dimarts, 30 d’agost de 2016

L’economia de Menorca: revolució, evolució o repetició?

És curiós que ara que l’economia menorquina remunta, s’agitin les veus que denuncien la seva manca de salut i reclamen la necessitat de fer canvis radicals. Des de la tribuna oferta pel cicle re(pensar) Menorca Tomàs Serra i Antoni Riera, han demanat un cop de timó, una reorientació del model econòmic menorquí que ens meni a la senda virtuosa del creixement i el benestar. Tanmateix, és significatiu que, quan es vol concretar, no s’ofereixi cap idea nova i es parli de la insuficiència de la Reserva de la Biosfera i el PTI.


En tot cas, el principal problema que tenim a l’hora d’estudiar l’evolució de fons de l’economia de Menorca és la precarietat de les dades. Hi ha molts indicadors parcials (consum d’energia, matriculació de vehicles, llicències d’obra), però no existeixen sèries sòlides sobre la dinàmica de la producció, la productivitat, la distribució de la renda o la renda per càpita. Açò no vol dir que de tant en tant alguna institució estimi aquestes variables per illes, però donen resultats contradictoris i no ho fan durant el temps suficient per esbrinar quina és la veritable tendència, més enllà de la conjuntura.

A les illes Balears, hi ha relativament pocs treballs d’àmbit insular, a diferència de Catalunya, on també els fa l’Institut d’Estadística de Catalunya, la qual cosa els dóna una empremta oficial i els acosta als de l’Institut Nacional d’Estadística. Si algun dia volem parlar amb propietat sobre l’economia de les illes, caldrà que un organisme competent les elabori de manera contínua.

Antoni Riera ha fet un esforç meritori per calcular variables econòmiques. Açò no obstant, els seus valors haurien de ser públics per poder analitzar-los i comparar-los amb exercicis anteriors. És bo divulgar les dades en conferències obertes, però només tindrem judicis consistents si els resultats es plantegen a especialistes que hagin investigat sobre el tema.


No es poden fer afirmacions catastrofistes en base només a la darrera dècada, sinó que cal examinar un període més llarg, per evitar passar per alt fenòmens rellevants. Així no s’hauria de desconèixer que, des del 1985, Menorca ha patit una greu crisi industrial, que ha tingut un efecte molt negatiu sobre el creixement econòmic. Tampoc és negligible el fet que, durant l’etapa del boom immobiliari (1997-2007), Menorca fos l’illa on es va inflar més la bimbolla.

Malgrat les crítiques a les limitacions que va introduir el PTI hagin donant la impressió contrària, la veritat és que no va impedir la fortíssima expansió del sector de la construcció, que ha deixat promocions sense vendre a totes les zones urbanes de l’illa. Aquesta és la raó perquè la crisi posterior ha estat més dura a Menorca que la resta de les Balears.

Les consideracions anteriors fan que s’hagin de prendre amb cautela les crítiques al “model menorquí”, especialment si per açò ens referim al binomi turisme-urbanisme, ja que d’aquesta manera deixam fora la indústria, la principal font de progrés durant moltes dècades que, actualment, tots els països occidentals intenten reanimar, perquè és la manera més eficaç d’aconseguir augmentar la productivitat, la renda per càpita i, en definitiva, el benestar econòmic. Així mateix, tampoc tenim en compte la innovació i les tecnologies de la informació i la comunicació, que estan transformant el mapa econòmic mundial; si ens endarrerim, ho pagarà el nostre potencial de creixement.


Existeix un debat obert sobre si és necessari una transformació radical del model econòmic de Menorca o només s’han de corregir els aspectes que funcionen pitjor. Aquesta controvèrsia sembla que transcorre en paral·lel a la de si s’ha de capgirar el PTI, o basta amb esmenar les deficiències detectades la darrera dècada. Els dos enfocaments coincideixen en què no ens podem quedar aturats. Seria un contrasentit que, perduts en el laberint de les discussions, al final no es prengués cap determinació.

Així mateix, els que exigeixen “que es puguin fer coses”, censuren l’esperit regulador del PTI i propugnen “un canvi de model”, haurien de recordar l’experiència dels anys vuitanta. Llavors Menorca tenia un clar model de creixement, amb una pota industrial i una altra amb un urbanisme modest i un nombre limitat de places turístiques de categoria mitjana-alta, que permetien seleccionar el turisme que venia, perquè no hi havia lloc per tothom.

L’expansió dels apartaments dels anys vuitanta i noranta va posar damunt la taula un model alternatiu, que desdenyava la indústria i inflà de forma accelerada la planta turística amb establiments barats. Amb la primera crisi, a principis del noranta, es va evidenciar el seu fracàs: la despesa unitària dels turistes retrocedí i arrossegà l’economia de Menorca.


La Reserva de la Biosfera i el PTI no han tingut cap efecte nociu sobre el creixement, sinó que la manca de dinamisme de l’illa es deu a la desindustrialització i a una estructura turística orientada envers un turisme low cost i un sector de la construcció poc productiu i amb escassa capacitat de generar benestar general, molt inferior a la seva influència mediàtica.

Riera va defensar la necessitat d’augmentar la productivitat per incrementar la renda per càpita. Aquest plantejament no sembla que vagi pel camí d’un turisme massiu ni de donar corda al sector immobiliari, sinó de crear nous productes, turístics o industrials, que proporcionin més ingressos per treballador. Açò es pot fer donant un tomb al sistema econòmic, pel que calen idees realment originals, o a través de reformes ben orientades, però sense repetir errors, les conseqüències dels quals encara estem pagant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada