dijous, 12 de novembre de 2015

El patrimoni industrial:
la quarta dimensió del paisatge

Quina Menorca volem deixar per als nostres fills? Una que va botar d’un estadi agrícola al turisme de masses? Els historiadors ho negaran cent vegades, però passejant per Alaior, Ciutadella i Maó res dóna la impressió que aquí hi hagués una de les principals manufactures tèxtils d’Espanya, la primera central elèctrica de Balears i empreses que exportaven calçat a Amèrica i bosses de plata a París, Londres i Berlín.
 
Industria Mahonesa. Tèxtil a cala Figuera.
Les Jornades de Patrimoni Industrial ens han deixat un gust agredolç. Vint acurats treballs han tret a la llum els secrets del nostre patrimoni fabril i poques coses queden per descobrir en aquest camp. Sabem tot el que s’hauria de preservar i difondre, però el dia següent els edificis seguiran tancats i sense senyalitzar, les màquines dins de magatzems foscos i els documents localitzats, però sense inventariar i digitalitzar.

Eusebi Casanelles, president del Comitè Internacional per a la Conservació del Patrimoni Industrial, ens va posar davant de dos models: Màlaga i Barcelona. El 1850 tenien un desenvolupament comparable. Les fàbriques ocupaven els terrenys propers a la platja de la ciutat malaguenya; avui dia només ho saben els erudits. En canvi, a Barcelona, els veïns del Poble Nou es van mobilitzar perquè no s’esfondressin les xemeneies, algunes factories tinguessin un ús públic i es marquessin aquests elements, que avui formen un recorregut cultural.

El Patrimoni Industrial és l’herència que volem deixar als nostres fills. Hem de triar si han de veure Maó i Ciutadella com llocs on la indústria permeté la construcció d’una societat pròspera i culta o només centres comercials on els turistes vénen a comprar. El patrimoni és la quarta dimensió del paisatge urbà i, en ocasions, rural. La quarta dimensió és el temps: les fàbriques i les màquines ens posen davant del pas dels anys i així donen profunditat històrica a les poblacions. Si eliminam el record actiu de la manufactura, deixam a la vista només uns nuclis de serveis despersonalitzats.
 
Màlaga devers 1850

Les jornades han ofert un panorama de la situació actual a Menorca d’aquests béns. Experiències modèliques com les de l’Illa del Rei, la ferreria des Mercadal o Lithica, contrasten amb la manca d’espais de les institucions per allotjar i exposar la maquinària i els productes industrials. La farinera de s’Arangí as Mercadal, la instal·lació d’aquest tipus en millor estat de les Balears, està tancada fa més d’un lustre.

També s’ha posat en evidència que el patrimoni industrial és més que edificis i màquines. Incorpora fets socials, com el cant, la cultura, els socors mutus, que s’han desenvolupat a companyies com CATISA i altres que van unir el fet econòmic amb la vocació social. Per aquest motiu, Elorduy demanà que es donés el nom de CATISA a la plaça on hi havia la botiga.

El patrimoni s’ha d’explicar. El Consell Insular de Menorca fa dècades que instal·la cartells per identificar i descriure els jaciments prehistòrics. Darrerament s’han col·locat panells indicant arbres, eres o ponts de bestiar, però podem passar davant de les nostres antigues indústries sense ni sospitar-ho. Gràcies als guanys que va donar la fàbrica de gomes, Codina va poder regalar a Maó l’edifici de la casa de cultura, però res s’ha avançat per donar-li a la factoria el relleu que es mereix.
 
Elèctrica Nova. Cap senyal l'identifica
El patrimoni industrial ha de ser apreciat en el seu context i allò més adient és un entorn fabril. A Menorca hi ha una necessitat absoluta de salvaguardar una fàbrica com a lloc idoni per poder emplaçar en el seu ambient natural a màquines, productes, documents i vivències relacionades amb el fet industrial.

Fins ara, l’accent de l’administració s’ha posat únicament en la preservació del patrimoni arquitectònic, la carcassa dels edificis, però no en el patrimoni industrial, és a dir en les construccions en tant que fàbrica. Per aquest motiu hi ha edificis que s’han transformat en restaurants, escoles de dansa o teatres, però cap com a edifici relacionat amb la indústria. Si bé és cert que no totes les manufactures es poden conservar i s’ha de seleccionar, també és veritat que alguna s’hauria de respectar. Triar una factoria com a museu fabril permetria acomplir a la vegada aquesta finalitat, així com les ja apuntades d’ensenyar el patrimoni en un context adequat, suplir la manca de locals escaients i explicar l’experiència vital dels treballadors.

En aquest sentit, fa pocs dies Enric Vilardell censurava la inexistència d’una política municipal de compra de sòl i edificacions en l’interior de la ciutat per revitalitzar, a través dels equipaments, el centre de la població. Així s’evitaria la tendència a exportar els serveis públics a l’extraradi de la població.


Toni Vidal va historiar el desplegament dels edificis industrials de Maó al llarg del segle XIX i primer terç del XX. Revelà que can Codina va suposar fa quasi cent anys l’inici de l’activitat manufacturera dins del nucli de la ciutat, superant la fase en què aquestes operacions es realitzaven al port. Al mateix temps exposà diferents exemples de reutilització de construccions fabrils.

Les ciutats orgulloses del seu passat industrial, d’Elda a Inca o Terrassa, han rehabilitat edificis per mostrar el seu patrimoni. Aquests espais són signe d’identitat, senyal de suport a la indústria i pol d’atracció del turisme. Hem de triar si volem ser una petita Màlaga o exhibir la nostra quarta dimensió als visitants i les noves generacions de menorquins.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada