dilluns, 7 de desembre de 2015

Magnus Carlsen: Dels nou escacs a la nova política

Com deia Bob Dylan fa cinquanta anys, els temps estan canviant. A la clàssica distinció entre dreta i esquerra se superposa la de la vella i la nova política, encarnada pels partits tradicionals i els emergents, que partint del no-res s’han fet un lloc significatiu als ajuntaments i els parlaments autonòmics i pugen com l’escuma a les enquestes.
 
Magnus Carlsen
També un joc centenari com els escacs, on semblava que totes les alternatives i variants havien estat analitzades és sacsejat pel nou campió, Magnus Carlsen, que als vint-i-dos anys comparteix rècord de precocitat amb Kaspàrov. Em sembla significativa la manera com el jove noruec ha batut els seus contrincants. Entost d’estudiar milers d’obertures i desenvolupaments, se separa dels camins trillats i analitza la posició aplicant la lògica, sense idees preconcebudes. Així és com s’atreveix a fer moviments prohibits per la pràctica establerta, sorprenent els seus rivals i portant-los a un terreny verge, on s’ha de demostrar el coneixement de l’autèntica essència del joc, en el qual ha provat que és un mestre.

L’esperit innovador de Carlsen ens ofereix una conclusió essencial: fora de la rutina sempre hi ha camins diferents que ens menen més enfora, però per transitar-hi, hem de conèixer profundament el sòl que trepitjam.

Ara que tenim a la vista eleccions és bo aplicar aquest principi a les promeses que fan els grups polítics, tant els novells com els tradicionals, que ens presenten programes electorals renovats, on tot sembla possible. Considerem, per començar, la qüestió candent de la corrupció. La majoria dels casos que passegen pels jutjats es basen en l’adjudicació de contractes públics o la requalificació de solars a canvi de donatius als partits polítics.


La vella política consisteix en aprovar una altra llei de contractes o de finançament dels partits o tipificar nous delictes al codi penal. El resultat és que es transforma tot per deixar-ho tot igual, i és que no s’estudien prou bé els mètodes que usen els corruptes en els seus manejos. En el nostre món, els delinqüents han anat a la universitat i investiguen com esquivar les normes jurídiques emprant estratègies sofisticades, com les transferències a terceres empreses, l’ús de testaferros o els moviments a través dels circuits financers internacionals per aprofitar-se de les diferències entre lleis o dels paradisos fiscals. La sofisticació del frau deixa en evidència la política de la bona voluntat: les lleis acaben essent un brindis al sol, totalment inútils, sinó al principi, als pocs mesos de ser aprovades.

La nova política es dedicaria a examinar meticulosament els procediments judicials a què han estat sotmesos els corruptes, aïllar les maniobres d’evasió emprades i modificar únicament les normes que sigui necessari per evitar aquests comportaments. Així mateix estaria atent de forma constant a les variacions en el comportament dels transgressors de la llei, per anar polint els codis legals. Es tracta de jugar el joc del gat i la rata, però fer-ho a consciència, perquè com s’ha jugat fins ara, sol guanyar el ratolí.

Amb aquesta manera d’actuar hi hauria menys titulars de premsa, ja que els polítics no podrien dir que amb l’aprovació d’una llei s’envien tots els malfactors a la presó, però el resultat seria que hi anirien, no com ara que, després de molt rodar pels jutjats, és fàcil que acabin absolts.


La corrupció presenta bastants similituds amb l’evasió i l’erosió fiscals. Els tributs són esquivats de forma planificada per una bona pila d’empreses i de particulars. Estic tremolant davant de les concepcions fiscals rupturistes, que volen capgirar les lleis: els primers que s’aprofitaran del nou marc seran els més poderosos. Per aconseguir que els contribuents paguin segons la seva capacitat econòmica no s’ha de reinventar la pólvora, només perfeccionar el sistema i taponar les vies d’elusió fiscal.

El nou mode de fer política serveix per tot. Ara és moda voler combatre la pobresa i la desigualtat econòmica amb una renda mínima garantida. Per començar no és una idea original: hi ha partits que fa anys que ho proposen. Però tampoc és un model que ens haguem inventat. A alguns països d’Europa fa dècades que funciona com una part de l’Estat de Benestar.

Sorgeix la sospita de si els que volen establir un sou garantit han comprovat quins resultats va donar allà on s’ha posat en funcionament i quina és la tendència en aquestes nacions. Tampoc s’ha tingut en compte l’experiència dels professionals o d’entitats com Càrites, que dia a dia intenten ajudar la gent necessitada. Per resoldre un problema important es vol acudir a la política antiga i açò pot fer que els resultats no estiguin a l’alçada de les expectatives. Una alternativa prometedora per lluitar contra les diferències d’ingressos pot ser augmentar el salari mínim.

Un altre punt candent és l’ensenyament. Les noves ofertes tornen sobre els venerables temes de la religió i l’educació per a la ciutadania. Hem de convenir que són dues qüestions ideològiques que tenen poc a veure amb el procés a través del qual els fillets adquireixen coneixements i valors per enfrontar-se al món adult. Seria altament efectiu eliminar aquest tema de les lleis educatives i remetre la seva regulació a normes específiques. Així la discussió doctrinal podria continuar eternament i el debat educatiu avançaria.


En aquest camp, algunes veus proposen allargar l’ensenyament obligatori. Segurament desconeixen que els instituts encara no han resolt de manera satisfactòria com tractar els alumnes de més de catorze anys que han de quedar dins dels centres fins els setze, sense voluntat d’estudiar. Si aquest tema no se soluciona, ens trobam davant d’una fugida cap endavant pròpia de la política de sempre.

Hi ha moltes propostes, però no totes són realment noves, com Carlsen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada