dimarts, 9 d’agost de 2016

Històries del turisme de Menorca.
Les urbanitzacions s’estenen per Ciutadella: cala Morell, cala en Bosc i el cap d’Artrutx

El 1963, el constructor català Enric Ventura Esteve va adquirir extensos terrenys a cala Morell. A continuació es va fer la parcel·lació, s’executà la carretera d’accés i va començar la comercialització. Tot d’una es van tancar les primeres operacions, especialment amb catalans. Els solars, d’uns 1.000 m2, fins el 31 de desembre del 1964, es venien a un preu de 100 ptes./m2, a pagar el 30% a la signatura del contracte, el 35% a l’obertura dels vials i la resta quan arribés l’alta tensió.

Tanmateix, fins la Setmana Santa del 1965 no vingué l’equip de tres professionals catalans a recollir informació per a la redacció del projecte. L’arquitecte era Lluís Rey Polo, reputat artista plàstic. En les guies d’aquell any, l’únic accés que figura és un senzill camí. El febrer del 1966 l’Ajuntament aprovava provisionalment el pla general del nucli.

Les obres es devien iniciar immediatament, perquè l’estiu del 1967 els vials estaven finalitzats, els serveis d’aigua i llum instal·lats i ja havia xalets i apartaments acabats. L’agost es va inaugurar a l‘entrada de la urbanització una escultura de Lluís Rey que reprodueix dues taules, en una vaga relació amb les coves prehistòriques de les proximitats. Per celebrar-ho, es va fer una festa al bar Trogloditas, que encara existeix. A la part de dalt de l’assentament, s’estava fent un conjunt de cases d’estil eivissenc, també dissenyades per Lluís Rey. El 1968 es va editar un fullet promocional i se seguien comercialitzant parcel·les.


Es va programar dur a terme unes instal·lacions nàutiques que, malgrat diversos endarreriments, el 1972 comprenien un moll d’atracada, previst per cinquanta embarcacions, així com un llenegall amb una grua de 1.500 kg, igual que la que hi havia al Club Nàutic de Ciutadella. Al mateix temps s’estava treballant en la carretera d’accés a la platja des del principi de la urbanització. S’havia previst la construcció d’un club nàutic, amb local social i magatzems, i espais d’hivernada per a les barques. Com altres equipaments d’aquest tipus projectats a l’època, no van ser executats.

Tot i que el 1972 ja havia diverses edificacions, tant a la part alta com al costat de la mar, el desenvolupament del centre d’estiueig va ser lent, com sembla que era la voluntat del promotor. El 1974 s’anunciava la venda d’apartaments, xalets i parcel·les. El 1973 els solars es venien entre 450 i 1.000 ptes./m2, segons les zones; el 1976 el marge estava entre 500 i 1.200 ptes./m2 i encara n’hi havia bastants disponibles.

El caràcter estratègic de la carretera es veu clarament en les urbanitzacions del sud de Ciutadella: cap d’Artrutx i cala en Bosc. El 1963 ja es van intentar vendre parcel·les en aquest indret, per a la qual cosa es va editar un fullet propagandístic. El 1966 es va constituir Urbanización Cala’n Bosch, SA, de capital local, que es va encarregar del desenvolupament del sector. El 1968 se seguia amb la comercialització de solars, sense que encara s’hagués fet cap obra. Aquell any, la Diputació Provincial assumí l’obertura d’una nova carretera des de Ciutadella fins al cap d’Artrutx, que incloïa l’eixamplament de la via. Les obres, amb un pressupost de quatre milions de ptes, van finalitzar l’any següent. Es tractava de la primera actuació d’aquesta institució a l’illa i seria acompanyada per la des Grau, el 1969. Les dues eren reclamades des de mitjans anys cinquanta.

El 1969 es va aprovar el pla general del sector, després d’una tramitació de quatre anys. Es dividia en dos polígons i el segon, al costat de la platja de cala en Bosc, va ser el primer en ser executat. De fet, el pla parcial fou autoritzat el mateix any i la urbanització que hi sorgí seria batejada amb el nom de Tamarinda; es projectava alçar tres hotels. Les obres de la carretera van suposar el seu impuls definitiu; el mes de febrer del 1969 s’indicava que aquest nou nucli tenia com a al·licients una platja i un ampli llac. El març s’anunciava la construcció d’un port per a embarcacions d’esplai; els vials que arribaven a la platja ja estaven asfaltats, la qual cosa facilitava l’accés a les excursions dels menorquins.

Els solars tenien uns 700 m2 i donaven a la mar i la platja des Fil de Ferro. El 1969 es venien a partir de 250 ptes./m2 i a finals de l’any venidor havien pujat a 270 ptes./m2, però es donaven facilitats de pagament durant quatre anys, els dos primers sense interessos. També es van seguir perfilant els projectes hotelers. Dels tres establiments projectats només sortí endavant un; el 1971 es va redefinir com Hotel Cala’n Bosch, projectat per José A. Drake per a un grup anglès (actualment pertany a Thomas Cook). Va obrir les seves portes el 1973, amb una categoria de tres estrelles i 250 habitacions dobles en cinc altures.



En canvi, el que es va anomenar ciutat de vacances Siestamarinda es va dur a terme més ràpidament. El setembre del 1972 es va promoure la inversió en els apartaments del complex, garantint una rendibilitat del 10% en deu anys. Estava impulsat per l’empresa SIMBA SA, de Palma de Mallorca. Per a la seva concepció, Ingenieros Asesores va sol·licitar la col·laboració de l’agència TUI. Va entrar en funcionament el 1973, després de concloure les obres en tan sols vuit mesos. Aixecada sobre una superfície de 16.000 m2, comptava amb 204 apartaments sense cuina i unes instal·lacions esportives modernes amb dues pistes de tennis, pistes multiusos, minigolf i piscina climatitzada. El seu director era Joan Palou.

Des de finals del 1970 s’informava sobre la construcció d’un port per a embarcacions d’esplai. A les darreries del 1972 en la publicitat de l’anterior aparthotel es destacava que estava a quaranta metres d’un llac esportiu i l’any següent la propaganda encara es referia al port d’esplai que s’estava realitzant. Les obres devien finalitzar a principis del 1974, perquè en un anunci il·lustrat aparegut molt prest, s’indicava que ja estava acabat. El mes d’abril s’oferien amarradors als propietaris de parcel·les de la urbanització. El port ocupava l’antic llac i al seu voltant hi havia bars, restaurants i locals comercials. El conjunt disposava d’aigua potable, electricitat, carrers asfaltats i enllumenat públic. Paral·lelament s’advertia de la promoció dels bungalous “es dormidó”, un conjunt de xalets individuals d’estil menorquí a la vorera de la mar, amb jardins i piscines comunitàries, d’un, dos o tres dormitoris.

Durant els anys vuitanta i primers noranta, a la zona es van erigir diversos blocs d’apartaments; alguns es van endarrerir perquè la proximitat a la zona marítim terrestre impedia la seva legalització.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada