitueix la consolidació d’una de les diverses casolanies que antany esquitxaven el camp menorquí, especialment a la banda de Llevant, però amb exemples a tota l’illa, com Sant Joan dels Horts, as Mercadal, que va arribar a tenir església. De tots aquests nuclis de població només van reeixir alguns dels que se situaven a la banda de Migjorn.

En tots aquests llogarets, i de forma molt marcada a la part del Sudest de Menorca, es va donar un intens procés de subdivisió de la terra, que, a diferència del que succeiria a altres parts de l’illa, on la tendència es va revertir, quedà consolidat, de manera que actualment una part del sud del terme de Maó i bona part dels termes de Sant Lluís i es Castell, es caracteritzen per l’existència d’un bon grapat de pagesos propietaris, fet molt rar a la resta de l’illa.


Aquestes terres comptaven amb l’avantatge de tenir a prop la ciutat de Maó, que era, des de finals del segle XVII el major nucli de població de l’illa, i per tant el principal mercat. Per aquest motiu, aquests petits propietaris, a més de cultivar blat, des de molt prest van diversificar la seva producció amb fruites, verdures, una petita ramaderia i avicultura. Riudavets, a la Historia de la Isla de Menorca (1885) ens diu que “La mayor subdivisión del territorio de Menorca radica en el término de Mahón y su zona meridional, en donde se anida esa multitud de caseríos habitados por familias de colonos, que además de trabajar los campos como braceros poseen hortales y parcelas de terreno que cultivan con esmero y aprovechamiento no obstante lo pedregoso del terreno, que surten parte del mercado de la capital de frutas, legumbres y otros productos agrícolas. Habitan casi todos en casa propia, tan esmeradamente aseada que llama la atención de los viajeros. Debiendo citar entre los principales Lluchmesanas, que si en 1860 contaba 43 casas en el día ha aumentado considerablemente, contando ya con un templo y escuela de párvulos; le siguen Alquería Cremada y otros.” Més endavant l’autor ens informa de què el 1860 Alqueria Cremada tenia 21 cases. Com a punt de referència Consell i Pou Nou, de Sant Lluís, a la mateixa data en tenien 41.

L'estat de la viticultura ha anat canviant al llarg del temps. En general, els anys que van seguir a la conquesta de Menorca pel rei Alfons III, el 1287, van ser una època poc favorable i en conseqüència la població i l’economia de l’illa es van moure dins d’uns paràmetres molt modestos. L’escassetat de població va menar a què l’activitat més important fos la ramaderia, que necessita poques mans, i que l’illa hagués d’importar blat i vi. Aquesta situació no es va redreçar fins al final del segle XVII, quan es constata un augment de la producció d’aquests dos productes, fins al punt d’arribar-se a un equilibri entre producció i consum la dècada del 1690.

El 1708 es va produir l’inici del domini anglès. La voluntat britànica de defensar l’illa i utilitzar-la en la seva expansió mediterrània va fer que s’ampliés el castell de Sant Felip, augmentant els efectius de la guarnició, i que utilitzés el port de Maó pel sojorn de la British Navy. L’increment de la presència de tropes va fer augmentar la demanda de vi i aiguardents, ja que anteriorment la població de Menorca en feia un consum molt moderat, tal com explica Armstrong. Els anglesos van respectar les lleis per les que es regien els menorquins. Pel que fa al vi açò implicava que la Universitat de Maó impedia l’entrada de vins d’altres termes de l’illa i de l’exterior, de manera que els vinicultors del terme acaparaven aquesta nova demanda.

Tanmateix, inicialment l’impacte de l’augment de la demanda es va concentrar en les terres més properes al port de Maó, especialment al districte des Castell. Les dades més antigues de vinya, del 1723, és a dir 15 anys després de l’arribada dels anglesos, ens indiquen que al conjunt de Llumaçanes i Malbúger hi havia 64 propietaris de vinya, que ocupava una superfície de 56,1 ha (34,5% del terme), poc més de les 49 ha d’Alqueria Cremada, però molt més que el paratge veí de Biniparrell, que amb més de 6 ha, era el punt amb més vinyes de Sant Lluís, que en aquells moments no destacava per aquest conreu.

La vinya de Maó el 1723 (hectàrees)
Ubicació
Núm.
Extensió
Ext. Mitjana
%
Llucmaçanes
38
29,86
0,79
18,4%
Malbúger
26
26,24
1,01
16,1%
Alqueria Cremada
60
48,96
0,82
30,1%
Sense determinar
40
28,12
0,70
17,3%
Suma
209
162,47
0,78
100%

Els majors propietaris eren a Malbúger, on Antoni Ballester, Francesc Caules, Antoni Juanico i Miquel Tudurí tenien 1,5 ha cadascun, mentre que a Llucmaçanes Joan Soler tenia 1,34 ha i Antoni Pons i Antònia Pons 1,17 ha cadascun. L’explicació és que a Malbúger hi havia alguns propietaris de Maó, mentre que a Llucmaçanes eren petits propietaris de la casolania. Com a element de comparació a Alqueria Cremada, on també tenien terres molts maonesos, els majors propietaris eren Joan Villalonga amb 2,33 ha. i Jaume Morro amb 1,44 ha.

El següent punt de referència l’hem anat a cercar 50 anys més endavant, el 1773, moment en què la vinya s’havia expandit de forma molt important. En el terme de Maó la vinya es va més que doblar (230%) i a Sant Lluís es va multiplicar per 6, destacant el creixement que va experimentar arran de la fundació del poble. La vinya de Llucmaçanes va créixer a un ritme similar al del conjunt de Maó (212%), però Malbúger es va quedar molt enrere (112%), amb la qual cosa la suma només va créixer el 166%, percentatge pràcticament igual al d’Alqueria Cremada (169%) i aquesta zona va perdre pes en el conjunt del terme perquè altres parts de Maó van créixer molt més, especialment Bintaufa i Trepucó, el vinyet de Gràcia, Tornaltí, Torelló i Mussuptà, a alguns dels quals la vinya no es coneixia el 1723.

La vinya de Maó el 1773 (hectàrees)
Ubicació
Núm.
Extensió
Ext. Mitjana
%
Llucmaçanes
138
63,39
0,46
17,0%
Malbúger
53
29,51
0,56
7,9%
Alqueria Cremada
151
82,83
0,55
22,2%
Sense determinar
107
42,68
0,4
11,4%
Total
767
373,18
0,49
100,0%

Açò ens fa pensar que l’àrea formada per Llucmaçanes i Alqueria Cremada constituïa una zona tradicional de conreu de la vinya ja abans del segle XVIII i on no hi havia tants terrenys per créixer com a indrets menys poblats de vinyes. La vinya no podia augmentar excessivament, perquè els conreadors normalment no optaven per una especialització total de les seves explotacions, sinó que combinaven diversos conreus (blat, fruita, verdures i animals de granja) per aconseguir un major autoabastiment i diversificar les entrades d’efectiu al llarg de tot l’any. El 1773 els majors propietaris de Llucmaçanes eren Antoni Carreras, amb 1,83 ha i els germans Pere i Josep Olives Seguí, amb 1,67 ha. A Malbúger només hi havia un propietari amb més vinyes (Antoni Carreras, 2 ha), ja que els dos següents, Pere Pons Seguí i Francesc Caules (segurament un fill del propietari del 1723) tenien 1,5 ha.

En comparació amb les 63,4 ha de Llucmaçanes, les 27 ha de Biniparrell (que ara compartia la primacia del vinyet de Sant Lluís amb Binifadet, que tenia la mateixa extensió), tot i haver progressat molt, encara es quedava enfora.

Quant a la producció de vi, hem calculat que entre el 1760 i el 1799 la collita mitjana del terme de Maó era d’1.156.000 litres i com que la vinya de Llucmaçanes suposava el 17% del total, es pot deduir que aquest indret produïa uns 200.000 litres anuals de vi, de mitjana.

Quaranta-cinc anys més tard, el 1818 la situació havia canviat una mica, ja que la superfície plantada de vinyes del terme de Maó havia patit un retrocés del 11,4%, mentre que a les terres que avui conformen el municipi de Sant Lluís, la vinya s’havia expandit un 48,5%.

La vinya de Maó el 1818 (hectàrees)
Ubicació
Núm.
Extensió
Ext. Mitjana
%
Llucmaçanes
99
47,45
0,48
14,3%
Malbúger
53
27,19
0,51
8,2%
Alqueria Cremada
165
81,53
0,49
24,7%
Sense determinar
12
8,05
0,67
2,4%
Total
651
330,67
0,51
100,0%

En aquest context, la vinya de Llucmaçanes havia disminuït un 25,1%, molt més que la de Malbúger (7,9%) i Alqueria Cremada (1,6%). Com a comparació, Biniparrell amb 29 ha, havia crescut el 7,8%, però a Sant Lluís havia estat superat per Torret (41,5 ha) i Biniancóller (32 ha). Per tant tornam a trobar la situació en què les zones de noves plantacions són més dinàmiques que les més antigues.

De fet el 1818 la situació del mercat del vi era molt diferent de la del segle XVIII, no tant pel canvi de domini, d’anglès a espanyol, que no tindria efectes fins a uns anys més endavant, sinó perquè primer la convulsa situació política, amb guerres quasi continuades des del 1793, i després les noves idees econòmiques liberals, havien trencat amb l’esquema institucional que havia imposat la Universitat de Maó des de feia dècades. La llibertat de comerç i la fixació d’uns preus del vi molt més alts van trencar el monopoli que fins llavors tenien els vinaters maonesos i castellans per abastir les tropes, i els vins d’altres termes i forasters van ser més presents a Maó i Sant Felip. També es va trencar amb l’estabilitat econòmica que imperava a l’illa des del 1713, de manera que les fluctuacions dels preus van ser fortes i el negoci del vi es va tornar més lucratiu, però també més arriscat. Aquest nou context va permetre l’avenç de conreadors emprenedors i amb terres d’una major vocació per al conreu de la vinya i un paral·lel retrocés dels indrets més tradicionals com Llucmaçanes. Així a Menorca, a més de Sant Lluís, també cal destacar l’avenç de la vinya d’Alaior. As Castell la vinya va retrocedir fins i tot un poc més que a Máo.

La vinya de Menorca va arribar al seu punt màxim aquests anys, al final de la Guerra de la Independència o els anys immediatament posteriors. A partir del 1820 les activitats econòmiques lligades als negocis marítims (comerç, transport, corsarisme) van anar esgotant-se, la qual cosa va provocar que Menorca, i especialment la part de Llevant, patís una important crisi econòmica. Molts menorquins van emigrar, especialment arran de la conquesta d’Argèlia pels francesos (1830) i açò va fer que la demanda d’aliments, inclòs el vi, disminuís. Aquestes dificultats van coincidir els primers anys amb una deflació europea i a Espanya amb una situació d’incertesa política del regnat de Ferran VII i les carlins i debilitat econòmica. Tots aquests factors van provocar una forta caiguda dels preus agrícoles i, marcadament, dels del vi.


Al principi, els viticultors van optar per mantenir les seves vinyes. Així les xifres que proporciona Riudavets a la Historia de la Isla de Menorca sobre la vinya de Menorca al 1837 coincideixen de forma quasi exacta amb les que jo he calculat pel 1818, especialment pel terme de Maó.


Tal vegada aquest statu quo es podria haver mantingut molt de temps. Tanmateix, a la segona part del segle XIX es va produir un fenomen que va transformar completament el conreu de la vinya. Aquest fou l’arribada de diverses malalties de procedència americana, que atacaven els ceps i obligaven a canviar el conreu de forma radical. A més, aquestes plagues van coincidir amb un canvi important en les pautes de consum. Fins llavors, el vi era una beguda corrent que en moltes poblacions pal·liava la dificultat d’obtenir aigua potable i, al mateix temps, era una font important de calories per a una població sempre propera a la subsistència. Durant la segona part del segle XIX la millora de les condicions de salubritat i d’alimentació de la gent va fer innecessària aquesta funció. A més, es van anar estenent des de França noves tècniques de producció que van permetre substituir els vins antics, de poc grau i que s’agrejaven amb facilitat, pels vins nous, de més grau i més estables.

Pel que fa a les malalties de la vinya, el primer cop, que a Menorca va ser el més fort, es va produir amb l’aparició de l’oïdi, popularment conegut com cendrada, que detectat per primer cop a França el 1847, va arribar a Espanya el 1851 i a Menorca el 1852. Els estralls van créixer any a any i el 1854 l’Ajuntament de Maó va demanar al bisbe que es realitzessin rogatives públiques per implorar al Senyor l’acabament de tan formidable plaga. Tanmateix, la lluita contra la malaltia no va ser eficaç fins el 1858, quan van començar els tractaments amb sofre. L’any següent ja s’indicava a la premsa local que els resultats obtinguts als principals vinyets de Maó, entre els que s’esmenta Alqueria Cremada, han convençut fins als més incrèduls i que l’aplicació de sofre prest seria general. Aquesta pràctica s’ha mantingut a tot el món fins a l’actualitat.

Durant els anys anteriors, la producció de vi va arribar a ser pràcticament nul·la entre 1855 i 1858 i la qualitat molt baixa, la qual cosa provocà un increment de preus, perquè la situació era similar a tota Europa. L’efecte sobre el debilitat sector vitícola menorquí va ser brutal: la superfície ocupada per la vinya a Menorca el 1862 s’havia reduït a la meitat (49%), i al terme de Maó la caiguda va ser superior (64%). Les dades d’aquest any corresponen a l’amillarament de Sorà, el primer fet amb criteris tècnics, la qual cosa fa que no sigui senzill comparar-lo en detall amb les fonts anteriors i posteriors, basades en denominacions locals. Així, amb les degudes precaucions podem afirmar que el polígon 62 de Sorà correspon aproximadament amb Llucmaçanes, el 52 amb Malbúger i el 63 amb Alqueria Cremada. Llucmaçanes així tindria 21,25 ha de vinya, Malbúger 12,62 i Alqueria 21,71 ha.

La vinya de Maó el 1862 (hectàrees)
Ubicació
Núm.
Extensió
Ext. Mitjana
%
Llucmaçanes (62)
42
21,25
0,51
18,13%
Malbúger (52)
22
12,62
0,57
10,76%
Alqueria Cremada (63)
45
21,71
0,48
18,52%
Total
262
117,24
0,45
100,0% 

D’aquesta manera podem veure com Llucmaçanes i Malbúger van resistir el cop un poc millor que el conjunt del terme (-54,6%), mentre que Alqueria Cremada va caure bastant més (-73,4%). Com a punt de referència, a Biniparrell (53) que tenia ara 19,19 ha (-33,8%), la vinya havia resistit millor, com era la tònica a Sant Lluís.

Un avantatge de l’amillarament de Sorà és que ens proporciona tots els conreus de les diferents parcel·les. Així podem afirmar que en les propietats amb vinyes de Llucmaçanes tenien una mitjana de 3,33 ha, de les que el 75,8% es destinaven al conreu dels cereals, el 19,3% a la vinya, el 3,4% a fruiters, el 0,9% a figuerals i el 0,5% a horta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada