dimarts, 9 de febrer de 2016

Històries del turisme de Menorca.
L’expansió dels assentaments turístics: cala en Porter

Fins ara ens hem referit als nuclis sorgits a l’àrea d’influència de les principals poblacions de l’illa. La fortalesa de l’impuls turístic es comprova pel sorgiment d’urbanitzacions a punts aïllats; el primer, cala en Porter. L’interès per aquest paratge venia d’enfora, ja que els anys trenta alguns viatgers hi passaven l’estiu; es començà una carretera que es va interrompre a l’enllaç amb el camí d’Alaior i, per tant, no solucionava el tram més dificultós, el que ha de sortejar el barranc que hi ha abans d’arribar.


La platja és esmentada a la guia de Josep Pla, del 1950. Els anys 1958 i 1959 algunes notes aparegudes a la premsa reclamaven la continuació de la carretera. Finalment el 1960, un grup d’inversors, encapçalats pel farmacèutic Joan Antoni Seguí, va finalitzar el camí, amb dues vies, una que segueix fins al mirador i l’altra que baixa a la platja, així com una escala per a vianants, al costat de la qual es va aixecar un bar restaurant, inaugurat a principis de juliol. Tot feia presagiar que s’estava congriant un gran centre turístic.

Els dos anys següents veurien el ràpid desplegament del nucli. El maig del 1961 es reobria el bar i s’instaurava un servei d’autobús, que el mes de juliol es va demostrar insuficient per a la quantitat de gent que volia anar a la platja. Un dia a la setmana es desplaçava un grup de turistes anglesos allotjats a l’hotel Port Mahón, als quals se servia una paella feta davant seu, cosa que els encantava. El mes d’agost la promotora de la urbanització va impulsar la construcció d’un conjunt de setze bungalows al costat del bar restaurant i al mateix temps va posar a la venda setanta solars a un preu de 5 ptes/m2, amb la condició que estiguessin enllestits l’estiu següent. L’oferta fou un èxit, amb algunes operacions de compra per revendre. El lot s’esgotà en pocs dies i es començaren a vendre més parcel·les, a 75 ptes/m2.


L’operació immobiliària va sorprendre els periodistes, que dubtaven que hi hagués prou personal per aixecar els edificis que, malgrat tot, s’iniciaven el mes de setembre; es va posar un vehicle per transportar els operaris. El mes de novembre, els propietaris van acordar tramitar davant la companyia GESA l’arribada de la línia elèctrica, que estava operativa el maig de l’any següent. A principis del 1962 s’havia arranjat la carretera d’accés i l’agost ja havia més de vuitanta xalets a les vies d’accés a la platja. Aquell estiu s’organitzà la primera regata des del port de Maó.

La següent passa fou l’establiment d’un conjunt de serveis que la societat Apartamentos Turísticos Menorquines (ATUME) va escometre la tardor del 1962 i fou inaugurat el 20 de juny del 1964 amb el nom de Playa Azul. Consistia en un bar restaurant, amb supermercat i piscina, flanquejat per quinze apartaments de dues plantes i que disposava d’aparcament cobert per a vehicles. Sobre el supermercat s’edificava la residència, una pensió de la qual en un primer moment només s’havia acabat el primer pis, amb deu habitacions; els anys venidors s’alçarien tres altures més, fins completar 76 places. Al començament, la majoria dels turistes allotjats al local eren italians, però a partir del 1969 els anglesos van guanyar molt de pes, així com els alemanys. Immediatament després de l’obertura es va posar en marxa un servei de transport regular amb Maó. El 1965 el restaurant s’ampliaria amb la instal·lació d’un aquàrium, el primer de l’illa. Entre el 1963 i el 1964 es va executar la renovació i asfaltat de la carretera d’accés. L’any següent es pavimentaven els principals carrers de la urbanització, amb traçats de fins a 2.000 metres.

Però el creixement del nucli tenia altres vessants. El 1963 es va descobrir una ampla cova natural al penyal que es precipita a l’extrem de l’assentament. Ràpidament, se la va condicionar i el 19 de juny de l’any següent s’inaugurava la sala de festes Cova d’en Xoroi, amb esplèndides vistes de l’entorn; el director gerent era Àngel Hidalgo. L’establiment es va convertir tot d’una en una icona turística de Menorca: l’octubre fou visitada per reporters de la revista Elle i el 1965 ja se la considerava un dels majors atractius de l’illa i apareixia a les guies de viatge. Es va ampliar la pista de ball aprofitant un dels grans miradors de la balma i s’edità un fullet publicitari. Des de llavors ha mantingut la seva acceptació popular i és un dels escassos locals nocturns que encara perviuen. D’altra banda, l’estiu del 1964 s’instal·là un picador de cavalls, per possibilitar la pràctica de l’equitació als turistes. Així mateix es va realitzar una segona regata entre Maó i la cala.


Els promotors es prenien de forma molt seriosa la promoció de l’indret. El 1964 van editar dos fullets en color i el mes de juliol organitzaren una exposició a Londres, en la qual es mostrava la maqueta del centre turístic, així com diverses fotografies i plànols. La comercialització de solars s’havia deixat en mans de l’empresa COPABASA, amb seu a Barcelona, l’apoderat de la qual era Joaquim Batlle Ruiz. En tot cas, ATUME va continuar encapçalant el projecte i també venia parcel·les.

El mes d’octubre va arribar a Menorca un vol xàrter amb un grup de 48 anglesos interessats en la compra de terrenys i xalets. L’agent comercial era la societat Gale Development Ltd. El seu representant, Edward  Parish, declarava que havia venut unes 170 parcel·les i que en una setmana es començarien a fer cent cases. La companyia tenia l’exclusiva de l’alienació de solars i pretenia establir una colònia estrangera en un termini de tres anys. Aquesta fórmula seria emprada en promocions turístiques posteriors. L’abril del 1965 es repetia la iniciativa amb 52 britànics més. La societat no renunciava a atreure inversors locals: la maqueta de la urbanització el mes de febrer s’exhibia en un comerç de Maó i el mes d’agost es publicaven anuncis als diaris. Tot plegat va accelerar la construcció de xalets. El mes de març del 1966 Gale, que ja estava aixecant nombrosos edificis, llançava un fullet per al mercat britànic.

A partir del 1966 l’expansió del nucli va seguir segons el mateixos paràmetres. Gale s’encarregava de les operacions en el mercat anglès i edità diversos fullets informatius. L’execució dels xalets s’encomanà a la constructora Simon Vidal, SA. Es van programar les obres de reforma i asfaltat del camí de Torralba que mena a Alaior, que finalitzaren el 1969. Aquell any la Direcció de Costes engegà la millora de la zona amb la construcció d’un llenegall, bar, aparcament, parc infantil i pont sobre el torrent. Així mateix, s’incloïa la renovació de l’emissari submarí i l’aglomerat d’alguns carrers del sector. També el 1969 el restaurant Aquarium es va reconvertir com a hotel, amb 112 places.  Els anys següents van obrir tres petits hostals: el 1971 el singular Castillo de Sancho Panza, el 1972 sa Païssa i el 1974 s’Acantilat.

El desenvolupament del poblat no va estar exempt de polèmica. L’efecte paisatgístic va ser impactant i originà les primeres crítiques al fenomen turístic de l’illa, tot just iniciats els anys seixanta. A partir del 1975 es van destapar les deficiències de les infraestructures del nucli, sobre tot del sanejament. Les avaries de l’emissari submarí van afectar la qualitat de les aigües de la cala i no es van resoldre fins l’any següent. Els problemes reapareixerien el 1983, agreujats pel vessament d’aigües mal depurades al torrent i s’allargarien durant una dècada, amb les queixes de les agències turístiques, que arribaren a amenaçar de retirar els seus clients. El 1978 es va constituir l’associació de propietaris per reclamar a l’Ajuntament solucions a les mancances de la zona: absència de servei telefònic, enllumenat públic defectuós, vials deteriorats, manca d’aparcaments, periòdiques ruptures de la canonada submarina i contaminació del torrent, i insuficiència de la recollida de fems, només tres dies per setmana en temporada estival.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada