dimarts, 1 de desembre de 2015

Històries del turisme de Menorca.
Hotels i turisme a Maó i Ciutadella

Els establiments existents abans de la Guerra Civil, tots ells urbans, van seguir treballant després la contesa. A Maó, que els anys quaranta i cinquanta va ser el nucli més dinàmic, es tractava dels hotels Bustamante i Central i, com a restaurant més destacat hi havia el Sevilla, que el 1939 fou adquirit per Damià Borràs.
 
Hotel Bustamante. Foto Nacho Almirall
Al principi el seu públic era bàsicament nacional. Aquests locals publicaven anuncis amb les seves especialitats gastronòmiques, sobre tot en períodes festius (com cap d’any), així com per celebracions de banquets de noces i batejos. El Bustamante, amb 33 habitacions i 42 places, fins a l’obertura del port Mahón fou el de major categoria de la població (hotel de 3a, equivalent a 2 estrelles). Maldament en la seva clientela predominaven els viatjants, s’hi allotjaven tots els visitants il·lustres, com ara Josep Pla el 1948, els actors que van rodar la pel·lícula El Correo del Rey el 1950 o els jugadors del FC Barcelona, el 1955. Lògicament no deixaven d’anar-hi tots els turistes que volien un cert confort.

El mes de desembre del 1943 el Sevilla es presenta per primera vegada com a hotel, amb “amplias y ventiladas habitaciones”, i l’any següent incorpora aigua corrent freda i calenta. D’altra banda, Damià Borrás va participar en la refundació del Foment del Turisme de Menorca, el 1946. La pràctica d’ampliar un espai per afegir-hi habitacions seria habitual al començament del turisme. L’oferta va seguir la seva expansió els anys següents. Així, el desembre del 1945 obria les seves portes el Cafè-Bar-Restaurant El Mesón, amb una extensa carta. Successor del Salón Imperial, havia estat remodelat per Ramon Bustamante, el propietari de l’hotel, que així engrandia el seu negoci.

Durant els anys cinquanta els establiments de la població van experimentar una creixent demanda turística. Bustamante el 1957 era el president del gremi de l’hostaleria de Menorca. Malgrat la manca de perspectives que denunciava, el seu local rebia un discret nombre de turistes, especialment catalans, però també alguns belgues i americans.


L’evolució de Ciutadella va ser més parsimoniosa. Quan el 1948 Bolín, el Director General de turisme, va venir a Menorca en va visitar la catedral i el seminari, així com la naveta des Tudons. Josep Pla indica a la seva guia del 1950 que la població sorprèn al viatger pel seu caràcter d’antiga ciutat aristocràtica que conté veritables palaus. S’hi proposen les excursions a la naveta des Tudons, Torre Llafuda, Son Catllar, cala Algaiarens i cap de Bajolí.

Ciutadella comptava des de feia anys amb la colònia de l’Assumpció, al voltant del far de la bocana del port. El 1950 la premsa presentava el seu creixement com a signe de la prosperitat de la ciutat. S’havia anat formant, primer lentament i després a un ritme accelerat, un centre d’estiueig amb nombrosos xalets. Una mostra de la seva consolidació fou la benedicció de l’ermita el dia de la verge, l’agost d’aquell any, durant la qual es van celebrar les festes, que se seguien organitzant dos anys més tard. El 1956 en aquesta important col·lectivitat hi havia bars, botigues, un servei d’autobusos, així com el de la motora del pràctic. El 1961 s’informava que era un lloc d’estiueig i esbargiment amb moltes edificacions, on era fàcil prendre un bany en qualsevol de les petites cales i sinuositats del port. El 1962 es construïren diversos xalets.


Al començament, Ciutadella va aplegar les seves actuacions turístiques a  la població i els seus encontorns. El mes de maig del 1955 va néixer l’Hotel Alfonso III, establiment d’una certa categoria, pensat per atreure el turisme benestant. Tenia vint habitacions, catorze amb cambra de bany individual, i disposava de jardins a la part de davant i darrera. El seu propietari era Guillem Coll Allés. La inauguració fou celebrada amb un sopar de gala.

El sector hoteler de Menorca va experimentar un desenvolupament accelerat la dècada dels seixanta. L’agost del 1961 un periodista escrivia que, fins i tot els més escèptics davant del fet turístic s’havien de rendir davant l’evidència que suposava la llarga filera d’automòbils aparcats davant l’Alfonso III. Aviat va estar acompanyat. L’estiu del 1960 cala Degollador s’omplia de banyistes. Ja funcionava la pensió Playa Grande, situada al costat de la platja. L’hivern següent fou ampliada i es va construir un accés directe a la cala. 
Vehicle de l'Hotel Alfonso III
Devers 1960 s’iniciaren les obres d’un gran hotel en el passeig de Sant Nicolau, però es van aturar, mostrant una estructura de quatre plantes, fins l’octubre del 1962. Finalment, l’hotel Eleycon es va estrenar l’estiu del 1964, amb categoria 1a A (quatre estrelles) i 82 places. Una guia francesa publicada el 1965 comentava que “a la sortida de Ciutadella cap a la mar acaba de ser construït un hotel, un més! La seva piscina ja vibra sota la llum. A Menorca també es pateix la febre de la construcció....”. La temporada del 1967 va ser ampliat i s’hi van afegir 96 places. El 1969 el conseller delegat de l’empresa era Martí Fernando Mercadal Salort.

Però amb els hotels no s’esgotava l’impuls ciutadellenc. El 1962 l’entrada de iots al port de Ciutadella va augmentar considerablement; i el 1968 arribaren 275 embarcacions, la majoria franceses. El 1970 s’inaugurava el local del Club Nàutic.

El 1962 es van iniciar els treballs topogràfics a Son Oleo, entre el camí de sa Caleta i la Platja Gran, on el 1963 l’arquitecte Ayerto projectava “una gran urbanització turística”, que venia a ser un barri residencial que prolongava Ciutadella, seguint la costa sud del port. El 1964 les obres de l’avinguda principal ja estaven avançades i a final d’any es van posar a la venda solars. El mes de maig del 1965 els carrers estaven asfaltats i es construïen diversos xalets i apartaments. L’any 1967 Son Oleo, SL s’anunciava com la millor zona urbana-residencial de la ciutat, situada a la vorera de la mar, amb parcel·les dotades d’electricitat i aigua corrent des de 500 m2 i preus a partir de 250 ptes/ m2. El 1968 es va renovar l’enllumenat i arrencava el moll de cala Degollador.

Hotel Eleycon

El gerent de l’empresa era Carlos Salord Comella. El 1967 s’havien alçat vint-i-quatre xalets i n’hi havia quatre més en construcció. El nucli disposava d’amples avingudes, zones verdes i s’havien plantat nombrosos arbres. La urbanització també comptava amb equipaments turístics. Ja s’havia aixecat la residència Mar Blava, que aquell any duplicava la seva capacitat i havia un altre immoble en construcció, d’uns trenta llits, segurament l’hotel cala Bona-Mar Blava, obert el 1970. A més, s’acabava d’edificar una plaça de toros, l’única existent a l’illa, on es feien curses de vedells i altres espectacles; el 1976 encara estava en funcionament.

Maó no va créixer en la mateixa proporció, però la seva hostaleria es va anar adaptant als canvis. Alguns establiments es van modernitzar per acollir els visitants. Així el 1962 la pensió Ginart fou venuda a un nou propietari, qui, després de reformar-la, el mes d’abril va obrir la Residencia Menorquina amb fins turístics. Tenia aigua calent i dutxes i oferia habitacions a preus moderats.

També apareixien nous hotels. El mes de juny era inaugurada la Residencia El Paso, que fou aixecada en un lapse molt curt de temps i amb 71 places era la de més cabuda de l’illa, la qual cosa demostra la seva orientació turística i així es reflecteix en alguna ocasió en la publicitat. El mes d’agost va veure la llum un altre hostal, al camí des Castell. L’hotel Bustamante fou renovat el 1964; es va repintar la façana i es canviaren les finestres i així semblava més modern, net i agradable.
Hotel Central. Foto Joan Bagur Truyol

Altres establiments van declinar. El 1969 va ser clausurat l’hotel Sevilla, amb la qual cosa la família Borrás es concentrava en el Rocamar. Ja el 1967 havia tancat les seves portes el restaurant de l’hotel Bustamante, que s’havia caracteritzat per la seva qualitat, però no podia competir amb els nous locals, molts situats al port de Maó. L’hotel va ser clausurat el 1973. Es tractava d’una reestructuració de l’oferta, perquè l’any següent s’estrenava l’hotel Capri, dissenyat per l’arquitecte Jaume Villalonga. Tenia 75 habitacions i tres estrelles, és a dir més places i una major categoria que l’anterior. Pels mateixos temps tancà la Pensió Central alhora que s’obrien altres hostals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada